Skip to content

Posts from the ‘Publicacions del professorat’ Category

Reconeixement a en Rafa Nebot – FIEP Europe

En Rafael Nebot i Vilar, qui ha estat professor durant diversos anys al Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a Blanquerna,  ha rebut aquest cap de setmana, coincidint amb el Congrés de la FIEP Europe  el Thulin Award en reconeixement al mèrit esportiu i la seva trajectòria formativa en el món de l’esport a Catalunya.

Des del Grau CAFE Blanquerna li donem l’enhorabona i el felicitem!

El bàsquet en cadira de rodes mereix ser conegut i reconegut (Josep Oriol Martínez)

Josep Oriol Martínez

Josep Oriol Martínez

Molts sabem que l’equip olímpic de bàsquet estatal va ser brillantment medalla de bronze als Jocs Olímpics de Rio 2016, amb jugadors catalans com Pau Gasol, Ricky Rubio i Juan Carlos Navarro; èxit que es va repetint des de fa ja uns quants anys. Però potser no tothom sap que l’equip espanyol de bàsquet en cadira de rodes va assolir la medalla de plata en els posteriors Jocs Paralímpics de Rio, amb gran contribució de jugadors catalans emblemàtics com Jaume Llambí i Jordi Ruiz; i que també acumula ja uns anys de gran trajectòria internacional tant en competicions de selecció com de clubs.

El bàsquet en cadira de rodes és una modalitat d’esport adaptat per a persones amb discapacitat física en què s’han adaptat les regles a les particularitats de les persones amb mobilitat reduïda, usuaris per la seva pràctica d’una cadira de rodes, harmonitzant també els diversos nivells de la discapacitat dels jugadors amb la garantia d’igualtat d’oportunitat de tots ells. És un esport que compta amb un intens calendari, que inclou la presència en els Jocs Paralímpics i les competicions internacionals continentals de seleccions i de clubs. La lliga estatal és la de més alt nivell mundial i en la seva màxima categoria quasi del tot professional, amb la presència dels millors jugadors del món. Això ens permet gaudir d’un dels esports adaptats més espectacular i considerat, avui en dia, l’esport rei per als discapacitats físics.

El bàsquet en cadira de rodes va ser desenvolupat l’any 1946 per exjugadors de bàsquet convencional dels Estats Units d’Amèrica, que després de patir seqüeles de lesions de guerra, van voler experimentar novament el seu esport. Aquell any els Estats Units desenvolupa i aplica un revolucionari pla integral per a la rehabilitació de veterans amb discapacitats, que incloïa esports adaptats i la promoció del bàsquet va ser d’aquest equip, anomenat Flying Wheels –Rodes Voladores–, que demostraren a la població el que podien fer persones amb discapacitat física amb una cadira de rodes. Ja des dels primers Jocs Paralímpics de Roma 1960 el bàsquet és reconegut com a esport paralímpic d’estiu, tot i que des del 1952 ja se celebraven competicions internacionals a Anglaterra, en els anuals Jocs de Stoke Mandeville.

El 1969 és l’any en el qual la majoria dels experts, situen el naixement d’aquesta disciplina esportiva a l’Estat espanyol, especialment a la ciutat de Barcelona, com a complement terapèutic als hospitals de l’Institut Guttmann i a l’Hospital de Traumatologia de Vall d’Hebron.

També és poc conegut que les seves regles són semblants a les del bàsquet ordinari FIBA, encara que no ho sembli; potser les més significatives és que la cadira forma part del jugador i marca la seva posició a les línies i al terreny. En especial les rodes grans posteriors no es poden aixecar de la cadira durant el joc, no existeixen les passes, el jugador amb possessió de la pilota no pot fer més de dues impulsions a la cadira, endavant o enrere, sense botar o passar –si no bota, l’àrbitre assenyalarà infracció–, el salt entre dos no està previst i quan sigui d’aplicació cada equip servirà del lateral de manera alternativa. La resta, mides de la pista, distàncies al cercle, alçària del terra a l’anella, pilota, etc. és igual que el bàsquet FIBA.

Sí que és també molt característic el seu grau d’inclusió i de respecte a la diversitat, dissenyat per al gaudi de persones amb discapacitat, principalment a les extremitats inferiors i tronc. Afavoreix per igual la participació dels més afectats, com la dels menys afectats, així en el bàsquet en cadira de rodes s’aplica una puntuació funcional a cada jugador de 1 a 4,5, en què 1 i 1,5 són els més afectats i els jugadors de 4 o 4,5, els que tenen menys afectació.

El potencial funcional dels equips es reflecteix en el fet que el cinc en pista no pot ser superior a 14,5 punts en elit i de 15 o més en altres categories. Aquest sistema de puntuació té com a objectiu que no hi hagi un equip més descompensat que l’altre i facilita la participació de tots els nivells funcionals dels diferents jugadors.

Ara us convidem, des d’aquest article, a gaudir d’aquest esport. Aprofiteu, doncs, els diversos partits que se celebren arreu de Catalunya cada cap de setmana. És possible que us hi enganxeu i tot.

Llegeix l’article complet al diari (19/08/2018)

L’activitat física i esport a les presons, en bones mans (Enric M. Sebastiani i David Ballester)

Enric Sebastiani

Enric Sebastiani

Des de l’any 2010, amb la implementació del programa ARC d’activitat física i esport als centres penitenciaris, es desenvolupen diferents programes d’educació física, activitat física i esport a les presons catalanes, amb orientacions recreatives, competitives, educatives i saludables, malgrat que es prioritza la conjunció de les dues darreres.

L’objectiu principal d’aquest programa és garantir als interns dels centres penitenciaris el dret a una pràctica física i esportiva adequada a les seves necessitats i disposar d’un pla d’actuació específic per al desenvolupament de les pràctiques esportives a cada centre penitenciari de Catalunya, consensuat amb el Servei de Rehabilitació de la direcció general, que homogeneïtzi la intervenció dels professionals als diferents centres.

En aquest sentit es pretén introduir programes de millora social i educativa dels interns mitjançant la pràctica esportiva i l’exercici físic; vincular l’esport i l’activitat física com a eina de reinserció i rehabilitació; evitar el sedentarisme i les malalties i patologies associades estimulant la motricitat dels interns i internes; implementar hàbits esportius i de salut en la població penitenciària; educar en valors a través de la pràctica esportiva: afany de superació, integració, treball en equip, respecte, cooperació…; i, sobretot, preparar la població penitenciària per a la vida en llibertat.

Actualment, el programa compta amb 34 tècnics esportius, i la majoria (80%) són llicenciats o graduats en ciències de l’activitat física i de l’esport. Es tracta d’un col·lectiu ben preparat, inquiet i sensible amb la seva missió dins dels centres: millorar la qualitat de vida de la població interna a través de l’activitat física i l’esport, consolidant hàbits saludables per a la rehabilitació i reinserció de les persones. Malgrat això, ells mateixos identifiquen les seves pròpies necessitats i planifiquen i organitzen activitats de formació continuada a partir del coneixement i l’expertesa que acumulen.

Tal vegada, amb el suport de les federacions esportives i de l’Escola Catalana de l’Esport, proporcionen recursos perquè els interns puguin accedir a la formació esportiva reglada.

La tasca duta a terme per aquests tècnics esportius és una de les més valorades pels interns i la que mobilitza un major nombre de població penitenciària dins les activitats que ofereixen els centres diàriament. En aquest sentit, i dins la població en règim ordinari existent (8.344 interns i internes repartits en 9 centres, dels quals 1.600 no accedeixen a les instal·lacions esportives dels centres penitenciaris ja que estan en medi obert) podem dir que més d’un 50% de la població penitenciària participa mensualment de les activitats programades en l’àrea esportiva.

Dins l’oferta destaquen l’àmplia diversitat d’activitats i esports, tant col·lectius com individuals, així com l’intent d’adaptar l’oferta a grups poblacionals amb perfils diferents (dones, joves, adults amb edat avançada, amb problemàtica de consum, amb trastorn mental, etcètera) on es fa imprescindible realitzar una avaluació inicial i seguiment de la millora de l’intern en funció dels objectius plantejats.

Entre aquestes activitats destaquen el futbol sala, l’handbol, el voleibol, el bàsquet, l’activitat física amb suport musical, el ioga, l’spinning, el fitnes, la musculació, els entrenaments metabòlics d’alta intensitat (crossfithiit), el condicionament físic, els esports de raqueta, l’atletisme (running), la natació i la dansa…

També participen amb força assiduïtat en trobades esportives amb l’objectiu que l’esport contribueixi a normalitzar comportaments desitjables i a socialitzar conductes favorables dels interns i s’organitzen moltes activitats alineades amb aquest objectiu, com ara uns Jocs Olímpics Penitenciaris, cada quatre anys, coincidint amb els JJOO (amb la finalitat de reviure l’esperit olímpic i els valors associats tradicionalment a l’esport des dels seus orígens); o bé, col·laborant amb la comunitat acadèmica universitària mitjançant convenis en els quals, seguint la metodologia d’Aprenentatge Servei (Aps), i a través de l’activitat física cooperativa on l’alumnat interactua amb el col·lectiu penitenciari (organitzant jornades lúdiques esportives, programes d’intervenció específics, xerrades, taules rodones, etcètera).

Sens dubte, com així s’entén des de la direcció general de Centres Penitenciaris, i des de l’evidència del treball diari dels tècnics, cal seguir apostant per programes d’educació física, esport i arts escèniques com a eines privilegiades de treball amb els interns i les internes dels centres penitenciaris. Tenen una gran acceptació i aporten unes condicions magnífiques per treballar els valors, els hàbits, l’acceptació de les normes, la relació positiva amb els altres, el coneixement, acceptació i la cura d’un mateix i dels altres, la gestió de les emocions… aspectes que, tant dins com fora, ens ajuden a relacionar-nos millor amb nosaltres i amb el món que ens envolta.

Estem en bones mans. Cal seguir reflexionant i treballant en aquesta línia i generar condicions i propostes esportives, artístiques i culturals de qualitat que, de ben segur, provoquen, trasbalsen, arrosseguen, ensenyen, emocionen, interpel·len i que, en definitiva, fan créixer tots els que hi participen.

Llegeix l’article complet al diari (08/08/2018)

De futbol i violències (Xavier Medina)

Xavier Medina

Xavier Medina

Les darreres setmanes i els darrers mesos han estat farcits de violència relacionada amb el futbol a diferents llocs d’Europa. Noms com ara West Ham, Lille, PAOK, Paris-Saint Germain… s’han vist embrutats amb les màcules dels aldarulls, els cops, els ferits, la sang i l’absència de raó. Més a prop encara de tots nosaltres, Bilbao ha viscut per dos cops el seu propi malson. El passat mes de febrer, fins i tot un ertzaina va sucumbir durant l’ambient de guerrilla que va sacsejar la capital biscaïna en plena batalla campal entre els ultres de l’Spartak de Moscou i els Herri Norte locals.

És evident que el futbol no és pas l’únic esport al voltant de què es desenvolupen comportaments violents. De tota manera, sí que és aquell esport en què aquests comportaments tenen lloc de manera més freqüent i continuada, com a mínim a Europa. Els controls en els accessos als camps són cada cop més exhaustius. La seguretat augmenta, en especial en aquells partits considerats de risc. I, en aquest sentit, és ben cert que els actes vandàlics o incívics han disminuït dintre dels estadis o, com a mínim, han rebaixat la seva intensitat. 

De tota manera, la violència s’ha traslladat fora. Els hooligansocupen els carrers, busquen els contraris per internet i hi queden per esbatussar-se en determinats llocs prèviament pactats, aprofitant les facilitats que aporten les noves tecnologies. Fins i tot, en alguns casos, com hem pogut veure recentment a la ciutat de Bilbao, s’informen els uns als altres de faccions contràries, enmig del carrer, del lloc on s’ha quedat de manera massiva, per tal de trobar-s’hi i barallar-s’hi al cap d’una estona. 

El sociòleg britànic Eric Dunning, estudiós de la violència al voltant del futbol en la societat britànica dels anys vuitanta i noranta, en un article ja clàssic titulat Reflexions sociològiques sobre esport, violència i el procés de civilització (1990), avançava moltes de les situacions que vivim avui dia. Comentava, fa gairebé 30 anys, que les nostres societats han actuat contra aquesta violència incrementant la presència policial i la seguretat, els controls, les multes i les sancions… Segons aquest autor, aquests fets per si sols, i bé que necessaris, lluny de disminuir la violència en termes generals han aconseguit, en part, un efecte contrari: incrementar la solidaritat entre els hooligans, desplaçar les activitats fora dels territoris habituals i situar-les, per exemple, als carrers o en llocs on el control social i policial és menor o més difícil, i que es tornin més organitzats i més sofisticats de cara als controls. 

Veiem que la violència al voltant del futbol a bona part d’Europa, lluny de desaparèixer, repunta. Les accions repressives i especifiques de la violència en l’esport no semblen estar donant els fruits desitjats. El mateix Dunning proposava, ja aleshores, d’intentar ampliar el radi d’aquestes accions a àmbits més extensos de la societat, atacant d’arrel problemàtiques de classe, de gènere, socioeconòmiques i, principalment, de pertinença social i d’educació.

Les actuacions específiques resolen només problemes específics. La violència al voltant de l’esport, i del futbol en particular, requereix actuacions que vagin més a nivell de sistema, amb perspectives i mirades més àmplies, holístiques. Fins que no ens adonem que estem parlant no només d’un problema policial i de control social, sinó de societat en sentit ampli, la violència al voltant de l’esport continuarà envaint  els nostres carrers i nosaltres continuarem buscant respostes, possiblement sense gaire èxit.

Llegeix l’article complet al diari (24/07/2018)

El paradigma tecnològic ‘vs’ el paradigma emocional (Jesús Fortuño)

Jesús Fortuño

Jesús Fortuño

Coincidint amb el mundial de futbol, s’ha celebrat a Montreal la RoboCup, una competició de futbol de robots autònoms que vol aconseguir que l’any 2050 un equip de robots superdesenvolupats pugui vèncer el guanyador de la copa del món de la FIFA.

Aquest tipus d’esdeveniments no són esporàdics. Cada any se celebren a Califòrnia els RoboGames, competicions esportives de robots amb normatives i categories adaptades. Els Edge of Robot: Ski Robot Challenge, són els Jocs Olímpics de Robots que s’han dut a terme a Pyeongchang (2018). Als Jocs Olímpics del 2020 al Japó, està previst que siguin més de 200 robots que hi participin.

A Tòquio 2020 també s’hi afegirà la Cibathló, que és una competició d’atletes biònics, que tenen el suport d’empreses tecnològiques i grups de recerca, com si fossin pilots de fórmula 1. El seu objectiu és perfeccionar les tecnologies que ajudin les persones amb discapacitats.

En els pròxims anys es produirà una veritable revolució en l’espectacle tecnològic, i els Bolt, Messi i Phelps acabaran cedint el protagonisme als Robocops en versió esport. Es viu un moment en què l’home s’ha proposat reinventar-se mitjançant la tecnologia. Ja el 1997, l’ordinador d’IBM Deep Blue va vèncer Garri Kaspàrov. Era capaç de calcular 200 milions de posicions per segon, mentre que Kaspàrov només podia processar-ne tres o quatre.

Per al director d’enginyeria de Google, Raymond Kurzweil, les màquines superaran el Test de Turing, el 2029. Això significa que no sabrem diferenciar entre una màquina i una persona, quan parlem amb ella. Si us sembla impossible, no us perdeu la conversa penjada a Youtube del presentador del programa Tonight Showbotics i Sophia, una “empàtica” androide que és capaç d’aprendre cada vegada que parla amb un ésser humà.

Per Kurzweil, el 2045, la intel·ligència tecnològica superarà la intel·ligència humana, i ens és impossible predir quines seran les conseqüències. Moment al qual denomina “Singularitat”. Google i la NASA van patrocinar la creació de la Singularity University el 2009, per aplicar les tecnologies exponencials i fer front als grans desafiaments de la humanitat. El lector pot reservar entrades per escoltar les conferències del Singularity Summit que se celebrarà a Madrid el 20 i 21 de febrer del 2019, sobre la tecnologia d’avantguarda. La ideologia que sustenta aquest procés és el transhumanisme, que anuncia la fi de l’envelliment i la fusió home-màquina. Kurzweil reconeix en el seu llibre La Singularitat és a prop que anem cap a l’alliberament del pensament a partir de les greus limitacions de la forma biològica. La principal víctima d’aquest nou paradigma és el cos biològic, que deixarà pas al cos tecnològic.

Els éssers vius són entesos com a òrgans cibernètics, amb un codi desxifrable, com s’ha fet amb el Projecte Genoma Humà (https://www.genome.gov). En reduir allò biològic a mera informació, el subjecte es dissol en la frontera entre home i màquina; entre el que és viu i inert; entre la humanització de la intel·ligència artificial i l’automatització de la persona.

De fet, vivim en una societat que entén la pràctica esportiva sota la visió mecànica. L’oferta imperant dels serveis esportius es fonamenta en la reproducció de models, l’automatització del gest, la priorització del rendiment i el culte al cos. No és d’estranyar que els continguts dels estudis de grau de ciències de l’activitat física i l’esport es fonamentin sobre el rendiment, els esports i la competició.

L’àmbit de la salut reflecteix un panorama similar. Es volen rejovenir òrgans, introduir nanorobots al cos, fer servir cèl·lules mare, transfusions sanguínies, retardar l’envelliment i evitar la mort de les persones. Recentment, en l’espai 30 minuts, TV3 ha emès un documental sobre el tema (Immortals?) que val la pena recuperar si no l’heu visionat. Per a un dels fundadors de la Universitat de la Singularitat, J.L. Cordeiro, la mort és un problema tècnic que en el pitjor dels casos se solucionarà d’aquí a 30 anys. Un dels seus últims llibres es titula La muerte de la muerte. En la mateixa línia apunta una de les principals investigadores espanyoles del Centro Superior de Investigaciones Oncológicas, María Blasco, en afirmar que cal entendre la vellesa com una malaltia.

El que em preocupa d’aquesta situació és el fort component ideològic, on es recupera la visió del cos com la presó de l’ànima i el maquinisme de Descartes o de La Mettrie. El cos és vulnerable a les infeccions, pateix malalties, envelleix i finalment mor. És la carcassa que transporta l’ànima en forma d’ADN, que només ens serveix si s’adequa als cànons marcats per una societat consumista, superficial i edatista. En el cas contrari, cal modificar-lo i reduir- lo a la seva essència digital. És com si s’aspirés a una nova transcendència de “màquines espirituals” com a Kurzweil li agrada dir. El que és paradoxal és que molts dels transhumanistes es declaren marcadament ateus…

Per a cognitivistes i funcionalistes, si home i màquina aconsegueixen el mateix resultat cognitiu, tot i que el suport físic és diferent en un ordinador que en un cervell, el procés lògic és el mateix. No importa si no coneixem el que realment passa al cervell, si els resultats són els esperats. El Test de Turing, per exemple, és només una prova comportamental. Així, és fàcil establir una falsa analogia on la ment és al cervell el que el software és al hardware.

Els transhumanistes entenen que es podrà traslladar la consciència humana als ordinadors i viure per sempre. El procés ja ha començat, amb la digitalització del sistema nerviós amb el Projecte Conectoma Huma (https://www.neuroscienceblueprint.nih.gov/connectome), que es proposa la ingent tasca de fer un mapatge dels 100.000 milions de neurones i bilions de connexions sinàptiques d’un cervell.

Els algoritmes dominen la nostra cultura en detriment dels sentiments i les emocions. La dimensió cognitiva considera irrellevant el suport físic, però s’oblida que no hi ha aprenentatge que resulti significatiu per als humans, que no tingui una alta càrrega emocional i per tant, un substrat biològic. A. Damasio, en El error de Descartes, destaca la importància de les emocions per a l’adaptació al medi, de forma que la por, l’odi, la tristor o l’alegria són manifestacions somàtiques, per a garantir la supervivència. En els processos emocionals intervé íntegre el nostre jo, amb molts més mecanismes cerebrals que en els cognitius i per tant, amb un grau superior de consciència.

Efectivament, tal com diuen els transhumanistes, som éssers fràgils. La matèria biològica sobre la qual ens sustentem està sotmesa a l’esdevenir de la vida, a accidents i a dificultats, que ens posen en perill constant. Però és precisament aquesta vulnerabilitat la que ha possibilitat crear un suport biològic auster i plàstic que s’adapta a les exigències canviants del medi.

Paradoxalment, la irrupció de la tecnologia no sempre ajuda a fer-nos la vida més fàcil. Hi ha un alt grau d’insatisfacció en les societats més avançades, que ens han privat d’experiències creatives, artístiques i plenament humanes. Tenim problemes de soledat, depressió i addicció respecte del fetitxisme de les pantalles. Mancances que es fan paleses en la falta d’expressió emotiva dels nostres joves.

Ens preocupa la bretxa digital de les noves tecnologies respecte als col·lectius més vulnerables, com el de les persones grans. Però n’existeix un altra igualment preocupant, i és la de la falta de capacitat emocional que tenen els nostres joves. Dèficits que tenen molt a veure, encara que no és l’únic factor, amb l’eclosió de les noves tecnologies. Tant com a desenvolupar el paradigma tecnològic… hauríem d’estar centrats a recuperar el paradigma emocional.

Llegeix l’article complet al diari (06/07/2018)

Catalunya, un país esportiu (Guillem Turró)

No és casualitat que l’esport brollés a Catalunya amb anterioritat i més ímpetu que en altres indrets de la geografia hispànica. És indubtable que històricament el nostre país ha estat el motor esportiu de l’Estat espanyol, una energia que es farà palesa en la seva perllongada i perseverant vocació olímpica. De bell antuvi el fet esportiu reflectirà un considerable desenvolupament sociocultural i expressarà les noves tendències europeïtzadores. També va ser una aposta a favor del progrés i l’esperit liberal i, per tant, en contra de l’eixorca política espanyola del moment. En un context marcat per la creixent consolidació social de l’esport, i només a tall d’exemple, el 1860 Joaquim Ramis inaugurava el primer gimnàs barceloní, el 1891 apareixia el Centre Excursionista de Catalunya, el 1907 es constituïa el Club Natació Barcelona, el 1910 naixia el Club Deportiu Terrassa i un any després es disputava la primera Volta Ciclista a Catalunya, una de les més antigues del món. No hi ha dubte que la modernització social d’aquella Catalunya també es va manifestar a través de l’esfera esportiva.

Dins d’aquest deixant, hi trobem la figura de Josep Elias i Juncosa (1880-1944), periodista, sportman i autèntic precursor de l’olimpisme català. Tal com explica Conrad Vilanou, Elias fou un notable prohom de l’esport que no buscava crear campions ni assolir rècords. Tenia unes aspiracions molt més transcendents: la pràctica esportiva s’havia d’orientar envers el món de la vida, tot desplegant aquells valors que fornien el joc net (fair play). Es tractava, doncs, d’una veritable educació integral que facilitava la concepció clara i l’esperit ferm. En definitiva, l’esport havia de ser una preparació vital, perquè, més enllà de la victòria o la derrota, el que cercava aquella pedagogia esportiva era enfortir el caràcter del jovent. L’esport els imprimiria el tremp necessari per afrontar amb garanties l’exigència de guanyar-se la vida. Actualment cal destacar el paper rellevant que té l’activitat esportiva en la vida de molts conciutadans nostres. Esperem que –en sintonia amb l’olimpisme– pugui contribuir a forjar el seu tarannà. És indiscutible que la musculatura moral necessita exercitar-se molt per vigoritzar-se.

Aristòtil, Verdaguer, Martí Pol i Iniesta (Xavier Arranz)

Xavier Arranz

Xavier Arranz

Puc no dir res. D’ara en endavant puc no dir res, i fer com si hagués oblidat tot el que he vist. Però no puc, admirat Martí. Vull escriure d’un tal Andrés Iniesta; segur que des del cel dels bons estàs al cas de tot.

Estimat Andrés; bon vent i barca nova. He volgut començar amb aquestes paraules del nostre estimat Miquel Martí i Pol, perquè tot el que has fet com a esportista queda dins l’imaginari dels amants del futbol, de la vida, i dels valors esportius; més enllà d’uns colors. Has ajudat en aquest trajecte, a vegades ple de sots i d’esbarzers, que suposa la recerca de la felicitat, moltes persones a ser millors i estimar més. Grans plomes han escrit sobre tu aquests darrers dies, i encertadament han glossat la teva magnificència. Qui escriu ara, ho vol fer d’una manera senzilla, com tu, i de com has guiat la teva cursa esportiva, trepitjant sense fer soroll, levitant amb les teves conduccions, i passades, patint en silenci les teves penes i pors, i gaudint com un nen dels teus èxits, que has convertit en els nostres. Sant Pau ja ho deia en una de les seves missives: l’atleta que ha superat una cursa d’obstacles aconsegueix la veritable corona. Et demano, com deia Martí i Pol, apressa tant com puguis el retorn, que la casa és molt trista sense tu… Fa tant temps que no trec la pols dels llibres. Sí, dels llibres, de les teves gestes esportives i humanes, que ens han captivat, totes et conduiran cap a l’eternitat. Un dia podré explicar al meu fill, que el seu pare havia vist un àngel de debò, volant per sobre de la gespa, que ell va convertir en sagrada; un valent que el dia més important de la seva vida va honorar l’amic desaparegut. Un àngel venia per dar-li alegria; se’n torna plorant, va dir el poeta català Cinto Verdaguer, has fet del futbol poesia, tot xiuxiuejant amb la pilota. Des de petit, comentaven, que tenies talent, lluitant ens has ensenyat a veure el futbol amb ulleres en tres dimensions, i el que és més difícil, sense necessitat de portar-les posades; les teves llàgrimes adolescents a la Masia, ara rellisquen pel nostre rostre.

Deia Aristòtil que les coses tendeixen al bé; el fi de l’home, doncs, rau en el seu propi bé. Què és allò que ens determina i ens fa millors? El bé, i l’hem d’aconseguir; no és una qüestió de desenvolupament del coneixement, sinó d’experiència i bona pràctica; arribar al bon ethos (caràcter) cultivant, i desenvolupant el millor d’un mateix, i la seva vessant social amb actes de fidelitat i donació. També s’havia de tenir sort, i dedicar-hi molt d’esforç, per forjar un caràcter virtuós. Doncs vet aquí, Andrés, que l’esforç, la senzillesa, la teva dimensió humana, i l’alegria que has transmès als altres, els companys, i els adversaris, t’han fet un home virtuós; aquesta ha estat la teva millor jugada. L’estimació, i les referències constants de gratitud vers els teus pares, que sovint has fet, han de ser un referent per al jovent. Mai has entès que la felicitat era cosa d’èxits, fama o diners, has descobert la teva humanitat actuant bé i cercant l’excel·lència; de ben segur has estat el culpable que molts joves no hagin embrutat els parcs públics i s’hagin format un futur. Ets un professor de pel·lícula. Oh, capitán, mi capitán! Escrivia Walt Witman: Oh, capità!, el meu capità! aixeca’t i escolta les campanes, aixeca’t, per tu s’ha hissat la bandera, per tu vibra el clarí, per tu multituds a les platges, per tu clama la munió, a tu es giren els rostres ansiosos.

Com deia Borges, les teves alegries, triomfs i èxits no són meus, però gaudeixo en veure’t feliç, en aquest comiat de futbolista, malgrat les llàgrimes, tots els que estimem l’esport t’hem arribat a estimar una mica més del que ja t’estimàvem.

El filòsof deia que ànima i cos no eren dues entitats separades ni oposades, l’ànima és la forma del cos. Andrés, la teva ànima sensitiva ha participat de la raó, i ha lluitat vers ella per fer valer més els teus sentiments; però has tingut la grandesa de saber equilibrar-les totes dues. Mai una declaració fora de to, mai una falta de respecte, sempre donant el millor de tu mateix; tot això t’ha convertit en un ésser virtuós, aquí és on rau el teu èxit més enllà d’un gol en l’últim minut.

No sabem el que pot donar de si un cos, diu una de les sentències més conegudes de l’ètica. No sabem de quina manera, ni amb quins mitjans, l’ànima mou el cos. L’únic segur és que l’objectiu del coneixement rau a convèncer-nos que no podem ser altra cosa que el que som; gràcies per tenir un ànima tan gran, penso que aquesta magnitud ha fet moure el teu cos, i de quina manera, senzillament metafísica.

“L’heroi, empès per una força sobrehumana, gira espatlles á sos enemics. Planta vora gades lo brot de taronger”, deia Verdaguer a L’Atlàntida; acabem amb aquesta referència per glossar la teva mare, gran protagonista de la teva existència, la que et rentava la roba i et feia el bocata per després de l’entrenament, i tant desconeguda en aquesta història. Dins d’un món convuls, ple de violència vers les dones, no hem de girar les espatlles, sinó marcar el millor gol, el que va fer la teva mare quan et va donar la vida. Cuida-la.

Bon vent i barça nova.

Urtain (Guillem Turró)

Guillem Turró

Guillem Turró

El campió esportiu genera un extraordinari interès entre la població. Però l’espectador mitifica uns personatges que s’acabaran esvaint. En els nostres temps presentistes només mentre brillen formen part de l’imaginari col·lectiu. Aquests flamants ídols són consumits tot esperant que arribin nous astres. L’esport és una inacabable font de llegendes efímeres, de meteòrics i fràgils éssers condemnats a diluir-se en l’oblit. Alguns s’assemblen a gegants amb peus de fang, víctimes d’unes circumstàncies turbulentes. Per exemple, quan són destruïts per l’alcohol i altres substàncies, devorats per insuperables problemes econòmics. Podem afegir-hi aquells que no han sabut gestionar la seva carrera; que han acabat colpejats i derrotats pel fracàs definitiu. Les males companyies també poden ser un factor decisiu. Molts haurien d’aprendre d’aquells esportistes que han arruïnat la seva existència, que no han assimilat els triomfs i la fama. Un cas paradigmàtic el trobem en José Manuel Ibar, Urtain; una vida que es va extingir poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992).

Cartell de la pel·lícula Urtain, el rey de la selva… o así

Nascut el 1943 a Guipúscoa, va començar en el món esportiu aixecant pedres. Durant una època va ser la gran estrella de la boxa espanyola, i fins i tot es va convertir en campió europeu dels pesos pesants. El fet que Vicente Gil —metge personal del dictador— fos un jerarca de la boxa va afavorir la seva instrumentalització pel règim tardofranquista. En aquest sentit, convé recalcar que els seus èxits van estar esquitxats per la sospita de l’engany. Per aquest motiu, José María García va escriure un llibre que abordava aquest tema. De fet, el Morrosko de Cestona tenia una immensa fortalesa natural, però mai va destacar per la tècnica ni per la resistència. Urtain va ser una celebritat i l’ídol de molts espanyols; va ser així com Manuel Summers el va dur a la gran pantalla anys després d’haver realitzat Juguetes rotos. Però els anys de diners, festes i popularitat van donar pas a un terrible i anihilador declivi. Una biografia que va ser recreada al teatre per la companyia Animalario; la van presentar com una tragèdia grega sobre una figura que representava l’ombra d’una Espanya no tan llunyana. Comptat i debatut, la seva infausta història conté valuoses lliçons humanes.

Kareem Abdul-Jabbar (Guillem Turró)

Fa pocs dies vam celebrar l’aniversari de Kareem Abdul-Jabbar. Ferdinand Lewis Alcindor –aquest va ser el seu primer nom– va néixer el 1947 a Harlem (Nova York). Al llarg d’una dilatada trajectòria a la NBA va guanyar sis anells, la majoria amb Los Angeles Lakers. Dotat d’un llançament únic anomenat skyhook, actualment continua liderant la classificació d’anotadors. Encara que sigui un dels millors de tots els temps, la seva vida ha anat més enllà del bàsquet. Fou a partir del 1963 que Lew va prendre autèntica consciència del que significava ser afroamericà als Estats Units. Recordem que membres del Ku Klux Klan van fer explotar una església de Birmingham (Alabama). Per culpa d’aquell horrible atemptat van morir quatre nenes negres. La reacció dels mitjans de comunicació va indignar Alcindor. Poc després va col·laborar amb una revista defensora dels drets civils de les persones afroamericanes. Amb grans inquietuds culturals i socials, descobrirà figures tan rellevants com ara Marcus Garvey, W.E.B. Du Bois, Richard Wright i Ralph Ellison.

AFP PHOTO / ANGELA WEISS

Anys després va excel·lir en l’equip universitari d’UCLA sota les ordres del mític John Wooden. Aleshores va ser un dels pocs esportistes que es van adherir al boicot dels Jocs Olímpics de Mèxic (1968). Molt compromès amb els ideals del black power, aquestes van ser les paraules que va esgrimir per defensar la seva posició: “Les medalles només serveixen perquè els blancs presumeixin.”  Un dels episodis clau de la seva biografia va associat a la lectura de l’autobiografia de Malcolm X. Aquesta obra va propiciar que examinés profundament la seva concepció sobre el fet racial i es convertís a l’islam. Més tard s’anomenaria Kareem Abdul-Jabbar, que podem traduir per “noble servent del totpoderós”. Fa pocs anys Obama li va concedir la medalla presidencial de la llibertat i en va dir això: “A més de la seva llegendària carrera, Abdul-Jabbar ha estat un gran activista a favor de la justícia social.” Han passat molts anys, però el racisme continua afectant la societat nord-americana, i el món esportiu no en resulta aliè. Un bon exemple serien les protestes del jugador Colin Kaepernick. Mai deixarem de recordar Tommie Smith i John Carlos, dos grans homes que Kareem sempre va admirar.

Guillem Turró

Guillem Turró

Els Jocs Olímpics de Berlín (1936) van ser emprats com un vehicle d’exaltació del règim liderat per Adolf Hitler. Però en aquest article volem rescatar un episodi moralment alliçonador. El gran protagonista en va ser Lutz Long, un atleta que sempre serà recordat pel seu fair play. Jesse Owens disputava la prova classificatòria del salt de longitud i ja acumulava dos salts nuls. L’atleta afroamericà acabava de competir en els 100 metres i estava cansat. Va ser aleshores quan Long li va ensenyar a mesurar correctament la cursa per a la batuda del salt. Sense aquestes indicacions tècniques, Owens probablement mai hauria conquerit la medalla d’or. Quan va ser campió va rebre la felicitació de Long, que va reconèixer amb sinceritat i cordialitat la vàlua del seu contrincant. Aquell dia va néixer una amistat immortal entre els dos atletes, sens dubte una de les pàgines més meravelloses de l’olimpisme. Anys més tard, el prodigiós Owens s’hi referia d’aquesta manera: “Va demostrar una gran valentia en aconsellar-me davant de Hitler. Es podrien fondre totes les medalles i copes que vaig guanyar, i no valdrien res davant l’amistat de 24 quirats que vaig fer amb Lutz Long en aquell moment.”

Aquesta demostració d’afecte va quedar plasmada en una cèlebre fotografia. Una imatge que expressa uns valors morals admirables. Long es va atrevir a desafiar les consignes racistes del Tercer Reich. No oblidem que era considerat ari i, per tant, pertanyent a una raça superior. Com a represàlia per la seva generosa actitud va ser destinat a combatre contra els aliats en la Segona Guerra Mundial, en què va morir el 1943 a Sicília. Temps després va rebre —de manera pòstuma— la medalla Pierre de Coubertin com a reconeixement al seu capteniment. El COI concedeix aquesta distinció a aquells esportistes que han demostrat esperit olímpic i esportivitat durant la celebració d’uns Jocs Olímpics. Sense renunciar a la lluita per la victòria, l’autèntic atleta no veu en el seu rival un enemic, sinó un company. El que va passar a l’Estadi Olímpic de Berlín mostra una vegada més que l’esport té la capacitat d’unir les persones més enllà de les seves particularitats. Ens recorda que és més important el que ens uneix que el que ens diferencia.