Skip to content

EL CONCEPTE D’AGILITAT EN L’ESPORT. COM L’HEM D’ENTRENAR?

Ferran Bernat Rozas; Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Estudiant de Màster d’Entrenament, Activitat Física i Salut. Blanquerna.

Introducció

Segons Sheppard & Young (2006), la definició completa d’agilitat reconeixeria les demandes físiques (força i condicionament), els processos cognitius (aprenentatge motor) i les habilitats tècniques (biomecànica) que intervenen en l’acompliment de l’agilitat.

Així doncs aquests autors proposen que ser àgil en l’esport significa ser capaç de poder fer un moviment ràpid, on pot estar implicat tot el cos, amb un canvi de velocitat o direcció en resposta a un estímul.

En gran mesura, l’execució de moltes habilitats que tradicionalment s’han considerat com a agilitat tenen una resposta automàtica i, per tant, poca o cap incertesa (Murray, 1996). Des d’una perspectiva cognitiva, aquestes són habilitats tancades.

Les habilitats obertes requereixen que els jugadors responguin als estímuls sensorials al voltant d’ells, i la resposta no és una resposta automatitzada o assajada (Coix, 2002).

Gairebé tota la literatura existent que ha intentat descriure les relacions amb alguna mesura d’agilitat o entrenament per millorar l’agilitat ha utilitzat una tasca cronometrada que impliqui un o més canvis de direcció, examinant la velocitat del COD. Pocs són els que tenen en compte la presa de decisions, tot i així, el lògic seria que tot i obviant-la, l’entrenament dels altres components de l’agilitat millorés aquesta.

La revisió duta a terme per Sheppard & Young (2006) destaca els components en els que la literatura anterior dona importància pel que fa l’entrenament de l’agilitat. Tots ells estudien la millora de la velocitat en els COD i són els següents: Read more

ANÀLISI DE LES ASIMETRIES: UN MÈTODE DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN JUGADORS DE BÀSQUET.

Raul Meseguer Caminals, estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramón Llull.

 

INTRODUCCIÓ

Quines són les lesions més freqüents en el bàsquet?

Existeix una diferència en homes i dones pel que fa a la lesionabilitat, ja que les dones pateixen un 60% més de lesions que els homes (Zelisko, Noble, & Porter, 1982.). Una gran part d’aquestes lesions se les emporten els membres inferiors del cos, com són els turmells (20% en ambdós sexes), genolls (12% en el cas dels homes i 16% en dones). La tipologia de lesions compren des de contusions i distensions fins a tendinopaties i trencaments (Zelisko et al., 1982.). Aquestes dades contrasten amb l’estudi presentat per Starkey, Deitch, Starkey, & Walters (2017) on afirmen que el genoll és l’estructura que més pateix (19% en el cas dels homes i 22% en les dones), seguit del turmell (16’9% en homes i 15% en dones) i de la zona lumbo-sacra (9% en homes i 6% en dones). En canvi, Hewett, et al.; (2005) afirmen que en el cas de l’LCA (lligament creuat anterior), les dones tenen un risc de 4 a 6 vegades major.

Encara que el percentatge lesiu de turmell i genoll sigui similar; és el genoll (més concretament l’ LCA) el que s’emporta més protagonisme a l’hora de buscar factors de risc i mètodes preventius per a impedir que es lesioni, ja que és el que demanda d’una recuperació més llarga.

Diferents estudis mostren que no és tant sols l’anàlisi quantitatiu de la capacitat de salt el que mostra unes asimetries significatives a l’hora de predir el risc de lesió d’LCA (Fort-Vanmeerhaeghe et al., 2016; Fort Vanmeerhaeghe & Romero Rodriguez, 2013; Hewit et al., 2012; Paterno et al., 2007). Altres publicacions mostren l’anàlisi qualitatiu de la cinemàtica del salt tenint en compte la flexió i adducció de malucs, valgo i flexió de genoll, la flexió i abducció de turmell (Pappas & Carpes, 2012), la sobreactivació del quàdriceps produint una anteriorització de la tíbia (Koga et al., 2010). Els valors d’aquestes desviacions analitzades per Koga et al. (2010) aproximen a 23º de flexió de genoll, 12º d’abducció de genoll i 8º de rotació externa de genoll en els 40 primers ms de la fase d’aterratge.

Asimetries. Un fenomen a analitzar.

Fort-Vanmeerhaeghe et al. (2005) comenta que la quantificació del dèficit bilateral (ASI) ens pot ajudar a  prevenir lesions i saber quan l’individu està preparat per tornar a la competició després d’aquestes. Aquesta informació ens la confirmen Hewit, Cronin & Hume (2012) dient que l’avaluació multidireccional del salt informa als entrenadors amb unes dades base que permeten saber quan un atleta es troba en una situació de risc de lesió. L’avaluació unilateral ajuda a obtenir valors que ens indiquin el risc potencial dels atletes a lesionar-se així com la programació de la readaptació en una lesió o la planificació d’entrenament fora la temporada (Hewit, Cronin, & Hume, 2012). Read more

FACTORS CONDICIONANTS DEL RENDIMENT ESPORTIU. EL CAS DEL BÀSQUET. ELS TIRS LLIURES ES FALLEN A CAUSA DE LA FATIGA O L’ANXIETAT?

ALEIX CORTÉS I SATORRAS. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna – Universitat Ramon Llull

 

Els tirs lliures constitueixen entre el 20-25% dels punts que s’anoten en un partit, i per tant moltes vegades són decisius per guanyar o perdre un partit (Kozar, Vaughn, Lord, i Whitfield 1995). Per tant es indispensable treballar-los dins dels entrenaments. Però, perquè es fallen els tirs lliures? Es degut a una fatiga acumulada dels jugadors? O Potser per un estat d’ansietat que els impedeix concentrar-se?

A continuació intentarem donar resposta a aquestes preguntes.

Hi ha infinitat d’autors que han tractat la fatiga, amb el pas del temps s’han anat confeccionant definicions. Segons Astrand & Rodahl (1985), és la reducció en la capacitat de producció de força, per exemple, una màxima contracció voluntària o en tètanus provocat elèctricament. Altres autors, diuen que la fatiga es la impossibilitat de generar una força requerida o esperada, produïda o no per un exercici precedent. (Edwards, 1981). Autors més actuals han acabat perfilant la definició d’aquest terme. Segons Arjonilla (2009): La fatiga és un procés el qual provoca una incapacitació d’un òrgan, teixit o sistema de respondre normalment a un estímul o tasca. La fatiga muscular es caracteritza per una disminució de la capacita de treball, una disminució de la resistència al mateix o una disminució de la força, en resum, una disminució del rendiment. Read more

Si vols començar a fer esport, deixa’m donar-te uns consells (Carme Porcar)

Carme Porcar

Carme Porcar

Potser t’has mirat al mirall i t’has vist amb una mica deixat. Potser bufes més del compte en pujar les escales o potser recordes que un dels bons propòsits d’inici d’any va ser que aquest any començaries a fer esport. Si la teva intenció és ser més actiu físicament, fent exercici o començant a fer algun esport, és important fer-ho bé. Primer, per no fer-te mal, i en segon lloc, per gaudir dels beneficis per a la salut que aporta ser una persona físicament activa. Et faré una llista de recomanacions.

Abans de començar, cal fer una revisió mèdica per tal de conèixer si tens algun problema de salut que contraindiqui totalment o parcialment algun esport o algun exercici específic. És difícil tenir algun problema de salut que impedeixi totalment l’exercici físic o la pràctica esportiva, però és més freqüent detectar alguna troballa que suposi una contraindicació per fer algun exercici específic o algun esport en concret. La utilitat més important de les revisions medicoesportives són les recomanacions personalitzades. Aquestes recomanacions es fan en funció del que es troba, sobretot de l’exploració de l’aparell locomotor, per tal de prevenir lesions. Segons la morfologia personal i les malalties o lesions prèvies patides per la persona a qui se li fa la revisió, s’aconsellen uns exercicis o se’n desaconsellen d’altres.

Tria un esport o una activitat física que t’agradi i que s’adapti a les teves capacitats físiques. Si tens intenció de començar un programa d’entrenament perquè vols millorar la forma física, et recomano fer una valoració funcional de les teves capacitats físiques. La prova més coneguda és la prova d’esforç que serveix tant per valorar l’estat de salut com la resistència cardiorespiratòria. Hi han altres capacitats funcionals per valorar: la força, la velocitat, l’equilibri i la flexibilitat. Per mesurar aquestes capacitats hi ha diversos tests i es poden adaptar a qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell inicial. Per tal de planificar el programa d’entrenament és fonamental saber de quin nivell de força, velocitat i resistència comencem i, posteriorment, si repetim el test, els resultats també ens permetran saber la millora obtinguda.

Busca un professional competent que et faci un programa d’entrenament o de preparació física. És important que li facis saber que no tens contraindicacions per fer activitat física i que sàpiga les recomanacions individualitzades que t’han fet en la revisió de salut perquè les tingui en compte en fer el disseny del teu programa d’exercicis. Per evitar lesions és important que t’ensenyi bé la tècnica esportiva i quina és la correcta posició corporal en la realització dels diversos exercicis.

En cada sessió d’exercici és important escalfar prèviament i, en acabar, no aturar-te de cop. Respecta el descans necessari entre exercicis i entre sessions d’entrenament per recuperar-te de l’esforç. No hi ha millora si no hi ha recuperació. Dorm les hores que necessitis. El nostre cos es repara durant el son. Si no dorms les hores necessàries no hi ha recuperació, i per tant no hi ha millora de les capacitats físiques. A més, augmenta el risc de patir lesions i de sobreentrenar-se.

Has de tenir en compte les condicions ambientals. Si fa massa fred, calor o humitat, modifica o anul·la l’exercici programat. Per descomptat, fes servir roba adient a les condicions ambientals. Si fas exercici a l’exterior, utilitza protecció solar.

Hidrata’t correctament. Beu sempre que tinguis set. Si l’exercici ha de durar més d’una hora beu begudes isotòniques des del començament. Però en exercicis curts o si no fas exercici beu solament aigua. Una manera fàcil de saber la quantitat d’aigua que perds durant l’exercici és pesar-te abans i en acabar. El pes que has perdut és aigua i la quantitat que has de beure per mantenir una correcta hidratació és el pes en aigua que has perdut més un 50% més. Per evitar una pèrdua excessiva comença a beure abans i durant l’exercici.

Fes una dieta equilibrada. L’alcohol i el tabac són dolents per a la salut i empitjoren el rendiment esportiu.

Si tens dolor, consulta un metge, no facis exercici lesionat. No prenguis medicaments no receptats pel metge. Si tens dubtes sobre algun producte, encara que no necessiti recepta, consulta sempre.

Potser semblen moltes coses a fer, però en realitat és molt fàcil, només cal que busquis professionals adients per ajudar-te.

Llegir l’article complet (19/06/2017)

“Allez les bleus!” (Guillem Turró)

Guillem Turró

Guillem Turró

Recordo Zinédine Zidane liderant una notable selecció. Un equip que també serà recordat per la seva composició multicultural. Una part dels seus jugadors procedien d’antigues colònies franceses, algunes convertides en països independents (el Senegal, Algèria), mentre que altres van esdevenir regions o departaments d’ultramar (Guadalupe i la Guaiana Francesa). Com és sabut, durant el segle XIX França fou una de les grans potències colonials, abraçant extensos territoris repartits per quatre continents diferents. Van coincidir el mateix Zizou (d’ascendència algeriana), Marcel Desailly i Patrick Vieira (nascuts en països de l’Àfrica subsahariana), Lilian Thuram i Thierry Henry (amb ascendència antillana), Bernard Lama (amb arrels a la Guaiana Francesa) i Christian Karembeu (de Nova Caledònia). També hi havia dos representants d’un poble que va sofrir un terrible genocidi –ens referim a Armènia–: Youri Djorkaeff i Alain Boghossian. Tots ells van contribuir decisivament a fer de la selecció gal·la la millor del planeta. Aquesta brillantor va cristal·litzar en dues fites superlatives: la copa del món del 1998 i l’Eurocopa del 2000.

No obstant això, durant la celebració del mundial –disputat precisament a França– es va conèixer una enquesta que detectava l’alt nivell de racisme de la societat francesa. Mentre un 56% dels francesos declaraven que hi havia massa àrabs al seu país, un 27% pensava el mateix respecte dels negres. Ara bé, cal tenir en compte que aquest torneig fou guanyat per una selecció integrada per jugadors amb ascendència magrebina, africana i antillana. Com va escriure Galeano, aquests prejudicis racistes no van impedir que molts celebressin l’èxit futbolístic com si tots els negres i àrabs fossin fills de Joana d’Arc. Citem-lo: “Segons el doble discurs racista, és perfectament possible aplaudir els negres d’èxit i maleir els altres.” Per la seva banda, Thuram va declarar que aquesta victòria simbolitzava una societat autènticament republicana que apreciava l’enriquidora diversitat. De fet, es va emprar aquest triomf com a argument contra la xacra del racisme i la xenofòbia. Fins i tot, va encunyar-se l’expressió black-blanc-beur per referir-se a la combinació multiètnica de la selecció bleu. Però la trista realitat és que aquest èxit no va significar cap millora en una societat marcada per terribles desigualtats socioeconòmiques. Han passat bastants anys i França segueix sent un país amb altes dosis de racisme i classisme. Fa poques setmanes es va tornar a fer palès.

Llegir l’article complet (19/06/2017)

LA IMPORTÀNCIA DE LA REALITZACIÓ I INTERPRETACIÓ D’UNA PROVA D’ESFORÇ

ALBERT VIVET COMAS.  Estudiant del Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de la Educació i de l’Esport Blanquerna-Universitat Ramon Llull

 

En l’actualitat la realització d’exercici físic en el món amateur va en augment. A simple vista podria ser un bon indicador de l’estat de salut de la societat però aquesta pràctica sense un bon control mèdic pot arribar a ser un problema que pot provocar lesions articulars, de tendons o de lligaments per sobreús.

Per aquest motiu obtenir unes bones indicacions per part d’un metge amb especialitat esportiva a nivell metabòlic, fisiològic, antropomètric o biomecànic ajudaran a poder realitzar exercici de manera més segura i saludable. Aquestes indicacions són molt útils tant a nivell de salut per la població general com en l’alt rendiment en esportistes de resistència. En aquests, una millora petita pot arribar a ser la clau de l’èxit.

Què és una prova d’esforç?

És una avaluació de les capacitats que té un organisme per a la realització d’activitat física. S’avaluen el funcionament en conjunt dels sistemes respiratori, cardiovascular i sanguini. També es pot analitzar el sistema endocrí. Hi ha la opció que sigui directa (amb anàlisi de gasos i molt més completa) o indirecta.

Amb aquesta avaluació el metge és capaç de decidir amb objectivitat la aptitud per la pràctica esportiva i descartar alguna anomalia cardíaca. Es tracta d’un test de tolerància màxima a l’exercici en la qual la prova finalitza quan el participant no pot superar la carga externa a la que està exposat. També és útil per a conèixer els umbrals individuals de tolerància de diferents activitats físiques o també, en el cas que realitzis més d’una prova, com a punt de partida per a poder comprovar si l’entrenament realitzat en el període entre proves ha generat adaptacions millors o pitjors.

La prova s’ha de realitzar simulant la activitat preferencial del participant per a que sigui el més específica i real possible. Normalment, la prova es pot fer en un tapís rodant o en un cicloergòmetre. El protocol a seguir bàsicament són protocols incrementals de velocitats o de potència en tapís rodant o cicloergòmetre, respectivament.

Figura 1: Realització d’una prova d’esforç directa en un tapís rodant

 

Paràmetres principals d’una prova d’esforç Read more

17 de juny | Graduació de la XV promoció de graduades i graduats en CAFE a Blanquerna

El dissabte 17 de juny se celebrarà l’acte de graduació de la XV promoció de graduats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

L’acte tindrà lloc a l’Auditori de Barcelona a les 18.00 juntament amb els estudiants dels Graus en Psicologia i Logopèdia.

El padrí de la promoció serà Adolfo Perinat, catedràtic emèrit en Psicologia Evolutiva de la Universitat Autònoma de Barcelona.

acte_graduacio_mati_180616_405

Els universitaris de la Masia: esportistes del Barça estudiant a Blanquerna

Teresa Morató

Teresa Morató

Víctor Tremps

Víctor Tremps

Els estudiants del Grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a Blanquerna, Teresa Morató i Víctor Tremps, entrevistats  pel periodista Emílio Pérez de Rozas al diari el Periódico de Catalunya, on expliquen la seva experiència com a estudiants a Blanquerna i com s’ho organitzen per entrenar, competir i tirar endavant els seus graus universitaris.

Veure la notícia completa (9/09/2017)

Veure la notícia completa (10/10/2017)

9 hores (Josep Solà)

Josep Solà

Josep Solà

L’actual revisió de la sèrie documental Els camins més perillosos per anar a l’escola, a TV3, ens remet indefectiblement a l’emotiva pel·lícula de Pascal Plisson Camí a l’escola (2013). Amb el suport de la Unesco, el film narra l’increïble esforç d’infants de diverses regions del món per arribar a l’escola. En Jackson (11 anys) travessa 15 quilòmetres de la salvatge sabana africana acompanyant la seva germana petita Salome (dues hores). La Zahira (12 anys) ressegueix 22 quilòmetres de senders muntanyencs a l’Atles marroquí per arribar a l’internat amb les seves amigues Zineb i Noura (quatre hores). En Carlos (11 anys) recorre a cavall la inhòspita Pampa argentina durant 19 quilòmetres i vetllant per la seva germaneta Micaela (2 hores). I en Samuel (13 anys), de la badia de Bengala, ha de recórrer els 4 quilòmetres de corriols impracticables que separen la seva humil llar de l’escola en una atrotinada cadira de rodes que empenyen els seus germans petits Gabriel i Emmanuel (una hora). Tots ells, excepte la Zahira, que romandrà a l’internat, retornen a casa en acabar les classes: 20 hores setmanals invertides en el trajecte a l’escola.

Celebren aquests infants el Dia Mundial de l’Activitat Física (DMAF, 6 d’abril del 2017)? El camí a l’escola no els eximeix de les més diverses obligacions domèstiques: renten la roba al riu i l’estenen al sol, ajuden a guardar el ramat, remouen la terra… L’activitat física és sinònim de vida, especialment en aquelles contrades. Només en la malaltia cal aturar-se i reposar. La impossibilitat de moure’s és un mal símptoma. Per contra, la cultura occidental suavitza les tasques domèstiques als infants (parar taula, fer-se el llit, netejar l’habitació, fer la compra…) i massa sovint els acompanyem en cotxe a l’escola, que està a deu minuts caminant. Aleshores, el DMAF s’imposa en la societat del benestar per fer front al sedentarisme inoculat i ens proposa realitzar l’activitat física saludable que s’ha escolat de la nostra quotidianitat.

El llarg camí a l’escola esdevé l’aventura diària que desenvolupa una pluralitat immensa de recursos físics: afina les més variades habilitats motores (corren, salten, voregen rius, munten a cavall, grimpen, empenyen, s’enfilen, s’amaguen…), reforça una envejable condició física per mantenir-se en forma davant les peripècies del viatge i, especialment, potencia una permeable relació de respecte amb la natura, descobrint-ne els seus secrets meteorològics o orientant-se per planúries i valls que no mostren camins explícits, sense necessitat de GPS o mapes.

En contraposició, els nostres alumnes es projecten en el dispositiu mòbil. Tenen molta informació, però no saben de quin color és la ginesta que floreix als nostres vessants ni quina olor fa. El camí a l’escola és un mural dels continguts curriculars de l’educació física (EF), inclosos transparents valors i actituds. Així, podrien aquests intrèpids infants quedar exempts d’una hipotètica educació física?

Des del curs 2014/15, el nostre sistema educatiu reconeix l’EF als estudiants d’ESO que no disposen del certificat del Consell Català de l’Esport si justifiquen una dedicació intensiva a l’esport a partir de nou hores setmanals reconeguda per la federació esportiva corresponent. No tenen certificat perquè no han fet encara cap gran marca, no han representat la selecció catalana o no se’ls albira un futur esportiu massa reeixit…(qui pot garantir-ho en aquesta edat?). La mesura fa justícia, ja que aquests alumnes s’entrenen el mateix nombre d’hores que els seus companys amb certificat, presentant les mateixes dificultats de compaginació. Però no hauria de ser una escletxa del sistema per estalviar-se l’educació física, ja que es constata un control molt feble dels documents acreditatius. De manera similar als protagonistes de la pel·lícula, seria bo aclarir si aquestes nou hores inclouen també llargs desplaçaments diaris per arribar a l’entrenament. Imaginem un basquetbolista preinfantil (13 anys) que viu a Sant Sadurní d’Anoia i que ha d’anar fins al Club Joventut Badalona: invertirà vuit hores setmanals només en desplaçaments. També sobta molt que, arribats al batxillerat, quan l’exigència competitiva augmenta paral·lelament a l’exigència acadèmica, l’opció de les nou hores no es prevegi. Un infant de 12 anys pot reconèixer l’EF, però no ho pot fer un jove de 17 anys, quan potser estaria molt més justificat.

Aliens a les nostres cabòries, en Jackson, la Zineb, en Carlos i en Samuel emprenen cada dia el seu particular viatge cap a l’educació que garanteixi els seus somnis. L’un vol ser mestre; l’altre, veterinari; l’altre, metge que curi discapacitats físiques. Independentment del seu bressol cultural, totes les famílies coincideixen a demanar l’aprofitament dels estudis per esdevenir nobles i instruïts. El seu coratge ens interpel·la com a docents. A l’alba inicien el trajecte tot sols, perquè els pares saben que estimar el fill és fer-lo autònom.

En no ser depenent, el dia que els pares ja no hi siguin, podrà continuar lliurement amb la seva vida. Per si de cas, el nostre currículum educatiu també ha hagut de remarcar les competències bàsiques de l’aprendre a aprendre i de l’autonomia o de la iniciativa personal, per espavilar-nos una mica a tots plegats.

Llegir l’article complet (6/06/2017)

El dopatge (Guillem Turró)

Guillem TurróEl dopatge és la utilització de substàncies o altres mitjans a fi d’augmentar artificialment el rendiment en la competició, la qual cosa comporta un perjudici de l’ètica esportiva i de la salut psicofísica de l’atleta. Podem fixar-nos en la tèrbola final dels 100 metres dels Jocs Olímpics de Seül (1988). No havia passat mai que un atleta quedés fora del podi amb una marca inferior als 10 segons. Aquest velocista va ser Calvin Smith. El triomfador fou Ben Johnson, que va derrotar el seu gran rival, Carl Lewis, i va superar la plusmarca mundial. Però la seva victòria fou efímera perquè el control antidopatge va revelar que aquell èxit era espuri i sense honor. Tot i que se li va permetre tornar a competir, fou suspès irrevocablement quan va reincidir en el consum de substàncies proscrites. Deu anys més tard reconeixia que s’havia dopat empès per la cobdícia, el prestigi i la fama; en paraules seves: “Així és la societat i així és la vida.” Tot plegat ens recorda que certes actuacions que tanta admiració provoquen entre el gran públic tenen molt a veure amb el dopatge, amb estimulants bioquímics que incideixen clarament en les prestacions físiques de l’esportista. Com afirma Claudio Tamburrini: “Hauríem de fer tot el possible perquè els esportistes, així com altres categories professionals, entenguin que hi ha valors superiors a l’èxit professional, la fama i els diners.”

Quan s’absolutitza l’èxit poden prendre’s camins equivocats. Harold Connolly –medalla d’or en els Jocs Olímpics de Melbourne (1956)– va dir el següent: “La immensa majoria dels atletes que conec farien qualsevol cosa, tret de matar-se, per millorar el seu rendiment atlètic.” I un estudi va concloure que el 50 per cent dels atletes internacionals consumirien una droga que els garantís l’or olímpic encara que això els provoqués la mort al cap de pocs anys. Recordem que la mitologia grega ens parlava d’un Aquil·les que va preferir una vida breu i gloriosa a una de longeva però mediocre i grisa. Ara bé, els esportistes ja no competeixen buscant la glòria immortal de la qual ens parlava el poeta Píndar. Ho fan impulsats per motius econòmics i materialistes com l’afany lucratiu i el prestigi social. La necessitat imperiosa de guanyar –de ser més forts, més resistents o més ràpids– contribueix al fet que alguns posin en risc la salut, un dels valors vitals més fonamentals. Comptat i debatut, cal denunciar amb fermesa el caràcter infame d’alguns aspectes de l’esport espectacle. La seva hipercompetitivitat polititzada i mercantilitzada té molt a veure amb el fenomen del dopatge.

Llegir l’article complet (5/06/2017)