Skip to content

Posts from the ‘entrenament, activitat física i salut’ Category

LA POST POTENCIACIÓ PER ACTIVACIÓ (PAP) I EL RENDIMENT EN LES ACCIÓNS DE SALT I DE CANVIS DE DIRECCIÓ.

ELOI SADURNÍ RÀFOLS. Estudiant de Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. Blanquerna-Universitat Ramon Llull.

Paraules clau: Post potenciació per activació (PAP), factors moduladors, salt, canvis de direcció.

INTRODUCCIÓ

Aquest post va adreçat a presentar el concepte de post potenciació per activació (PAP) conjuntament amb els paràmetres a tenir en compte per tal de modular-la. Conjuntament amb un breu anàlisi de la literatura científica sobre els seus efectes en el rendiment del salt i els canvis de direcció, accions fonamentals per esports col·lectius com el bàsquet, voleibol, handbol, rugbi entre d’altres.

  1. La PAP

Entenem el concepte de la post potenciació per activació (PAP), com l’acció de buscar el rendiment màxim o pròxim al màxim, mitjançant contraccions musculars que puguin augmentar la producció de força o potència en les accions o tasques següents (efecte agut), tenint en compte un temps de recuperació entre les contraccions o la contracció muscular aïllada, i la tasca següent (Seitz & Haff, 2016). En altres paraules, és la millora aguda de la funció muscular desprès d’una intensa activitat muscular (Hodgson, Docherty & Robbins, 2005).

Figura 1: Jugador d’alt rendiment realitzant una tasca condicional.

  1. Mecanismes causants de la PAP

Fent referència als mecanismes causants de la PAP cal destacar que no s’ha trobat un únic causant, sembla ser que es deu a la interacció de diversos factors, els quals es poden veure afectats per la fatiga (Anthony & Bishop, 2009; Bauer et al., 2018).

Tot i això, es considera que els efectes de la PAP es poden deure sobretot a l’increment de la fosforilització de miosina de cadenes lleugeres reguladores que juntament amb les interaccions amb el calci provoquen un augment de la disponibilitat d’ATP (molècula clau per poder fer l’aportació d’energia necessària durant la contracció muscular) tot augmentant les interaccions dels ponts d’actina i miosina, afavorint l’activitat d’aquests ponts creuats i tanmateix a l’activitat neuromuscular (Anthony & Bishop, 2009; Hodgson et al., 2005; Seitz & Haff, 2016).

D’altra banda s’han trobat d’altres estudis on valoraven la ona H en humans, investigant l’efecte d’una contracció voluntària en el reclutament de motoneurones, lligat amb la PAP. Aquesta es registra en les fibres musculars utilitzant electromiografia. On van observar que un augment de la ona H desprès d’una contracció voluntària pot afavorir una disminució dels errors de transmissió de les connexions sinàptiques, i un posterior increment en el reclutament d’unitats motores de tipus II-A i II-X (Hodgson et al., 2005).Tot optimitzant un major reclutament de les unitats motores, i la seva sincronització, degut a l’activitat intensa feta anteriorment (Seitz & Haff, 2016).

  1. Condicionants de la PAP:

En la metanàlisis realitzada per Seitz & Haff,. (2016) realitzen un recull de tots aquells aspectes que poden condicionar els efectes de la PAP i que per tant els hem de dominar a l’hora de voler aplicar aquest mètode.

Figura 2: Els factors moduladors o condicionants de la PAP

Font: Elaboració pròpia adaptada de Seitz & Haff., (2016).

  • El nivell de força del subjecte

Els subjectes més forts presenten millors efectes sobre la PAP. Aquest fet es pot explicar pel fet de que els individus més forts tinguin un major percentatge de fibres tipus II. Lligat amb l’efecte combinat d’una millor fosforilació de les cadenes lleugeres de miosina, en comparació als subjectes amb menors nivells de força, juntament amb l’augment del nombre d’unitats motores reclutades, podria afavorir més significativament en la millora dels efectes de la PAP als individus amb un major nombre de fibres tipus II. Cal destacar, que els subjectes més entrenats o amb majors nivell de força són capaços de mantenir durant un temps més perllongat els efectes de la PAP, en comparació als menys entrenats i més dèbils (Seitz & Haff, 2016).

  • El tipus d’activitat condicional que es realitzi

L’activitat condicional que es realitzi pot condicionar la PAP, sembla ser que l’entrenament pliomètric i el tradicional d’alta intensitat (càrregues màximes), produeixen un allargament considerable dels efectes de la PAP, en comparació al  tradicional de moderada intensitat i el isomètric màxim. De nou, ho atribueixen al fet del poder de reclutar més fibres de tipus II. D’altra banda, s’ha observat com la PAP apareix entre uns 0,3-4 minuts desprès de completar una activitat pliomètrica, comparat amb el tradicional de moderada intensitat i d’alta intensitat que apareixen a partir dels 5 minuts (Seitz & Haff, 2016). Lligat amb el tipus d’activitat condicional, en l’estudi de McCan & Flangan,. (2010) s’observava com no tots els subjectes aconseguien la millor PAP en el rendiment del salt fent el mateix exercici, sinó que alguns obtenien uns majors efectes realitzant un squat i d’altres mitjançant un clean. Fet que ens fa pensar en la possibilitat o necessitat d’individualització del exercici en funció del subjecte.

  • La profunditat de l’exercici de condicionament que es realitzi (profunditat del squat)

Malgrat la falta d’estudis per afirmar-ho categòricament, sembla ser que un squat profund produeix efectes superiors en relació a la PAP, en comparació amb un menys profund (mig squat) en subjectes amb alts nivells de força. De manera que la profunditat del squat i el rendiment posterior, anirà lligat amb el nivell de força del individu. Ja que un squat  més profund comporta un major moment de tensió muscular i per tant registres superiors de fatiga i en conseqüència redueix l’habilitat d’expressar alts nivells de PAP.  Tal com s’esmenta en el pròxim apartat, una de les diferències entre els subjectes amb alts nivells de força en comparació als que tenen nivells més baixos és la capacitat de superar l’estat de fatiga ràpidament (Seitz & Haff, 2016).

  • Influència del temps de recuperació entre la tasca condicional i el rendiment posterior.

El nivell de fatiga provocada per l’activitat condicional, requerirà un període més o menys llarg de recuperació per tal de mostrar-se en plenitud els efectes de la PAP (Seitz & Haff, 2016). Cal destacar que aquest temps de recuperació anirà en funció del nivell de força del subjecte. En subjectes amb major nivell de força,  el millor efecte de la PAP el trobarem entre els 5-7min. En canvi amb els més dèbils a partir dels 8 minuts de recuperació (Seitz, De Villarreal, & Haff, 2014). Aquest fet es deu a la capacitat de recuperació ràpida dels subjectes més entrenats o amb superiors nivells de força en contra dels més dèbils (Seitz & Haff, 2016).

  • El nombre de sèries d’exercici

Una vegada més, en funció del nivell de força del subjecte es requeriran fer sèries úniques o múltiples. Els subjectes entrenats presenten millors efectes de la PAP en única sèrie, recordant que les càrregues són pròximes al 1RM. D’altra banda els subjectes amb menys nivells de força sembla ser que les sèries múltiples aconsegueixen millors efectes que les úniques (tenint en compte que les càrregues seran submàximes). Tot i això, el fet d’haver de realitzar múltiples sèries comportarà major fatiga. Seitz & Haff,. (2016) en la seva metanàlisis esmenten la falta d’estudis per acabar de determinar aquest fet.

  • El tipus de càrregues utilitzades durant l’activitat condicional

La metanàlisis de Seitz & Haff,. (2016) s’observen els millors efectes de potenciació en subjectes amb grans nivells de força, mitjançant càrregues màximes en comparació a les submàximes. A més aconsegueixen perllongar més els seus efectes. Per tant, les càrregues pròximes al 90% del 1RM en squat, afavoreixen majors efectes de la PAP, en subjectes amb majors nivells de força. En canvi amb subjectes amb menys nivells de força, obtenen majors efectes de la PAP mitjançant càrregues submàximes degut a un menor nivell de fatiga en comparació a càrregues màximes, que afavoreixen a una resposta més ràpida als efectes de la PAP. En un estudi fet en jugadors i jugadores de voleibol d’alt nivell, una de les hipòtesis plantejades va ser que un exercici de potència (50% RM) respecte un de força pesant (80% RM), mostraria millors efectes de la PAP en el salt vertical. Aquesta hipòtesis no és va complir, de manera que es van mostrar els majors efectes de la PAP en els exercicis de força pesant i per tant utilitzant càrregues altes. Cal destacar que els exercicis utilitzats varen ser l’Squat i el Hang Clean  (McCann M, 2010).

 

  1. La PAP en el rendiment del salt vertical i els canvis de direcció

La PAP pot augmentar el rendiment del salt vertical, encara que en comparació a d’altres capacitats com l’esprint, el seu efecte és menor. Tot i això s’observen efectes (Seitz & Haff, 2016). En d’altres articles s’observen millores en l’alçada del salt, tot aprofitant els efectes de la PAP, utilitzant diversos exercicis (back squat, dead lift, power clean (Kopp & Beliso, 2017; McCann M, 2010; Seitz & Haff, 2015) .

Tal com es comenta en apartats anteriors, el nivell de força del esportista, lligat amb l’oportú temps de recuperació i les càrregues utilitzades (entre les altres variables) desenvoluparan uns majors o inferiors efectes de la PAP en el salt vertical. Lockie et,. (2017) esmenten en el seu anàlisis de la literatura científica sobre els efectes de la PAP en la velocitat lineal i els canvis de direcció, la manca d’estudis al voltant de la PAP i el rendiment en la velocitat d’execució dels canvis de direcció en comparació amb els estudis entre la PAP i el salt vertical.

Figura 3: Acció d’atac de voleibol.

Dit això, en l’estudi de (Sole, Moir, Davis, & Witmer, 2013) realitza un estudi en el que analitza les respostes de la PAP utilitzant un back squat (1×3 al 90% 1RM), en relació a la prova 10-m shutle test, que consisteix en realitzar un esprint de 5 metres i un canvi de direcció de 180º i tornar. No va trobar canvis significatius ni als 4,8 i 12 minuts,  en el rendiment desprès d’haver realitzat  l’activitat condicional, en comparació als que no realitzaven l’activitat condicional. Tot i això l’autor suggeria que hi havia hagut una tendència a la millora en la velocitat d’execució del canvi de direcció.

En l’estudi d’Okuno, Tricoli, Silva, Bertuzzi, Moreira, Kiss,. (2013) fet a jugadors d’handbol, també s’introdueix el canvi de direcció, malgrat això tal com comenta Lockie et,. (2017) l’objectiu principal és avaluar l’habilitat de repetir esprints (RSA). De manera que no entrarem en avaluar els resultats.  Tot i això, ambdós autors conclouen que els canvis de direcció no depenen únicament de la quantitat de força del subjecte, sinó que la component tècnica és molt important. A més de comentar que en ambdós estudis s’utilitzen canvis de direcció de 180º, quan en els esports col·lectius en trobem en d’altres graus.

Figura 4: Acció de canvi de direcció.

  1. Consideracions finals PAP i rendiment en funcional (salt i COD).

Finalment, cal esmentar que per obtenir els efectes de la PAP s’han de seguir uns criteris que permetran individualitzar-la a cada subjecte i context. Però el que sembla evident és que aquells subjectes més entrenats n’obtindran els majors efectes en comparació als poc entrenats.

Taula 1: Proposta pràctica PAP i salt vertical.Font: Elaboració pròpia, adaptada de Seitz & Haff., (2016).

D’altra banda observem força acceptació dins la literatura científica en base els efectes de la PAP en el salt vertical i l’sprint. Encara que, en relació a l’agilitat o bé els canvis de direcció no sabem quina és el mida de l’efecte i per tant fan falta més estudis en aquesta direcció.

Finalment, ens podríem plantejar utilitzar aquest fenomen prèviament a la competició en aquells esports on la capacitat de salt o l’sprint siguin una variable important per el rendiment del jugador.

  1. REFERÈNCIES

Anthony, N., & Bishop, D. (2009). Factors Modulating Post-Activation Potentiation and its effects on performance. Sports Medicine, 39(2), 147-166.

Bauer, P., Sansone, P., Mitter, B., Makivic, B., Seitz, L. B., & Tschan, H. (2018). Acute Effects of Back Squats on Countermovement Jump Performance Across Multiple Sets of A Contrast Training Protocol in Resistance-Trained Males. Journal of Strength and Conditioning Research, 1.

Hodgson, M., Docherty, D., & Robbins, D. (2005). Post-activation potentiation: Underlying physiology and implications for motor performance. Sports Medicine, 35(7), 585-595.

Kopp, K., & Beliso, M. De. (2017). Post-Activation Potentiation of a Back Squat to Romanian Deadlift Superset on Vertical Jump and Sprint Time. International Journal of Sports Science, 7(2), 36-44.

McCann M, F. P. (2010). The Effects of Exercise Selection and Rest Interval on Postactivation Potention of Vertical Jump Performance. Strength And Conditioning, 24(5), 1285-1291.

Okuno, N. Tricoli, V. Silva, S. Bertuzzi, R. Moreira, A. Kiss, M. (2013). Postactivation Potention on Repeated-Sprint Ability in Elite Handball Players. Journal of Strenght and Conditioning Reserch, 27, 662-668.

Seitz, L. B., De Villarreal, E. S., & Haff, G. G. (2014). The Temporal Profile of Postactivation Potentiation is Related to Strenght Level. The Journal of Strength and Conditioning Research, 28(3), 706-715.

Seitz, L. B., & Haff, G. G. (2015). Application of Methods of Inducing Postactivation Potentiation During the Preparation of Rugby Players. Strength and Conditioning Journal, 37(1), 40-49.

Seitz, L. B., & Haff, G. G. (2016). Factors Modulating Post-Activation Potentiation of Jump, Sprint, Throw, and Upper-Body Ballistic Performances: A Systematic Review with Meta-Analysis. Sports Medicine, 46(2), 231-240.

Sole, C. J., Moir, G. L., Davis, S. E., & Witmer, C. A. (2013). Mechanical analysis of the acute effects of a heavy resistance exercise warm-up on agility performance in court-sport athletes. Journal of Human Kinetics, 39(1), 147-156.

GENOLL DEL SALTADOR. TENDINOPATIA ROTULIANA

ÒSCAR LÓPEZ ALCÁNTARA. Estudiant de Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. Blanquerna-Universitat Ramon Llull.

INTRODUCCIÓ

Tendinitis o tendinopatia

El terme tendinitis ha estat sempre associat a un procés inflamatori. A partir de l’estudi (Maffulli, Khan i Puddu, 1998) es comença a pensar que una patologia del tendó no hi ha cap inflamació per l’absència de cèl·lules inflamatòries, però hi ha àrees de degeneració del col·lagen, associada amb un fracàs en el procés de reparació del tendó. Per tant, el terme “una tendinitis” estat substituïda per la de “tendinosis” o “tendinopathy”.

Segons les proves científiques d’avui en dia es pot afirmar que en la majoria dels casos de la tendinopatia rotuliana no hi ha procés inflamatori, sinó una sèrie de canvis estructurals compatibles amb processos de degeneració. Hi ha un aparent increment dels tenocits amb activitat fibrolàstica i no s’observen les clàssiques cèl·lules inflamatòries (Hernández Sánchez, Poveda Pagán, Moreno Pérez, & Gómez Conesa, 2009) (Khan, Maffulli, Coleman, Cook, & Taunton, 1998).

¿Què és la tendinopatia rotuliana?

La tendinopatia és una lesió per ús excessiu d’un tendó que pot passar en els tendons carregats tant del membre inferior com del superior (Cook & Purdam, 2009). Un tendó és la connexió entre múscul i ós. El tendó rotulià és diferent de la majoria dels tendons perquè connecta dues estructures òssies: la ròtula i la tíbia. Per tant, el tendó rotulià també es pot dir lligament rotulià. El tendó rotulià ha de ser capaç de suportar càrregues altes per tal de realitzar moviments explosius, com per exemple saltar.

La tendinopatia rotuliana es caracteritza per dolor focal relacionat amb la càrrega a la vora de l’àpex de la ròtula (Khan et al., 1998).

Figura 1: Articulació del genoll

Bioquímica de la lesió

(Cook & Purdam, 2009) realitza una proposta del funcionament del tendó davant un impacte. Parla d’un patró continu del tendó que té tres etapes: reactive tendinopathy, tendon dysrepair (failed healing) and degenerative tendinopathy. Augmentar o disminuir càrrega és l’estímul principal que condueix el tendó sentit endavant o sentit enrere en la figura 1. Dins de les pautes de recuperació proposades, reduint la càrrega pot permetre que el tendó torni a un nivell d’estructura anterior.

Figura 2. Model que explica un tendó normal a un tendó amb tendinopatia pasant per les tres etapes: reactive tendinopathy, tendon dysrepair (failed healing) and degenerative tendinopathy.

Procés de sobrecàrrega o ruptura del tendó

El tendó presenta una característica stress- strain en la corba ( figura 2). La configuració clàssica enrotllable de fibres i fibrils de col·lagen en repòs desapareix quan el tendó s’estira al voltant d’un 2%. Amb més estirament, a prop del 5% d’elongació provoca que les fibres estiguin més en paral·lel i el tendó té una resposta lineal relativa a l’estrès. Més enllà d’aquest allargament, les microfibres del tendó hi ha col·lagen i les fibres llisquen entre elles a mesura que fallen els enllaços creuats. Amb una tensió encara més gran, la fallada de tracció de les pròpies fibres, combinades amb fallades de cisallament, causa un dany macroscòpic (Khan et al., 1998).

Figura 3. Corva Stress – strain pel tendó

En la figura 3 resumeix quin és el cicle pel que passa el cicle de la tendinosis. Si deixem recuperar al tendó no entrarà en el cicle perillós. Un cop tinguem una reparació inadequada ja entrem en el cicle on acaba amb una tendinopatia. Com més avançat estem en el cicle de tendinosis més difícil és tornar enrere.(Khan et al., 1998).

Figura 4. Cicle de tendinosis

Incidència en l’esport

La tendinopatia rotuliana és una lesió que apareix en esports caracteritzats per demandes de velocitat i potència altes de l’extensor del genoll, amb un gran nombre de salts repetitius (Lian, Engebretsen, & Bahr, 2005). Les lesions per ús excessiu del salt han augmentat en els últims anys. Molts estudis parlen d’un rang des del 10% en atletes universitaris fins al 32% en esportistes d’elit en basquetbol. El nombre es dispara en jugadors de voleibol on un estudi parla del 40-50% (Young, Cook, Purdam, Kiss, & Alfredson, 2005). En el futbol creix fins al 17% dels practicants (Edwards et al., 2010).

La prevalença global en els esports és que 4 de cada 5 atletes patiran aquesta lesió durant la seva carrera esportiva, o tindran alguns dels seus símptomes; que és especialment preocupant pel que comporta (Young et al., 2005) (Edwards et al., 2010).

Landing jump

Una revisió sistemàtica de les causes de la tendinopatia rotuliana(Van Der Worp, De Poel, Diercks, Van Den Akker-Scheek, & Zwerver, 2014) arriba a la conclusió que no s’ha de parlar sobre el genoll del saltador, sinó del genoll de l’aterratge. La majoria de les diferències tècniques i musculars es van trobar durant l’aterratge després d’una acceleració horitzontal cap endavant. Una síntesi de la literatura suggereix que l’aterratge horitzontal planteja la major amenaça per al desenvolupament de la TP (Tendinopatia patel·lar). Un patró de moviment rígid amb un aterratge curt de temps està associat amb l’aparició de TP.  Per tant, utilitzant un patró d’aterratge flexible sembla ser una estratègia per reduir el risc de patir aquesta lesió.  Aquests resultats indiquen que millorar el funcionament de la cadena cinètica en exercici excèntric i canviar patrons d’aterratge són eines potencials per a la prevenció i / o per finalitats terapèutiques

Un altre estudi va realitzar una comparativa entre dos grups on s’analitzava la tècnica d’aterratge d’un salt vertical i un altre de l’horitzontal. Els participants amb PTA (tendinopatia patel·lar asimptomàtica) van crear una càrrega en el tendó rotulià similar als controls, però amb la seqüència d’activació muscular alterada, aterrant amb una flexió de genoll significativament més gran i amb una extensió de maluc. Mentre que els subjectes de control flexionaven la maluc a l’aterrar, mostrant un ordre d’activació muscular diferent en comparació amb el grup experimental (Edwards et al., 2010). En la següent taula es mostren els resultats dels diferents grups estudiats (Taula 1):

Taula 1. Ordre d’activació muscular durant l’aterratge en el salt horitzontal i vertical d’un stop-jump

Factors intrínsecs Landing Jump

  • Un rang de dorsiflexió de turmell de 36,5º és el punt de tall per tal de determinar com a factor de risc per patir la tendinopatia rotuliana.(Backman & Danielson, 2011)(Sinsurin, Vachalathiti, Jalayondeja, & Limroongreungrat, 2013)
  • ROM articulació maluc baix i flexibilitat de quàdriceps provoca alteració en l’aterratge del salt.(van der Worp et al., 2011)(Cumps, Verhagen, & Meeusen, 2007)(Edwards et al., 2010)(Mann, Eric, Drinkwater, & Bird, 2013)
  • Augment del teixit adipós (van der Worp et al., 2011)(Mann et al., 2013).

Entrenament excèntric

En quant als mètodes per afrontar aquesta patologia, (Esparza et al. 2011) va trobar millores significatives en el dolor patit per la tendinopatia gràcies a un treball de força excèntrica per mitjà d’squat unilateral.

(Esparza et al. 2011) va arribar a la conclusió que realitzar més de 3 dies a la setmana el protocol no hi havia diferències significatives. Per aquest motiu, el seu protocol va ser de 3 dies a la setmana. El mateix va succeir amb els estirament. No va veure beneficis realitzar estiraments en el protocol. En quan al volum de la sessió i els exercicis tots els estudis es posen d’acord.

Taula 2. Característiques dels tipus d’entrenament

Conclusions

Si volem reduir el nombre de lesions de la tendinopatia rotuliana hem de tenir en compte el següent:

  • Respectar el temps de recuperació entre sessions.
  • Evitar entrar en el cicle de tendinosis de (Khan et al., 1998) (Figura 2)
  • Dedicar temps a la tècnica d’aterratge per tal de reduir el màxim possible l’impacte a l’articulació, (Landing jump).
  • Paral.lelament amb la tècnica d’aterratge, realitzar un protocol per tal de millorar els factors intrínsecs d’un mal aterratge:
    • Millorar rang dorsiflexió de turmell.
    • Mobilitat de cadera.
    • Disminuir el teixit adipós.
  • Realitzar un protocol d’entrenament excèntric per tal d’enfortir el tendó i evitar que es degeneri més ràpidament. Seguir protocol de (Esparza et al. 2011) en la taula 2.

Bibliografia

Backman, L. J., & Danielson, P. (2011). Low range of ankle dorsiflexion predisposes for patellar tendinopathy in junior elite basketball players: A 1-year prospective study. American Journal of Sports Medicine, 39(12), 2626–2633. https://doi.org/10.1177/0363546511420552

Cook, J. L., & Purdam, C. R. (2009). Is tendon pathology a continuum? A pathology model to explain the clinical presentation of load-induced tendinopathy. British Journal of Sports Medicine, 43(6), 409–416. https://doi.org/10.1136/bjsm.2008.051193

Cumps, E., Verhagen, E., & Meeusen, R. (2007). Prospective epidemiological study of basketball injuries during one competitive season: Ankle sprains and overuse knee injuries. Journal of Sports Science and Medicine, 6(2), 204–211.

Edwards, S., Steele, J. R., McGhee, D. E., Beattie, S., Purdam, C., & Cook, J. L. (2010). Landing strategies of athletes with an asymptomatic patellar tendon abnormality. Medicine and Science in Sports and Exercise, 42(11), 2072–2080. https://doi.org/10.1249/MSS.0b013e3181e0550b

Hernández Sánchez, S., Poveda Pagán, E., Moreno Pérez, V., & Gómez Conesa, A. (2009). Mitos y realidades en la tendinopatía rotuliana del deportista. Abordaje desde la evidencia científica. Fisioterapia, 31(6), 255–261. https://doi.org/10.1016/j.ft.2009.04.002

Khan, K. M., Maffulli, N., Coleman, B. D., Cook, J. L., & Taunton, J. E. (1998). Patellar tendinopathy: some aspects of basic science and clinical management. British Journal of Sports Medicine, 32(4), 346–355. https://doi.org/10.1136/bjsm.32.4.346

Lian, Ø. B., Engebretsen, L., & Bahr, R. (2005). Prevalence of Jumper’s Knee among Elite Athletes from Different Sports: A Cross-sectional Study. The American Journal of Sports Medicine, 33(4), 561–567. https://doi.org/10.1177/0363546504270454

Mann, K., Eric, S., Drinkwater, J. E., & Bird, S. (2013). Una herramienta de evaluación de las extremidades inferiores para los atletas en riesgo de desarrollar tendinopatía rotuliana, 45, 527–533.

Sinsurin, K., Vachalathiti, R., Jalayondeja, W., & Limroongreungrat, W. (2013). Different Sagittal Angles and Moments of Lower Extremity Joints during Single-leg Jump Landing among Various Directions in Basketball and Volleyball Athletes. Journal of Physical Therapy Science. https://doi.org/10.1589/jpts.25.1109

Van Der Worp, H., De Poel, H. J., Diercks, R. L., Van Den Akker-Scheek, I., & Zwerver, J. (2014). Jumper’s knee or lander’s knee? A systematic review of the relation between jump biomechanics and patellar tendinopathy. International Journal of Sports Medicine, 35(8), 714–722. https://doi.org/10.1055/s-0033-1358674

van der Worp, H., van Ark, M., Roerink, S., Pepping, G.-J., van den Akker-Scheek, I., & Zwerver, J. (2011). Risk factors for patellar tendinopathy: a systematic review of the literature. British Journal of Sports Medicine, 45(5), 446–452. https://doi.org/10.1136/bjsm.2011.084079

Young, M. A., Cook, J. L., Purdam, C. R., Kiss, Z. S., & Alfredson, H. (2005). Eccentric decline squat protocol offers superior results at 12 months compared with traditional eccentric protocol for patellar tendinopathy in volleyball players. British Journal of Sports Medicine, 39(2), 102–105. https://doi.org/10.1136/bjsm.2003.010587

L’ENTRENAMENT DE FORÇA EXCÈNTRIC I EL TIRANT MUSCULADOR

ELOI SADURNÍ RÀFOLS. Estudiant de Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. Blanquerna-Universitat Ramon Llull.

Paraules clau: força, contracció excèntrica, treball excèntric, tirant musculador

Aquest post té com a objectiu explicar breument la importància de l’entrenament de força, tot centrant-nos en les contraccions excèntriques i per tant l’entrenament de règim excèntric. A més d’aportar informació sobre el tirant musculador.

  1. L’entrenament de la força

La força és un component essencial per el rendiment de qualsevol persona i esportista (Verkhoshansky & Siff, 2004). Així doncs, un baix nivell de força muscular i per tant, la debilitat muscular és un dels factors de risc que pot contribuir a la lesionabilitat dels esportistes (Parkkari, Kujala, & Kannus, 2001).

D’aquí la importància d’estar present en tots els programes d’entrenament en les diverses manifestacions que pot presentar.

  1. La contracció excèntrica

Normalment quan parlem de contracció muscular fem referència a les de tipus isomètric, concèntric i excèntric (Figura 1).

Verhoshansky & Siff (2004) descriu les contraccions excèntriques com aquelles accions musculars en les que la força muscular cedeix davant d’una càrrega i el complex muscular s’allarga. Per tant, l’entenem com aquell treball muscular en que mentre hi ha la contracció, el múscul s’està estirant, de manera que la força contraria a la contracció és la que vencerà.

Figura 1: Contraccions musculars concèntrica i excèntrica

 

  1. Característiques del treball excèntric

En primer lloc cal destacar que les contraccions excèntriques són capaces de generar forces superiors i ser metabòlicament més eficients en comparació amb les concèntriques (Verhoshansky & Siff 2004 i Roig et al., 2009). És a dir, requereixen  menys energia per unitat de treball (Douglas, Pearson, Ross, Mcguigan, & Douglas, 2017).

Cal destacar que a mesura que augmenta  la velocitat de contracció, també augmenta la força excèntrica màxima, i disminueix la concèntrica màxima (Verkhoshansky & Siff, 2004).

En una revisió sistemàtica feta per (Roig et al., 2009), van concloure que l’entrenament excèntric sembla ser més eficaç  per obtenir majors guanys musculars en comparació amb el concèntric. Tot atribuint aquest fet al major grau de força demandat durant les accions excèntriques.

D’altra banda, s’ha entès com de gran utilitat en la prevenció de lesions de tipus muscular (Casáis, 2008). Tenint en compte que moltes de les lesions musculars es donen en accions amb gran demanda excèntrica (Thacker, Gilchrist, Stroup, & Kimsey, 2003).

Les tasques de règim excèntric també les trobem dins dels exercicis de prevenció de la tendinopatía patel·lar en esports d’equip de (Peña et al., 2017).

Així mateix, els exercicis excèntrics a grans velocitats, aplicats de forma progressiva i amb sobrecarregues poden fer que el teixit connectiu, sobretot el de la unió múscul tendinosa, resisteixi forces de impacte altes, com per exemple les curses, salts i altres accions que comportin impuls (Verkhoshansky & Siff, 2004). Aspecte que és de vital importància en tots aquells esports col·lectius en els que la component impacte articular és important (bàsquet, voleibol, futbol, handbol, entre d’altres).

Concloent, en una publicació en format revisió  ens aporta que l’entrenament excèntric ens pot proporcionar millores en la força muscular, velocitat, potència així  mateix com en el cicle d’escurçament estirament (Douglas, Pearson, Ross, Mcguigan, & Douglas, 2016).

  1. El Tirant Musculador

També conegut com a Cinturó Rus (Russian Belt) o Spanish Squat, durant els darrers anys ha despertat interès en el món de l’entrenament esportiu degut a la seva acció excèntrica. A més de l’efecte mediàtic que ha tingut la seva utilització per equips de futbol professional entre d’altres.

Una de les seves característiques principals és el baix risc de lesió que presenta i la seguretat amb la que permet desenvolupar una millora del sistema musculo-tendinós (Edir et al., 2005).

Cal destacar que és una eina d’entrenament fàcil de transportar i utilitzar en diversos escenaris esportius.

Figura 2: El tirant musculador

 

  • Estudi tirant musculador

En l’estudi de Edir et al., (2005) es va fer una comparativa entre l’exercici de mig squat i l’exercici de flexió extensió amb el tirant musculador tot realitzant una electromiografia de superfície i percepció del esforç.

Els resultats que es varen obtenir van indicar que:

Taula 1: Comparativa Tirant Musculador i mig Squat.

Font: Elaboració pròpia adaptada de de Edir et al., (2005).

De manera que es va concloure que el tirant musculador era un bon mètode per desenvolupar la força muscular del vast extern del quàdriceps, utilitzant menys càrrega externa.

 

  • El centre de gravetat i la línia d’aplicació de força

Es va observar com la distància entre la línia d’aplicació de la força, pes corporal en tirant musculador, i pes corporal més sobrecarrega en mig squat, i el eix dels genolls eren diferents (Edir et al., 2005).

Figura 3: Anàlisis del centre de gravetat en el mig squat i el tirant musculador. Font: (Edir et al., 2005)

En el TM la distància d’aplicació de força respecte el genoll era molt major per tant el moment de força, per una mateixa força és superior quan major és la seva distància.

En canvi en el mig squat per tal d’aconseguir el mateix moment de força que en el TM, al tenir menor distancia, haurà d’augmentar la força tot augmentant el pes.

De manera que sembla ser una bona eina a utilitzar per tal d’evitar l’ús de càrregues externes excessivament elevades, i més en aquells subjectes en que existeixi risc de lesió a la columna vertebral, ja que s’evita la sobrecàrrega en aquella zona (Edir et al., 2005).

  1. Consideracions finals entrenament excèntric i tirant musculador

Una vegada descrites les característiques i els beneficis de les contraccions excèntriques, podem concloure que s’han de tenir en compte dins els nostres programes d’entrenament, i més en aquells esports d’equip amb altes demandes de desacceleracions i acceleracions,  sense oblidar els altres règims de contracció.

D’altra banda creiem que el tirant musculador és una bona eina a considerar malgrat els pocs estudis que s’han trobar al respecte. Tot i això, creiem que s’ha d’incloure en els programes d’entrenament, degut a la seva facilitat d’ús i entre d’altres per tal de respondre al principi de la variabilitat en l’entrenament esportiu.

Referències

Casáis, L. (2008). Revisión de las estrategias para la prevención de lesiones en el deporte desde la actividad física. Apunts Medicina de l’Esport, 43(157), 30-40.

Douglas, J., Pearson, S., Ross, A., Mcguigan, M., & Douglas, J. (2016). Chronic Adaptations to Eccentric Training : A Systematic Review. Sports Medicine.

Douglas, J., Pearson, S., Ross, A., Mcguigan, M., & Douglas, J. (2017). Eccentric Exercise : Physiological Characteristics and Acute Responses. Sports Medicine, 47(4), 663-675.

Edir, M., Silva, D., Padullés, J. M., Álvarez, V. N., Luis, J., & Alonso, L. (2005). Análisis electromiográfico y de percepción de esfuerzo del tirante musculador con respecto al ejercicio de medio squat. Apunts Educación Física y Deportes, 82, 45-52.

Parkkari, J., Kujala, U. M., & Kannus, P. (2001). Is it Possible to Prevent Sports Injuries ? Review of Controlled Clinical Trials and Recommendations for Future Work, 31(14), 985-995.

Peña, J., Moreno-doutres, D., Borràs, X., Altarriba, A., Baiget, E., Caparrós, A., & Buscà, B. (2017). Patellar Tendinopathy in Team Sports : Preventive Exercises. Strenght and Conditioning Journal, 0.

Roig, M., Brien, K. O., Kirk, G., Murray, R., Mckinnon, P., Shadgan, B., & Reid, W. D. (2009). The effects of eccentric versus concentric resistance training on muscle strength and mass in healthy adults : a systematic review with meta-analysis. Journal Sports Med, 43, 556-568.

Thacker, S. B., Gilchrist, J., Stroup, D. F., & Kimsey, C. D. (2003). The Impact of Stretching on Sports Injury Risk : A Systematic Review of the Literature. American College of Sports Medicine, (1), 371-378.

Verkhoshansky, Y., & Siff, M. C. (2004). Super entrenamiento. (2a ed.). Barcelona:Paidotribo.

ACUTE: CHRONICAL WORKLOAD

XAVIER MIÑAMBRES PAGÈS. Estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de la Salut i l’Esport. Blanquerna – Universitat Ramon Llull.

Paraules clau: acute: chronical workload, injury, càrrega aguda, càrrega crònica.

El món de l’esport està en constant desenvolupament i en les últimes dècades a fet una gran progressió. Des de l’esport per passar-ho bé, fins a les indústries professionals. En aquest sentit, l’esportista d’elit esta exposat a un increment de la càrrega de treball, uns calendaris de competició saturats i temps molt curts de recuperació (Soligard et al., 2016). Veient l’estat actual doncs, reduir el temps que es perd a causa de les lesions resulta molt important, tant en esports d’equip com individuals.

En l’actualitat dels esports col·lectius, a causa d’aquesta necessitat de millorar el rendiment de l’equip i tenir el màxim de jugadors disponibles, s’ha augmentat la càrrega de treball així com la recerca de com monitoritzar aquesta càrrega (Soligard et al., 2016). De fet, s’ha vist que les lesions que es produeixen per una sobrecàrrega d’entrenament són previsibles. En aquest sentit, s’haurien d’abordar aquest problemes implementant protocol per monitoritzar les càrregues (Gabbett, 2016).

Acute: chronical workload

L’acute: chronical workload ratio (ACWR) és un model que ens dona la relació entre la càrrega crònica (anterior) i la càrrega aguda (actual) d’un esportista. Aquesta relació s’usa per conèixer la càrrega que l’esportista està suportant i la incidència d’aquesta sobre el risc de lesió dels atletes. Un ACWR alt està relacionat amb un major risc de lesió (Murray, Gabbett, Townshend, & Blanch, 2017).

Com es calcula?

El ACWR té en conte la càrrega de la setmana que estem (acute workload) i la mitja de les 4 setmanes anteriors a la que estem (chronical workload). El ACWR divideix la càrrega aguda per la càrrega crònica (Murray et al., 2017):

Aquest ACWR es divideix en 5 franges per marcar el risc de lesió dels jugadors:

  • Molt baix: < 0.49
  • Baix: 0.50 – 0.99
  • Moderat: 1.0 – 1.49
  • Alt: 1.50 – 1.99
  • Molt alt: > 2.0

Aquest pics o augments de l’ACWR ens marquen un risc de lesió important per a l’esportista tant de la setmana en la que estem com de la següent. Per tant, també es un bon indicador i una bona eina per prevenir lesions (Murray et al., 2017).

ACWR: Els 2 models

Rolling Average

Aquest model es basa en valors absoluts de la càrrega d’una setmana relacionada amb la càrrega de les 4 setmanes anteriors. Aquest model suggereix que cada càrrega, de la càrrega aguda com de la càrrega crònica, és igual.

ACWR = Acute Workload / Chronical Workload Read more

ENTRENAMENT CONCURRENT EN ESPORTS DE FORÇA I RESISTÈNCIA

 Aleix Serratosa Lagarriga. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i Esport. Blanquerna – Universitat Ramon Llull.

PARAULES CLAU (KEYWORDS): Concurrent, interferències, força, resistència, AMPK, mTOR.

INTRODUCCIÓ:

Es coneix, com a entrenament concurrent, la combinació entre el treball per a la millora de la capacitat aeròbica i la força en un mateix programa d’entrenament. Se sap que, en esportistes de resistència, treballar la força pot millorar el seu rendiment per la seva optimització de l’economia de carrera (Gugliermo, Greco & Dendai, 2009). Aquest treball amb càrregues elevades genera bons resultats quan es prioritza l’entrenament aeròbic i es fan sessions curtes i aïllades de força. Quan l’exigència de l’esport demanda d’una bona condició aeròbica i de força, com el rugbi o el crossfit, el volum d’entrenament per al desenvolupament d’ambdues qualitats és superior, i és on succeeix el fenomen conegut com a interferència.

Les interferències són les limitacions en el progrés que es generen en entrenar força i resistència en un mateix programa d’entrenament (Coffey & Hawley, 2017)

HIPÒTESI DE LES INTERFERÈNCIES

A partir de diversos estudis podem veure diferents hipòtesis del per què succeeixen les interferències en l’entrenament concurrent.

  1. Via de senyalització molecular.

Segons els estudis de Coffet & Hawley (2017) i Murach & Bagley (2016), la hipòtesi molecular fa referència a dos tipus de vies de senyalització de la cèl·lula, AMPK i mTOR.

AMPK (adenosina monofosfat quinasa) és el “sensor d’energia” de la cèl·lula que desencadena la biogènesis mitocondrial, és a dir, senyalitza selectivament les adaptacions de l’exercici aeròbic. Mentre el mTOR (objectiu mecanístic de la rapamicina) és un membre d’una via principal d’hipertròfia que facilita les adaptacions de la força.

L’estudi de Thomson, Fick & Gordon (2008) va demostrar que l’activació de AMPK interferia en la senyalització de mTOR. És a dir que AMPK, produeix millores d’adaptació mitocondrial, però limita els beneficis de mTOR per al creixement muscular. L’activació de AMPK inhibeix els beneficis de mTOR. (Coffey & Hawley, 2017).

  1. Depleció de les reserves energètiques.

Amb qualsevol tipus d’exercici físic succeeix un desgast de les reserves energètiques, si es pretén fer un entrenament concurrent, aquest combustible fisiològic no podrà mantenir-se en ambdues activitats. L’entrenament de força requereix d’intensitats elevades per millorar significativament, és per això que les controvèrsies afecten més a aquesta qualitat. Per contra, amb aquest entrenament sí que s’observen millores significatives en la resistència cardiovascular. (Pallarés & Izquierdo, 2011)

  1. Transformació de fibres i àrea transversal.

La hipòtesi de la transformació de les fibres en funció d’utilitat que se li dóna al múscul apareix en alguns estudis de Hickson, (1980) i de Pallares & Izquierdo (2011).

Les fibres musculars estan molt determinades genèticament, però tenen un marge d’adaptació segons el perfil d’entrenament. Si es treballa en patrons de resistència les fibres múscul esquelètiques tipus IIb muten a tipus IIa, mentre que si s’estimulen amb entrenaments enfocats per força les tipus IIa passen a I (Pallares & Izquierdo, 2011). Aquest fenomen permet a l’esportista especialitzar-se segons el tipus d’exercici i dificulta poder millorar en els dos simultàniament.

Figura 1: Color de fibres en funció de l’entrenament de l’esportista. (Coffey & Hawley, 2017). Read more

TAPERING: GESTIÓ DE CÀRREGUES EN PERÍODES PRE-COMPETITIUS

Clàudia Alba Jiménez. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i Esport. Blanquerna – Universitat Ramon Llull.

Paraules clau: tapering, període pre-competitiu, càrrega, volum, freqüència, intensitat.

1.    Definició

Tapering és la paraula de llengua anglesa que s’utilitza per descriure un període pre-competitiu d’entrenament. Aquest període ha estat estudiat per varis autors i aquests el defineixen com a una reducció incremental en el volum de l’entrenament de 7 a 21 dies abans d’un campionat (Houmard i Johns, 1994), com un període d’entrenament en el que es redueix el volum per augmentar el rendiment (Trappe, Costill, i Thomas, 2001) o un intent de reduir l’estrès fisiològic i psicològic de l’entrenament per maximitzar el rendiment després d’un període d’entrenament intens (Bosquet et al., 2007).

La definició més utilitzada i complerta per descriu el període és la de Mujika i Padilla (2003) la qual defineix el tapering com una reducció progressiva i no lineal de la càrrega d’entrenament durant un període de temps variable, amb la finalitat de reduir l’estrès fisiològic i psicològic de l’entrenament diari i optimitzar el rendiment esportiu.

2.    Indicadors biològics

Per observar l’estrès de l’entrenament, s’utilitzen indicadors biològics. El que apareix més en la literatura científica i per tant, el que més s’utilitza, és la relació testosterona/cortisol. Aquest és un indicador d’estrès ja que l’equilibri entre les hormones anabòliques i catabòliques pot tenir implicacions importants en els processos de recuperació després de sessions d’activitat física d’alta intensitat. Les concentracions plasmàtiques d’andrògens i cortisol representen activitats anabòliques i catabòliques, respectivament (Mujika i Padilla, 2003). Per tant, l’augment en la relació de testosterona/cortisol durant el tapering millora el rendiment ja que la major concentració de testosterona, implica una menor concentració de cortisol i serà indicatiu de ser una major recuperació i de l’eliminació de la fatiga acumulada (Bonifazi, Sardella, i Lupo, 2000; Mujika et al., 2002).

Un altre exemple és la haptoglobina sèrica. Aquesta augmenta significativament durant el període de tapering. La heptaglobina és una glicoproteïna que s’uneix amb l’hemoglobina lliure en circulació amb l’objectiu de conservar el ferro al cos (Mujika et al., 2002). Altres indicadors que també es podrien utilitzar per observar l’estrès de l’entrenament podrien ser increments en el volum de glòbuls vermells, els nivells sanguinis de creatinquinasa, els nivells d’hemoglobina o el valor de l’hematòcrit (Shepley et al., 1992).  A més, també hi ha indicadors psicològics en aquestes fases de tapering com alteracions globals del humor, menor percepció de la fatiga, millor qualitat de son, etc. (Hooper, Mackinnon, i Howard, 1999; Taylor, Rogers, i Driver, 1997).

3.    Reducció de la càrrega de l’entrenament

La càrrega d’entrenament en els esports competitius es defineix com a una combinació entre la intensitat, el volum i la freqüència. L’objectiu d’aquest període és reduir la fatiga acumulada però la disminució de l’entrenament no ha de ser perjudicial per les adaptacions (Mujika i Padilla, 2003).

Per tant, en el moment que els atletes comencen el període de tapering, han d’haver assolit totes, o la majoria, d’adaptacions fisiològiques esperades. D’aquesta manera, els nivells de rendiment seran majors ja que desapareixerà la fatiga acumulada i apareixeran les adaptacions que milloren el rendiment (Mujika i Padilla, 2003).

  • Reducció de la intensitat de l’entrenament

 Hickson et al (1985) va ser un dels primers autors que va descriure aquest fenomen i va observar que la intensitat de l’entrenament és un requisit essencial per mantenir les adaptacions produïdes per l’entrenament. La influencia mes important de la intensitat d’entrenament sobre la retenció i millora de les adaptacions induïdes per l’entrenament, és a través del seu paper en la regulació de les concentracions i activitats d’hormones de retenció de fluids (Mujika, 1998).

  •  Reducció del volum de l’entrenament

 Les disminucions estàndards dels volums d’entrenament d’entre 50% i 70% serien les correctes per mantenir o augmentar lleument les adaptacions induïdes per l’entrenament en corredors (McConell et al., 1993) o ciclistes ben entrenats (Rietjens et al., 2001). També s’ha observat que una reducció progressiva fins al 85% provoca diferents canvis fisiològics significatius que augmenten el rendiment. Autors com Shepley et al., (1992) comparen un període de tapering amb un volum baix i un amb volum moderat, L’autor conclou que el rendiment millora mes amb un tapering reduint el volum significativament que no pas reduint-lo poc.

  •  Reducció de la freqüència de l’entrenament.

 Les adaptacions a l’entrenament poden mantenir-se fàcilment amb freqüències d’entrenament bastant baixes en individus moderadament entrenats (reduccions de la freqüència entre el 30 i el 50%) mentre que en els individus altament entrenats, les freqüències d’entrenament durant el període de tapering han de ser majors, i sobretot en els esports més dependents de la tècnica com la natació o el ciclisme (no reduir menys del 80%) (Mujika i Padilla, 2003). Mujika et al., (2002) ho justifica amb que els subjectes altament entrenats i que practiquen esports tècnics han de tenir una alta freqüència d’entrenament ja que sinó podrien tenir desentrenament i per tant, una potencial pèrdua de la percepció durant l’activitat física.

Figura 1. Representació gràfica dels diferents tipus de tapering. Mujika i Padilla (2003). Read more

Prevenció d’edema ossi i fractura per estrès

Aleix Llovera, estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramón Llull.

Introducció

Segons Warden, Davis, & Fredericson (2014), l’edema ossi per estrès és la incapacitat de l’òs de suportar la continua càrrega mecànica, que desencadena en la seva fatiga estructural, amb dolor localitzat i fragilitat. Aquesta lesió pot progressar fins a generar petites fractures per estrès o bé la fractura completa.

La càrrega sobre l’òs ve determinada principalment per la seva magnitud i el nombre de impactes que rep. L’edema ossi pot tenir diverses localitzacions en les extremitats inferiors, segons la tècnica entre altres coses. Els corredors de llarga distància que normalment utilitzen el taló en el primer contacte amb el terra, tendeixen a tenir més lesions a la tíbia, fíbula ( peroné )  i fèmur. D’altre manera, en els velocistes són més comuns les lesions dels ossos dels peus. Hem de tenir present que quan correm la càrrega que suportem a cada pas és d’entre 2 i 5 vegades superior al nostre pes en estabilitat bipodal.

Per a detectar l’aparició de l’edema, s’ha utilitzar una ressonància magnètica tal i com mostren diversos estudis que han volgut avaluar aquest fenomen, com el de Mattila, Niva, , Kiuru, & Pihlajamäki (2007) a Risk factors for bone stress injuries.

Figura 1: Fractura de tíbia per estrès

Factors de risc

Bennell  Et al ( 1999 ) classifiquen els factors de risc per a l’aparició d’un edema en interns i externs. Anem a veure quins són doncs aquests factors de risc i com es desenvolupen.

Externs;

  • Volum i intensitat d’entrenament
  • Freqüència d’entrenament i descans
  • Tipus de superfície
  • Tipus de calçat

Read more

EL CONCEPTE D’AGILITAT EN L’ESPORT. COM L’HEM D’ENTRENAR?

Ferran Bernat Rozas; Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Estudiant de Màster d’Entrenament, Activitat Física i Salut. Blanquerna.

Introducció

Segons Sheppard & Young (2006), la definició completa d’agilitat reconeixeria les demandes físiques (força i condicionament), els processos cognitius (aprenentatge motor) i les habilitats tècniques (biomecànica) que intervenen en l’acompliment de l’agilitat.

Així doncs aquests autors proposen que ser àgil en l’esport significa ser capaç de poder fer un moviment ràpid, on pot estar implicat tot el cos, amb un canvi de velocitat o direcció en resposta a un estímul.

En gran mesura, l’execució de moltes habilitats que tradicionalment s’han considerat com a agilitat tenen una resposta automàtica i, per tant, poca o cap incertesa (Murray, 1996). Des d’una perspectiva cognitiva, aquestes són habilitats tancades.

Les habilitats obertes requereixen que els jugadors responguin als estímuls sensorials al voltant d’ells, i la resposta no és una resposta automatitzada o assajada (Coix, 2002).

Gairebé tota la literatura existent que ha intentat descriure les relacions amb alguna mesura d’agilitat o entrenament per millorar l’agilitat ha utilitzat una tasca cronometrada que impliqui un o més canvis de direcció, examinant la velocitat del COD. Pocs són els que tenen en compte la presa de decisions, tot i així, el lògic seria que tot i obviant-la, l’entrenament dels altres components de l’agilitat millorés aquesta.

La revisió duta a terme per Sheppard & Young (2006) destaca els components en els que la literatura anterior dona importància pel que fa l’entrenament de l’agilitat. Tots ells estudien la millora de la velocitat en els COD i són els següents: Read more

ANÀLISI DE LES ASIMETRIES: UN MÈTODE DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN JUGADORS DE BÀSQUET.

Raul Meseguer Caminals, estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramón Llull.

 

INTRODUCCIÓ

Quines són les lesions més freqüents en el bàsquet?

Existeix una diferència en homes i dones pel que fa a la lesionabilitat, ja que les dones pateixen un 60% més de lesions que els homes (Zelisko, Noble, & Porter, 1982.). Una gran part d’aquestes lesions se les emporten els membres inferiors del cos, com són els turmells (20% en ambdós sexes), genolls (12% en el cas dels homes i 16% en dones). La tipologia de lesions compren des de contusions i distensions fins a tendinopaties i trencaments (Zelisko et al., 1982.). Aquestes dades contrasten amb l’estudi presentat per Starkey, Deitch, Starkey, & Walters (2017) on afirmen que el genoll és l’estructura que més pateix (19% en el cas dels homes i 22% en les dones), seguit del turmell (16’9% en homes i 15% en dones) i de la zona lumbo-sacra (9% en homes i 6% en dones). En canvi, Hewett, et al.; (2005) afirmen que en el cas de l’LCA (lligament creuat anterior), les dones tenen un risc de 4 a 6 vegades major.

Encara que el percentatge lesiu de turmell i genoll sigui similar; és el genoll (més concretament l’ LCA) el que s’emporta més protagonisme a l’hora de buscar factors de risc i mètodes preventius per a impedir que es lesioni, ja que és el que demanda d’una recuperació més llarga.

Diferents estudis mostren que no és tant sols l’anàlisi quantitatiu de la capacitat de salt el que mostra unes asimetries significatives a l’hora de predir el risc de lesió d’LCA (Fort-Vanmeerhaeghe et al., 2016; Fort Vanmeerhaeghe & Romero Rodriguez, 2013; Hewit et al., 2012; Paterno et al., 2007). Altres publicacions mostren l’anàlisi qualitatiu de la cinemàtica del salt tenint en compte la flexió i adducció de malucs, valgo i flexió de genoll, la flexió i abducció de turmell (Pappas & Carpes, 2012), la sobreactivació del quàdriceps produint una anteriorització de la tíbia (Koga et al., 2010). Els valors d’aquestes desviacions analitzades per Koga et al. (2010) aproximen a 23º de flexió de genoll, 12º d’abducció de genoll i 8º de rotació externa de genoll en els 40 primers ms de la fase d’aterratge.

Asimetries. Un fenomen a analitzar.

Fort-Vanmeerhaeghe et al. (2005) comenta que la quantificació del dèficit bilateral (ASI) ens pot ajudar a  prevenir lesions i saber quan l’individu està preparat per tornar a la competició després d’aquestes. Aquesta informació ens la confirmen Hewit, Cronin & Hume (2012) dient que l’avaluació multidireccional del salt informa als entrenadors amb unes dades base que permeten saber quan un atleta es troba en una situació de risc de lesió. L’avaluació unilateral ajuda a obtenir valors que ens indiquin el risc potencial dels atletes a lesionar-se així com la programació de la readaptació en una lesió o la planificació d’entrenament fora la temporada (Hewit, Cronin, & Hume, 2012). Read more

FACTORS CONDICIONANTS DEL RENDIMENT ESPORTIU. EL CAS DEL BÀSQUET. ELS TIRS LLIURES ES FALLEN A CAUSA DE LA FATIGA O L’ANXIETAT?

ALEIX CORTÉS I SATORRAS. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna – Universitat Ramon Llull

 

Els tirs lliures constitueixen entre el 20-25% dels punts que s’anoten en un partit, i per tant moltes vegades són decisius per guanyar o perdre un partit (Kozar, Vaughn, Lord, i Whitfield 1995). Per tant es indispensable treballar-los dins dels entrenaments. Però, perquè es fallen els tirs lliures? Es degut a una fatiga acumulada dels jugadors? O Potser per un estat d’ansietat que els impedeix concentrar-se?

A continuació intentarem donar resposta a aquestes preguntes.

Hi ha infinitat d’autors que han tractat la fatiga, amb el pas del temps s’han anat confeccionant definicions. Segons Astrand & Rodahl (1985), és la reducció en la capacitat de producció de força, per exemple, una màxima contracció voluntària o en tètanus provocat elèctricament. Altres autors, diuen que la fatiga es la impossibilitat de generar una força requerida o esperada, produïda o no per un exercici precedent. (Edwards, 1981). Autors més actuals han acabat perfilant la definició d’aquest terme. Segons Arjonilla (2009): La fatiga és un procés el qual provoca una incapacitació d’un òrgan, teixit o sistema de respondre normalment a un estímul o tasca. La fatiga muscular es caracteritza per una disminució de la capacita de treball, una disminució de la resistència al mateix o una disminució de la força, en resum, una disminució del rendiment. Read more