Skip to content

La dona esportista (Guillem Turró)

Guillem Turró

Els estudis sociològics constaten que homes i dones vivim l’esport de manera diferent. Però cal que ens qüestionem la manera com se’ns condiciona des de ben petits. Moltes vegades la nostra socialització desvirtua les nostres predisposicions esportives. Durant massa temps l’educació sexista i diferenciada que han rebut nens i nenes ha masculinitzat molts esports. Així, per exemple, es fomenten diferents conductes i valors respecte a l’exercici físic i els pares continuen regalant pilotes als nens i nines a les nenes. Les diferències entre pràctica esportiva masculina i femenina són moralment qüestionables sempre que aquestes siguin fruit de restriccions inadmissibles, és a dir, de situacions psicosocials injustes patides per nenes, noies i dones. En aquests moments, a casa nostra, la situació de la dona esportista dista molt de ser l’òptima. La nostra societat continua dificultant la plena incorporació de la dona a la vida esportiva, és a dir, l’equiparació de les seves possibilitats respecte a les masculines. Per tant, podem continuar parlant d’una discriminació que afecta les dones que volen fer esport. Discriminar implica donar un tracte injust, immotivat i arbitrari en la imposició de càrregues o l’adscripció de beneficis o privilegis.

De fet, som hereus d’una història esportiva abusivament i obertament sexista. Hom va creure que l’esport era una activitat exclusivament reservada als homes. Hem de tenir en compte, per exemple, que en els Jocs Olímpics antics, a la dona, se li denegava la possibilitat de competir i, àdhuc, de ser espectadora. Molts segles després, Coubertin creia que el paper de la dona en els Jocs Olímpics havia de ser, com en els antics tornejos, el de coronar i aplaudir els vencedors, una funció merament ornamental (pensem en les hostesses del ciclisme). Va ser així com, en els primers Jocs moderns –celebrats a Atenes (1896)–, les dones no hi van poder participar. Des d’aleshores la presència femenina en el món esportiu ha comportat una lluita persistent contra una misogínia sustentada en la por, el dogmatisme i la ignorància. Kathrine Switzer i Hassiba Boulmerka són exponents d’aquesta admirable i valenta revolta. Però, tot i que l’esport femení hagi avançat i millorat, bastants indicadors ens recorden que resta molt camp per córrer. Fa uns anys, Carlo Ancelotti va declarar el següent: “El futbol no és un joc per a senyoretes.” En sintonia amb aquestes paraules, molts continuen creient que el futbol femení ni és futbol ni és femení.

Llegir l’article complet (24/04/2017)

COMPARACIÓ DELS NIVELLS D’ACTIVACIÓ MUSCULAR entre FLEXIONS DE BRAÇOS EN EL TERRA VS EN SUSPENSIÓ

JOAN AGUILERA CASTELLS.  Estudiant del Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-Universitat Ramon Llull

 Paraules clau: electromiografia, quantificació, inestabilitat, normalització

La quantificació de la càrrega és un dels paràmetres que més interessa els entrenadors i preparadors físic, perquè per una banda permet un control més acurat de l’entrenament i per altra banda dona la possibilitat de modificar la programació de l’entrenament. Bàsicament, durant una sessió d’entrenament es quantifiquen els diferents exercicis que es realitzen. Per poder mesurar els exercicis plantejats que es duen a terme en el gimnàs o al terreny de joc, els entrenadors i preparadors físics necessiten d’instruments de mesura i control (sensors de força, encoders, plataformes de contactes), o d’altres que indiquin la càrrega interna per quantificar l’efecte de l’estímul d’entrenament (pulsòmetres, lactat, marcadors hormonals). Tanmateix, els diferents exercicis proposats per una tasca, ja sigui en el gimnàs o en el terreny de joc, poden presentar diverses propostes variant diferents paràmetres com la naturalesa de l’exercici (analític o global), la velocitat d’execució, el rang de moviment, utilitzant sobrecàrrega, amb materials desestabilitzadors, entre d’altres. El que s’observa és que el ventall de possibilitats que ens ofereix un exercici són molt àmplies. Per tant, cal objectivar si l’exercici dissenyat implica els grups musculars que realment es volen entrenar. Conseqüentment, a nivell muscular s’utilitza l’electromiografia per poder identificar amb exactitud quines són les demandes musculars en un exercici, per així conèixer i quantificar la càrrega. Per aquest motiu, l’objectiu principal d’aquest treball és descriure la metodologia a seguir quan s’utilitza l’electromiografia de superfície (sEMG) i d’aquesta manera profunditzar en el coneixement de l’activitat muscular, concretament en les flexions de braços (en el terra i en suspensió) a partir del nivell d’activació registrat pel pectoral major.

 

f1

Figura 1. Instruments de mesura i control de l’entrenament: plataforma de contactes (a), fotocèl·lula (b) i sensor de força (c)

 

Electromiografia de superfície (sEMG): conceptualització i metodologia

La sEMG és un enregistrament de la senyal elèctrica produïda per l’activitat muscular, durant accions dinàmiques i estàtiques, que permet un enregistrament global del múscul, de forma no invasiva però amb l’inconvenient de no poder analitzar la musculatura profunda (Massó et al., 2010). Per poder enregistrar la senyal electromiogràfica (EMG) ha de seguir-se un protocol. La literatura científica mostra diferents protocols que indiquen el conjunt de passos que cal fer per enregistrar una EMG fiable. El protocol que s’utilitza a nivell europeu és la sEMG per l’avaluació no invasiva dels músculs (SENIAM) (Hermens, Freriks, Disselhorst-Klug, & Rau, 2000). Les recomanacions del SENIAM estableixen que:

1) La distància entre elèctrode ha de ser de 2 cm.

2) Els elèctrodes han de ser de plata/clorur de plata (Ag/AgCl).

3) Rasurar la zona de col·locació de l’elèctrode si està coberta de pel, netejar amb   alcohol i deixar que s’evapori i comprovar que està sec abans de col·locar l’elèctrode.

4) Orientar els elèctrodes en la direcció de les fibres musculars.

5) Fixar els elèctrodes amb bandes elàstiques.

6) Col·locar un elèctrode de referència en superfície òssia.

7) Comprovar la connexió del EMG.

Quan es vol determinar la ubicació de l’elèctrode en el múscul, Read more

L’esport, eina educativa | Entrevista al professor Josep Campos al Diari Ara

Josep Campos

Josep Campos

El professor del Grau en Ciències de l’activitat Física i l’Esport, Josep Campos, va ser entrevistat al suplement del Ara Criatures del Diari Ara a l’article de la Laura Pinyol titulat “L’esport, eina educativa”.

Fa unes setmanes es va fer viral una batalla campal entre pares dels equips de futbol de l’Alaró i la UE Collerense, a Mallorca, que va obligar l’àrbitre a suspendre el partit. Era un enfrontament de la categoria infantil on juguen nens de 12 o 13 anys. A principis d’abril, l’equip infantil femení de l’AEM de Lleida es va proclamar campió de la seva lliga (masculina) a quatre jornades per al final. Més enllà de l’èxit -mai abans havia passat-, als terreny de joc les jugadores van haver de sentir retrets masclistes -“Vés-te’n a fregar”- per part d’unes nenes que també tenen entre 12 i 14 anys. I encara els últims dies s’ha parlat molt de la detenció d’alguns jugadors i tècnics de l’Eldenc (Alacant), de la Segona Divisió B -semiprofessional-, per haver venuts partits de resultat pactat per afavorir apostes esportives.

Parlem d’esport i dels efectes negatius de la falta d’esportivitat: un dels valors més preuats de la pràctica esportiva. És educatiu l’esport? Quan pot començar a corrompre’s?.

Llegir l’entrevista completa (22/04/2017)

Alguns pares (Guillem Turró)

0

Fa poques setmanes vam poder conèixer uns fets del tot execrables. Uns pares van protagonitzar una batalla campal en un partit de futbol infantil a Mallorca. Però convé recordar que aquest esclat de barbàrie és un cas extrem d’un fenomen ampli, complex i preocupant. Evidentment, ens referim al deplorable capteniment d’alguns pares i mares de joves esportistes. Per exemple aquells que, enlluernats pels èxits dels grans cracs, projecten sobre el futur esportiu dels seus fills una munió de demandes insuportables que malmeten la saba moral de l’esport. Aquests progenitors són una font potencial d’estrès competitiu a conseqüència de les actituds i motivacions que inculquen als joves. Cal blasmar aquelles actuacions inacceptables dels pares i mares dels joves esportistes. Es tracta de subjectes que s’immisceixen en la pràctica dels seus fills –fins i tot discutint les decisions de l’entrenador– a la recerca d’un esdevenidor d’èxit i un potencial de guanys monetaris. És greu que existeixin pares i mares que confonen els seus objectius i desitjos amb els dels seus fills esportistes. En massa ocasions l’esport representa un mitjà per satisfer l’ambició innoble d’uns adults materialistes i egoistes.

Nombrosos estudis subratllen la transcendència que pot tenir la manera de percebre l’esport a la família en la vida esportiva dels fills. L’excessiva pressió envers el fet de guanyar pot generar problemes d’identitat i ajustament social, molt especialment si les expectatives no es compleixen. Això pot arribar a ser psíquicament molt contraproduent, ja que pot afectar les facultats emocionals dels fills o repercutir en preocupacions obsessives com la por del fracàs. La família és una institució social clau en el desenvolupament personal dels infants esportistes. Els pares i mares han de participar constructivament en la vida esportiva dels seus fills, els han d’acompanyar, orientar i animar. No podem eximir la família de la seva gran responsabilitat en el creixement personal dels nois i noies que fan esport. Cal desautoritzar aquelles actituds psicopedagògiques que fan perillar els grans beneficis humanístics de l’esport. Pensem en valors morals com l’esforç, la humilitat, el respecte, la cooperació, la companyonia o el joc net. Però també en la superació personal i la resistència enfront de la frustració, sobretot si tenim en compte que no sempre es pot guanyar a la vida. Comptat i debatut, es tracta de convertir l’esport en una esplèndida instància formativa.

Llegir l’article complet (10/04/2017)

 

7 estudiants de Blanquerna-URL fan història i arriben a semifinals de la Champions femenina

Foto: Miguel Ruiz -FCB

Foto: Miguel Ruiz -FCB

Per Jessica Box Martínez. Es tracta de les estudiants del Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport Sandra Paños, Mariona Caldentey, Olga Garcia, Irene Del Río i Laura Ràfols, l’Alumni d’aquest grau Laura Ràfols i l’estudiant del Grau en Fisioteràpia Patri Guijarro i Bàrbara Latorre, que és estudiant d’ambdós.

L’equip de Xavi Llorens serà entre els quatre millors equips d’Europa, perquè jugarà les semifinals de la UEFA Women’s Champions. El FCB ha aconseguit, així, una classificació mai abans assolida ni pel Club ni per cap equip estatal, en un partit que es va disputar davant 7.350 espectadors, després dels gols de Jenni Hermoso i l’estudiant Mariona Caldentey, que va sentenciar el joc.

Setmana Mundial de l’Activitat Física a la FPCEE Blanquerna | 3-7 abril 2017

La setmana del 3 al 7 de abril, des de la Comissió DMAF dels estudis de CAFE de la FPCEE Blanquerna s’han organitzat activitats per celebrar el Dia Mundial de l’Activitat Física 2017 #DMAF2017.

Durant tota la setmana hi ha previstes activitats diàries per pràcticar activitat física a la facultat.

Les activitats a portaran a terme a l’aula de dinàmica (C0-06) de 14.00 a 14.45.

Activitats DMAF

Si vols saber-ne més sobre el Dia Mundial de l’Activitat Física 2017 clica el següent enllaç.

GIF1-FB-403X403-AF

 

Pòster Setmana Mundial de l’Activitat Física

La marató (Guillem Turró)

0

Guillem Turró

Fa unes setmanes es va disputar la marató de Barcelona. Aquesta disciplina atlètica ens evoca la gènesi de l’olimpisme modern. Va ser el filòleg Michel Bréal qui va explicar a Pierre de Coubertin la idea d’accentuar el sentiment patriòtic del poble grec tot incloent en els Jocs Olímpics una cursa que commemorés un gran moment històric d’aquells temps.
D’aquesta manera, el baró va incorporar la marató en el programa esportiu d’aquells primers Jocs Olímpics d’Atenes (1896). Es tractava també de retre un homenatge a la gesta protagonitzada pel soldat Filípides el 490 aC. Aquest personatge va córrer des de Marató fins a Atenes per tal de comunicar un fet transcendent: els grecs havien derrotat els perses en la batalla de Marató.
Filípides va caure extenuat, a les portes de la ciutat, amb un crit de victòria (“nike”) brollant dels llavis.
Temps després es va saber que era una llegenda inspirada en l’emoció d’un esdeveniment excepcional.
Gràcies a batalles com aquella, els grecs van assolir el triomf en les guerres mèdiques. Aquesta fita va representar la salvació de la seva civilització davant de l’amenaçador perill persa. Va ser així com van poder salvaguardar la seva identitat i desplegar totes les seves potencialitats. Derrotant la tirania i la servitud, van poder afermar la superioritat de la seva cultura i els seus valors i es va consolidar la democràcia i la pau en alguns pobles de l’Hèl·lade.
La marató és una prova impregnada d’un profund simbolisme. Ens recorda una vegada més que la nostra tradició esportiva enfonsa les seves arrels en l’antiguitat grega.
La marató –que clou els Jocs Olímpics– és una modalitat que aplega alguns dels principis fonamentals de la filosofia olímpica. Recordem quina definició d’esport va elaborar Coubertin en el seu moment: “Culte voluntari i habitual de l’exercici muscular intensiu, refermat en el desig de progrés, que pot arribar fins al risc.”
La marató, caracteritzada per la gran resistència psicofísica dels seus practicants, segueix tenint una gran rellevància en l’imaginari esportiu. Com diu Solar, el maratonià expressa solitud, capacitat de sacrifici, renúncia al que és superflu en favor del que és important, el triomf de la llibertat. Cada cop hi ha més persones que participen en una prova tan exigent com la marató. Si per a molts la salvació es troba en el seu jo, el fet de convertir-se en finisher d’una marató pot ser un punt d’inflexió en el seu camí existencial.
Citem Emil Zátopek, una de les llegendes de l’atletisme: “Si vols córrer, corre una milla. Si vols canviar la teva vida, corre una marató.”

Llegir l’article complet (27/03/2017)

“Els dilluns al sol”. Esport i atur en el neocapitalisme actual (Gaspar Maza)

Gaspar Maza

Les altes taxes d’atur a Espanya i a Catalunya en els últims 10-15 anys han aconseguit
xifres rècord i han estat una preocupació constant de governs i polítics tant de dretes
com d’esquerres. La taxa d’atur a Espanya a finals del 2016 era del 18,4% (Font Eurostat) i a Catalunya (Font EPA) el nombre d’aturats se situava en el 14,85%.
Un simple encreuament de les estadístiques de l’atur amb les estadístiques d’“hàbits esportius” de què disposem (Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, Observatori Català de l’Esport i Ajuntament de Barcelona) ens assenyala que, paral·lelament a l’augment de l’atur generalitzat, també han anat augmentant les pràctiques esportives a l’espai públic. Així les pràctiques esportives a l’espai públic  a Espanya eren el 43% el 2005 i van passar al 45% el 2015. A Catalunya l’any 2005 representaven el 47,5% i a Barcelona l’any 2006, el 39,8%.
La pregunta que es desprèn d’aquesta important presència de l’esport als espais públics és la següent: l’esport a l’espai públic, és una forma de resposta a l’atur estructural o és només una moda passatgera? Les últimes estadístiques del 2015 també ens confirmen que els aturats a Espanya són el tercer grup que més esport practica (54,4%) darrere dels estudiants (82,5%) i les persones que treballen (65,5%).

Captura

Altres preguntes que ens plantegem en intentar relacionar l’esport i l’atur són: es fa més esport allà on hi ha més atur? Allà on hi ha més desnonaments en marxa, es fa més o menys pràctica esportiva? Les taxes de suïcidis per depressió, són més altes o més baixes on es practica més o menys esport?.
La meva intenció amb aquest article no és trobar una resposta a totes aquestes preguntes, sinó simplement retre un petit tribut a una forma de fer esport molt vinculada a les situacions d’atur i que es dona especialment a l’espai públic. Aquest esport l’he anomenat “els dilluns al sol” en homenatge també a la pel·lícula que porta aquest nom.

Llegir l’article complet (18/03/2017)

Jornada informativa continuïtat estudis per a l’alumnat del Grau CAFE

jornada informativaEl passat dilluns 20 de març es va presentar als estudiants de quart curs dels torns de matí i de tarda del Grau en CAFE de la FPCEE Blanquerna l’oferta formativa que la Facultat ofereix a partir de la seva graduació.

Aquesta oferta formativa de Màsters i postgraus a l’àmbit de les Ciències de l’Activitat Física i l’Esport es concreta en:

  • Màster Universitari en Gestió d’Organitzacions i Projectes Esportius (Sports Management) , que pretén capacitar professionals de la gestió en el sector esportiu, a partir d’una visió responsable i compromesa socialment, fomentant en l’alumnat l’esperit emprenedor i innovador. La seva durada és d’un curs acadèmic (60 ECTS) i s’imparteix en horari de matí. Aquest màster compta amb professorat de reconegut prestigi acadèmic i professional. Preinscripció fins el 14 de setembre.

  • Màster Universitari en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut, amb el que trobareu una formació professionalitzadora de qualitat que integra coneixements i competències professionals en dos àmbits propers i amb moltes connexions. Aquest màster permetrà a l’estudiant un aprofundiment en les darreres tendències en entrenament esportiu, activitat física i salut de la mà de professorat expert i de referència a nivell mundial. S’imparteix en horari de matí i té una durada d’un curs acadèmic. Preinscripció fins el 14 de setembre.

  • Doctorat en Ciències de l’Educació i de l’Esport, compta amb un programa interdepartamental adscrit als departaments de Ciències de l’Educació, Educació Social, Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i Fisioteràpia de tres facultats de la URL: la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, la Facultat de Ciències de la Salut i la Facultat de Educació Social i Treball Social Pere Tarrés.

  • Títol d’Expert Universitari en Programació d’Activitat Física Dirigida a Persones Grans, formació en la qual els participants en aquest curs de postgrau obtenen una capacitació especialitzada i de qualitat per adequar la pràctica d’exercici físic a contextos diversos, com per exemple: els equipaments específicament esportius (sales de fitnes, piscines, circuits cardiovasculars, etc.); equipaments de tipus social (centres cívics o equipaments de temps lliure); i centres de dia i residències, entre d’altres àmbits de treball amb gent gran.

  • Títol d’Expert Universitari en Coaching Esportiu, que té com a objectiu proporcionar a l’alumnat la possibilitat de formar-se de manera teòrica i pràctica en la disciplina del coaching mitjançant un seguit d’activitats que l’aproparan al coneixement d’aquesta eina i l’ajudaran a integrar-ne les habilitats de forma dinàmica i vivencial.

A part de tota aquesta oferta formativa vinculada a les Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, la FPCEE Blanquerna – Universitat Ramon Llull ofereix d’altres estudis de Màster i Postgrau vinculats als diferents estudis que imparteix (veure enllaç).

màster secundària

 

ENTRENAMENT PROPIOCEPTIU A NEDADORS INFANTILS DE 8 A 12 ANYS

ALBA ESPERANZA ACEVEDO FONTECHA. Estudiant del Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-Universitat Ramon Llull

En l’actualitat, hi ha molts mètodes tecnològics i d’avançat contingut per entrenar els esportistes d’alt nivell i / o a persones en òptimes condicions de salut. Els conceptes bàsics d’un bon entrenament queden en l’oblit i fins i tot moltes vegades es deixen d’estudiar, per això molts professionals continuen realitzant sessions amb exercicis incorrectes o que no porten a complir els objectius plantejats, ja que a tot allò no se’ls dóna la importància suficient per suplir les necessitats de les que fan part avui dia en el món de l’esport i del fitness.

És per això que és correcte parlar de l’entrenament de la propiocepció quan encara no tenim clar el seu significat? Doncs bé, parlarem una mica d’això. Es coneix a la propiocepció com aquella variació especialitzada de la modalitat sensorial del tacte, que inclou la percepció del moviment articular i de la posició en què queden les articulacions després de realitzat aquest moviment (1), a més d’això procés pel qual el cos pot variar la contracció del múscul en resposta immediata a la informació entrant per mitjà dels receptors propioceptius pel que fa a forces externes (1)

Però, de què es compon el sistema propioceptiu?
Es parla que els receptors són aquells que envien la informació directament sobre la medul·la espinal perquè posteriorment pugi cap a l’escorça cerebral generant així una resposta motora en l’individu.

És important esmentar que propiocepció no és igual que equilibri, ja que en depèn d’ella, però ella no depèn d’ell (2). A més d’això que no són receptors propioceptius ni l’aparell vestibular ni els receptors visuals.

Llavors, quins serien els receptors propioceptius?
– Fusos neuromusculars: presents dins de la fibra, són aquells encarregats de detectar l’acció i el grau de contracció del ventre muscular, a més d’això protegeix al reflex miotàtic evitant la ruptura de les fibres. (3) Fig 1 (1)

1

 

Fig 1: Fusos neuromusculars (Font: Mónica Solana) Read more