Skip to content

El bàsquet en cadira de rodes mereix ser conegut i reconegut (Josep Oriol Martínez)

Josep Oriol Martínez

Josep Oriol Martínez

Molts sabem que l’equip olímpic de bàsquet estatal va ser brillantment medalla de bronze als Jocs Olímpics de Rio 2016, amb jugadors catalans com Pau Gasol, Ricky Rubio i Juan Carlos Navarro; èxit que es va repetint des de fa ja uns quants anys. Però potser no tothom sap que l’equip espanyol de bàsquet en cadira de rodes va assolir la medalla de plata en els posteriors Jocs Paralímpics de Rio, amb gran contribució de jugadors catalans emblemàtics com Jaume Llambí i Jordi Ruiz; i que també acumula ja uns anys de gran trajectòria internacional tant en competicions de selecció com de clubs.

El bàsquet en cadira de rodes és una modalitat d’esport adaptat per a persones amb discapacitat física en què s’han adaptat les regles a les particularitats de les persones amb mobilitat reduïda, usuaris per la seva pràctica d’una cadira de rodes, harmonitzant també els diversos nivells de la discapacitat dels jugadors amb la garantia d’igualtat d’oportunitat de tots ells. És un esport que compta amb un intens calendari, que inclou la presència en els Jocs Paralímpics i les competicions internacionals continentals de seleccions i de clubs. La lliga estatal és la de més alt nivell mundial i en la seva màxima categoria quasi del tot professional, amb la presència dels millors jugadors del món. Això ens permet gaudir d’un dels esports adaptats més espectacular i considerat, avui en dia, l’esport rei per als discapacitats físics.

El bàsquet en cadira de rodes va ser desenvolupat l’any 1946 per exjugadors de bàsquet convencional dels Estats Units d’Amèrica, que després de patir seqüeles de lesions de guerra, van voler experimentar novament el seu esport. Aquell any els Estats Units desenvolupa i aplica un revolucionari pla integral per a la rehabilitació de veterans amb discapacitats, que incloïa esports adaptats i la promoció del bàsquet va ser d’aquest equip, anomenat Flying Wheels –Rodes Voladores–, que demostraren a la població el que podien fer persones amb discapacitat física amb una cadira de rodes. Ja des dels primers Jocs Paralímpics de Roma 1960 el bàsquet és reconegut com a esport paralímpic d’estiu, tot i que des del 1952 ja se celebraven competicions internacionals a Anglaterra, en els anuals Jocs de Stoke Mandeville.

El 1969 és l’any en el qual la majoria dels experts, situen el naixement d’aquesta disciplina esportiva a l’Estat espanyol, especialment a la ciutat de Barcelona, com a complement terapèutic als hospitals de l’Institut Guttmann i a l’Hospital de Traumatologia de Vall d’Hebron.

També és poc conegut que les seves regles són semblants a les del bàsquet ordinari FIBA, encara que no ho sembli; potser les més significatives és que la cadira forma part del jugador i marca la seva posició a les línies i al terreny. En especial les rodes grans posteriors no es poden aixecar de la cadira durant el joc, no existeixen les passes, el jugador amb possessió de la pilota no pot fer més de dues impulsions a la cadira, endavant o enrere, sense botar o passar –si no bota, l’àrbitre assenyalarà infracció–, el salt entre dos no està previst i quan sigui d’aplicació cada equip servirà del lateral de manera alternativa. La resta, mides de la pista, distàncies al cercle, alçària del terra a l’anella, pilota, etc. és igual que el bàsquet FIBA.

Sí que és també molt característic el seu grau d’inclusió i de respecte a la diversitat, dissenyat per al gaudi de persones amb discapacitat, principalment a les extremitats inferiors i tronc. Afavoreix per igual la participació dels més afectats, com la dels menys afectats, així en el bàsquet en cadira de rodes s’aplica una puntuació funcional a cada jugador de 1 a 4,5, en què 1 i 1,5 són els més afectats i els jugadors de 4 o 4,5, els que tenen menys afectació.

El potencial funcional dels equips es reflecteix en el fet que el cinc en pista no pot ser superior a 14,5 punts en elit i de 15 o més en altres categories. Aquest sistema de puntuació té com a objectiu que no hi hagi un equip més descompensat que l’altre i facilita la participació de tots els nivells funcionals dels diferents jugadors.

Ara us convidem, des d’aquest article, a gaudir d’aquest esport. Aprofiteu, doncs, els diversos partits que se celebren arreu de Catalunya cada cap de setmana. És possible que us hi enganxeu i tot.

Llegeix l’article complet al diari (19/08/2018)

Comments are closed.