Skip to content

GENOLL DEL SALTADOR. TENDINOPATIA ROTULIANA

ÒSCAR LÓPEZ ALCÁNTARA. Estudiant de Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. Blanquerna-Universitat Ramon Llull.

INTRODUCCIÓ

Tendinitis o tendinopatia

El terme tendinitis ha estat sempre associat a un procés inflamatori. A partir de l’estudi (Maffulli, Khan i Puddu, 1998) es comença a pensar que una patologia del tendó no hi ha cap inflamació per l’absència de cèl·lules inflamatòries, però hi ha àrees de degeneració del col·lagen, associada amb un fracàs en el procés de reparació del tendó. Per tant, el terme “una tendinitis” estat substituïda per la de “tendinosis” o “tendinopathy”.

Segons les proves científiques d’avui en dia es pot afirmar que en la majoria dels casos de la tendinopatia rotuliana no hi ha procés inflamatori, sinó una sèrie de canvis estructurals compatibles amb processos de degeneració. Hi ha un aparent increment dels tenocits amb activitat fibrolàstica i no s’observen les clàssiques cèl·lules inflamatòries (Hernández Sánchez, Poveda Pagán, Moreno Pérez, & Gómez Conesa, 2009) (Khan, Maffulli, Coleman, Cook, & Taunton, 1998).

¿Què és la tendinopatia rotuliana?

La tendinopatia és una lesió per ús excessiu d’un tendó que pot passar en els tendons carregats tant del membre inferior com del superior (Cook & Purdam, 2009). Un tendó és la connexió entre múscul i ós. El tendó rotulià és diferent de la majoria dels tendons perquè connecta dues estructures òssies: la ròtula i la tíbia. Per tant, el tendó rotulià també es pot dir lligament rotulià. El tendó rotulià ha de ser capaç de suportar càrregues altes per tal de realitzar moviments explosius, com per exemple saltar.

La tendinopatia rotuliana es caracteritza per dolor focal relacionat amb la càrrega a la vora de l’àpex de la ròtula (Khan et al., 1998).

Figura 1: Articulació del genoll

Bioquímica de la lesió

(Cook & Purdam, 2009) realitza una proposta del funcionament del tendó davant un impacte. Parla d’un patró continu del tendó que té tres etapes: reactive tendinopathy, tendon dysrepair (failed healing) and degenerative tendinopathy. Augmentar o disminuir càrrega és l’estímul principal que condueix el tendó sentit endavant o sentit enrere en la figura 1. Dins de les pautes de recuperació proposades, reduint la càrrega pot permetre que el tendó torni a un nivell d’estructura anterior.

Figura 2. Model que explica un tendó normal a un tendó amb tendinopatia pasant per les tres etapes: reactive tendinopathy, tendon dysrepair (failed healing) and degenerative tendinopathy.

Procés de sobrecàrrega o ruptura del tendó

El tendó presenta una característica stress- strain en la corba ( figura 2). La configuració clàssica enrotllable de fibres i fibrils de col·lagen en repòs desapareix quan el tendó s’estira al voltant d’un 2%. Amb més estirament, a prop del 5% d’elongació provoca que les fibres estiguin més en paral·lel i el tendó té una resposta lineal relativa a l’estrès. Més enllà d’aquest allargament, les microfibres del tendó hi ha col·lagen i les fibres llisquen entre elles a mesura que fallen els enllaços creuats. Amb una tensió encara més gran, la fallada de tracció de les pròpies fibres, combinades amb fallades de cisallament, causa un dany macroscòpic (Khan et al., 1998).

Figura 3. Corva Stress – strain pel tendó

En la figura 3 resumeix quin és el cicle pel que passa el cicle de la tendinosis. Si deixem recuperar al tendó no entrarà en el cicle perillós. Un cop tinguem una reparació inadequada ja entrem en el cicle on acaba amb una tendinopatia. Com més avançat estem en el cicle de tendinosis més difícil és tornar enrere.(Khan et al., 1998).

Figura 4. Cicle de tendinosis

Incidència en l’esport

La tendinopatia rotuliana és una lesió que apareix en esports caracteritzats per demandes de velocitat i potència altes de l’extensor del genoll, amb un gran nombre de salts repetitius (Lian, Engebretsen, & Bahr, 2005). Les lesions per ús excessiu del salt han augmentat en els últims anys. Molts estudis parlen d’un rang des del 10% en atletes universitaris fins al 32% en esportistes d’elit en basquetbol. El nombre es dispara en jugadors de voleibol on un estudi parla del 40-50% (Young, Cook, Purdam, Kiss, & Alfredson, 2005). En el futbol creix fins al 17% dels practicants (Edwards et al., 2010).

La prevalença global en els esports és que 4 de cada 5 atletes patiran aquesta lesió durant la seva carrera esportiva, o tindran alguns dels seus símptomes; que és especialment preocupant pel que comporta (Young et al., 2005) (Edwards et al., 2010).

Landing jump

Una revisió sistemàtica de les causes de la tendinopatia rotuliana(Van Der Worp, De Poel, Diercks, Van Den Akker-Scheek, & Zwerver, 2014) arriba a la conclusió que no s’ha de parlar sobre el genoll del saltador, sinó del genoll de l’aterratge. La majoria de les diferències tècniques i musculars es van trobar durant l’aterratge després d’una acceleració horitzontal cap endavant. Una síntesi de la literatura suggereix que l’aterratge horitzontal planteja la major amenaça per al desenvolupament de la TP (Tendinopatia patel·lar). Un patró de moviment rígid amb un aterratge curt de temps està associat amb l’aparició de TP.  Per tant, utilitzant un patró d’aterratge flexible sembla ser una estratègia per reduir el risc de patir aquesta lesió.  Aquests resultats indiquen que millorar el funcionament de la cadena cinètica en exercici excèntric i canviar patrons d’aterratge són eines potencials per a la prevenció i / o per finalitats terapèutiques

Un altre estudi va realitzar una comparativa entre dos grups on s’analitzava la tècnica d’aterratge d’un salt vertical i un altre de l’horitzontal. Els participants amb PTA (tendinopatia patel·lar asimptomàtica) van crear una càrrega en el tendó rotulià similar als controls, però amb la seqüència d’activació muscular alterada, aterrant amb una flexió de genoll significativament més gran i amb una extensió de maluc. Mentre que els subjectes de control flexionaven la maluc a l’aterrar, mostrant un ordre d’activació muscular diferent en comparació amb el grup experimental (Edwards et al., 2010). En la següent taula es mostren els resultats dels diferents grups estudiats (Taula 1):

Taula 1. Ordre d’activació muscular durant l’aterratge en el salt horitzontal i vertical d’un stop-jump

Factors intrínsecs Landing Jump

  • Un rang de dorsiflexió de turmell de 36,5º és el punt de tall per tal de determinar com a factor de risc per patir la tendinopatia rotuliana.(Backman & Danielson, 2011)(Sinsurin, Vachalathiti, Jalayondeja, & Limroongreungrat, 2013)
  • ROM articulació maluc baix i flexibilitat de quàdriceps provoca alteració en l’aterratge del salt.(van der Worp et al., 2011)(Cumps, Verhagen, & Meeusen, 2007)(Edwards et al., 2010)(Mann, Eric, Drinkwater, & Bird, 2013)
  • Augment del teixit adipós (van der Worp et al., 2011)(Mann et al., 2013).

Entrenament excèntric

En quant als mètodes per afrontar aquesta patologia, (Esparza et al. 2011) va trobar millores significatives en el dolor patit per la tendinopatia gràcies a un treball de força excèntrica per mitjà d’squat unilateral.

(Esparza et al. 2011) va arribar a la conclusió que realitzar més de 3 dies a la setmana el protocol no hi havia diferències significatives. Per aquest motiu, el seu protocol va ser de 3 dies a la setmana. El mateix va succeir amb els estirament. No va veure beneficis realitzar estiraments en el protocol. En quan al volum de la sessió i els exercicis tots els estudis es posen d’acord.

Taula 2. Característiques dels tipus d’entrenament

Conclusions

Si volem reduir el nombre de lesions de la tendinopatia rotuliana hem de tenir en compte el següent:

  • Respectar el temps de recuperació entre sessions.
  • Evitar entrar en el cicle de tendinosis de (Khan et al., 1998) (Figura 2)
  • Dedicar temps a la tècnica d’aterratge per tal de reduir el màxim possible l’impacte a l’articulació, (Landing jump).
  • Paral.lelament amb la tècnica d’aterratge, realitzar un protocol per tal de millorar els factors intrínsecs d’un mal aterratge:
    • Millorar rang dorsiflexió de turmell.
    • Mobilitat de cadera.
    • Disminuir el teixit adipós.
  • Realitzar un protocol d’entrenament excèntric per tal d’enfortir el tendó i evitar que es degeneri més ràpidament. Seguir protocol de (Esparza et al. 2011) en la taula 2.

Bibliografia

Backman, L. J., & Danielson, P. (2011). Low range of ankle dorsiflexion predisposes for patellar tendinopathy in junior elite basketball players: A 1-year prospective study. American Journal of Sports Medicine, 39(12), 2626–2633. https://doi.org/10.1177/0363546511420552

Cook, J. L., & Purdam, C. R. (2009). Is tendon pathology a continuum? A pathology model to explain the clinical presentation of load-induced tendinopathy. British Journal of Sports Medicine, 43(6), 409–416. https://doi.org/10.1136/bjsm.2008.051193

Cumps, E., Verhagen, E., & Meeusen, R. (2007). Prospective epidemiological study of basketball injuries during one competitive season: Ankle sprains and overuse knee injuries. Journal of Sports Science and Medicine, 6(2), 204–211.

Edwards, S., Steele, J. R., McGhee, D. E., Beattie, S., Purdam, C., & Cook, J. L. (2010). Landing strategies of athletes with an asymptomatic patellar tendon abnormality. Medicine and Science in Sports and Exercise, 42(11), 2072–2080. https://doi.org/10.1249/MSS.0b013e3181e0550b

Hernández Sánchez, S., Poveda Pagán, E., Moreno Pérez, V., & Gómez Conesa, A. (2009). Mitos y realidades en la tendinopatía rotuliana del deportista. Abordaje desde la evidencia científica. Fisioterapia, 31(6), 255–261. https://doi.org/10.1016/j.ft.2009.04.002

Khan, K. M., Maffulli, N., Coleman, B. D., Cook, J. L., & Taunton, J. E. (1998). Patellar tendinopathy: some aspects of basic science and clinical management. British Journal of Sports Medicine, 32(4), 346–355. https://doi.org/10.1136/bjsm.32.4.346

Lian, Ø. B., Engebretsen, L., & Bahr, R. (2005). Prevalence of Jumper’s Knee among Elite Athletes from Different Sports: A Cross-sectional Study. The American Journal of Sports Medicine, 33(4), 561–567. https://doi.org/10.1177/0363546504270454

Mann, K., Eric, S., Drinkwater, J. E., & Bird, S. (2013). Una herramienta de evaluación de las extremidades inferiores para los atletas en riesgo de desarrollar tendinopatía rotuliana, 45, 527–533.

Sinsurin, K., Vachalathiti, R., Jalayondeja, W., & Limroongreungrat, W. (2013). Different Sagittal Angles and Moments of Lower Extremity Joints during Single-leg Jump Landing among Various Directions in Basketball and Volleyball Athletes. Journal of Physical Therapy Science. https://doi.org/10.1589/jpts.25.1109

Van Der Worp, H., De Poel, H. J., Diercks, R. L., Van Den Akker-Scheek, I., & Zwerver, J. (2014). Jumper’s knee or lander’s knee? A systematic review of the relation between jump biomechanics and patellar tendinopathy. International Journal of Sports Medicine, 35(8), 714–722. https://doi.org/10.1055/s-0033-1358674

van der Worp, H., van Ark, M., Roerink, S., Pepping, G.-J., van den Akker-Scheek, I., & Zwerver, J. (2011). Risk factors for patellar tendinopathy: a systematic review of the literature. British Journal of Sports Medicine, 45(5), 446–452. https://doi.org/10.1136/bjsm.2011.084079

Young, M. A., Cook, J. L., Purdam, C. R., Kiss, Z. S., & Alfredson, H. (2005). Eccentric decline squat protocol offers superior results at 12 months compared with traditional eccentric protocol for patellar tendinopathy in volleyball players. British Journal of Sports Medicine, 39(2), 102–105. https://doi.org/10.1136/bjsm.2003.010587

Comments are closed.