Skip to content

Les lesions d’espatlla en el rugbi. Es poden prevenir?

CRISTINA BATCHELLI VIDAL. Estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de la Educació i l’Esport Blanquerna-Universitat Ramon Llull.

Paraules clau: shoulder, injuries, rugby, pain, prevention.

Introducció

El rugbi és un esport d’equip de contacte. El joc és físicament intens en el qual s’ha de córrer, esprintar, netejar rucks i placar, combinat amb períodes de baixa intensitat en els quals es trota o es camina. És important realitzar treball de força, potència, velocitat i resistència (MacQueen & Dexter, 2010).

Mecanismes lesius

Al ser un esport de contacte les lesions provocades per aquest són varies. El principal mecanisme lesiu és el placatge directe, seguit de caure sobre el braç. Tot i així, hi ha un 30% de casos que no està definit el mecanisme lesiu i presenten espatlla inestable amb dolor (Horsley, Fowler, & Rolf, 2013). L’estudi de Hodhody, Mackenzie, & Funk (2016) analitzava el mecanisme lesiu de 294 lesions d’espatlla. Els resultats van ser els següents: 79 lesions eren de contacte directe, 25 en el moment de realitzar la marca, 1 llançant la pilota, 3 eren lesions graduals, 8 lesions no específiques, 7 lesions de dolor notat post partit, 72 com a placador, 72 com a placat i 27 lesions de causa desconeguda. La lesió del jugador que realitza el placatge és la més comuna en nivell de joc baix. El risc de recaure també apareixia més en jugadors de categories baixes que en nivell professional. El contacte en el rugbi no es podrà canviar, per tant, controlar la freqüència de placatges durant els entrenaments i una bona tècnica de placatge pot reduir el risc de lesió d’espatlla en jugadors joves.

En la següent figura 1 trobem les lesions d’espatlla segons el mecanisme lesiu separades per posicions de joc. El color blau són els davanters (fowards) i els de color vermell són els tres quarts (backs).

Figura 1: percentatge de lesions de davanters i tres quarts en funció del mecanisme lesiu (Hodhody et al., 2016).

Posició de joc

La posició dels jugadors també pot influir en el mecanisme lesiu i en la tipologia de lesió. Antigament, els davanters patien més lesions durant les melés. Al llarg dels anys, el reglament ha evolucionat fent el joc més segur reduint l’impacte en l’entrada de la melé, per tant, reduint la incidència lesiva (John, Brooks & Kemp, 2008). En la taula 1 veiem les diferents localitzacions de les lesions en funció de la posició de joc. Veiem com per exemple tothom pateix del genoll (la lesió més present), l’espatlla està gairebé afectada per totes les posicions exceptuant-ne dues.

 

(Brooks & Kemp, 2011)

 

Nivell de joc

Els resultats de la revisió de Yeomans et al., (2018) mostren que el nivell de joc influeix en les lesions, a mesura que puges de categoria s’augmenten les lesions. En el rugbi professional s’augmenta la quantitat de competicions, els contactes durant els partits, la intensitat, la mida i la força dels jugadors fent els contactes i els placatges més forts (Williams, Trewartha, Kemp, & Stokes, 2013). Diversos autors reafirmen que com més forts i ràpids siguin els jugadors més augmentarà la força dels contactes (Fuller, Brooks, Cancea, Hall, & Kemp, 2007; Hendricks, Karpul, Nicolls, & Lambert, 2012). Els jugadors semiprofessionals patien significativament més lesions que els jugadors de lligues amateurs i/o recreatives, possiblement per la intensitat del joc i la quantitat d’hores empleades en els entrenaments i els partits (Singh, Trewartha, Roberts, England, & Stokes, 2016).

L’estudi de Roberts, Trewartha, England, Shaddick, & Stokes (2013) mostrava el temps perdut per lesió. Van veure que les lesions de genoll estaven en primer lloc seguit de les lesions d’espatlla. Aquestes dues lesions són amb diferència les que provoquen estar més temps sense jugar. La incidència lesiva augmentava amb el nivell de joc. S’augmenta el nombre de lesions a mesura que augmenta la fatiga. Així doncs, trobem que a la segona part és on hi ha més lesions (Fuller, Taylor, & Raftery, 2016).

En la següent gràfica es mostra la incidència lesiva a mesura que s’augmenta d’edat i categoria. L’estudi també ens mostra que durant la pubertat augmenten significativament les lesions (Haseler, Carmont, & England, 2010).

Proposta per  a la prevenció de lesions

La prevenció de lesions és complicada sobretot si aquestes són produïdes per un impacte. Hem vist anteriorment que a mesura que augmenta el nivell de joc augmenten les lesions ja que els contactes són més forts. Per tant, per reduir el risc de lesió és important que els jugadors/jugadores estiguin forts per poder suportar millor aquests contactes i reduir el risc de lesió.

Si el jugador/jugadora ja ha patit una lesió per evitar-la un altre cop és important millorar el control neuromuscular, la propiocepció de l’articulació i la resposta muscular dinàmica de l’espatlla (Wilk & Macrina, 2013). Es poden incloure exercicis de tot tipus: isomètrics, excèntrics o concèntrics, amb rotacions, exercicis amb pes, amb gomes, amb pilotes de rugbi, amb pertorbacions, superfícies inestables, etc. Un cop superades les primeres fases de la rehabilitació s’han d’incloure exercicis unilaterals, amb acceleracions i desacceleracions, simulació del gest lesiu i finalment, exercicis propis de rugbi realitzats amb la tècnica correcte (Helgeson & Stoneman, 2014).

A continuació trobem alguns exemples d’exercicis de l’estudi de Helgeson & Stoneman (2014).

Treball propioceptiu: el jugador intenta col·locar l’espatlla en una posició estable amb els ulls tancats.

      Flexions en superfície inestable.

Posició de placatge amb pertorbacions.

  Placatge.

Quan el jugador/jugadora ja estigui 100% recuperat ha de seguir realitzant exercicis preventius per evitar una recaiguda a la lesió. A continuació hi ha una proposta d’exercicis.

Hi ha músculs que ajuden a la coaptació d’espatlla i és important treballar-los, són els següents: deltoides, bíceps, pectoral major i supraespinós. Un factor important també, és treballar la rotació interna i externa.

  • Nombre de sèries i repeticions: 3×12
  • És important augmentar progressivament el pes o la resistència de la goma en funció la nostre condició física progressi.

 

EXERCICIS ESPATLLA

Flexions amb el bossu

Pujar i baixar els braços recolzant l’avantbraç el terra

Treball rotadors gomes

Treball escàpular gomes

 

Elevació lateral amb pes lliure

 Elevador pes lliure

Conclusions

Les lesions en els esports de contacte costen de preveure. Un bon control de les càrregues i exercicis compensatoris i de prevenció de lesions són essencials per reduir el risc de lesió. D’altre banda, exercicis de força muscular són importants per evitar mals majors en contactes forts i així, també, poder reduir el dany d’aquests.

En categories inferiors és important que treballin amb una bona tècnica i que coneguin bé el reglament per evitar situacions perilloses pels jugadors. Durant la pubertat serà també molt important fer un bon treball de prevenció de lesions ja que els jugadors es troben en una època amb risc lesiu.

Finalment, les persones que ja han patit una lesió d’espatlla han de realitzar una bona rehabilitació, no precipitar-se en tornar a jugar i seguir realitzant exercicis preventius i compensatoris per evitar una recaiguda.

 

Bibliografia

Brooks, J. H. M., & Kemp, S. P. T. (2008). Recent Trends in Rugby Union Injuries. Clinics in Sports Medicine, 27(1), 51–73. https://doi.org/10.1016/j.csm.2007.09.001

Brooks, J. H. M., & Kemp, S. P. T. (2011). Injury-prevention priorities according to playing position in professional rugby union players. British Journal of Sports Medicine, 45(10), 765–775. https://doi.org/10.1136/bjsm.2009.066985

Fuller, C. W., Brooks, J. H. M., Cancea, R. J., Hall, J., & Kemp, S. P. T. (2007). Contact events in rugby union and their propensity to cause injury. British Journal of Sports Medicine, 41(12), 862–867. https://doi.org/10.1136/bjsm.2007.037499

Fuller, C. W., Taylor, A. E., & Raftery, M. (2016). Should player fatigue be the focus of injury prevention strategies for international rugby sevens tournaments? British Journal of Sports Medicine, 50(11), 682–687. https://doi.org/10.1136/bjsports-2016-096043

Haseler, C. M., Carmont, M. R., & England, M. (2010). The epidemiology of injuries in English youth community rugby union. British Journal of Sports Medicine, 44(15), 1093–1099. https://doi.org/10.1136/bjsm.2010.074021

Helgeson, K., & Stoneman, P. (2014). Shoulder injuries in rugby players: Mechanisms, examination, and rehabilitation. Physical Therapy in Sport, 15(4), 218–227. https://doi.org/10.1016/j.ptsp.2014.06.001

Hendricks, S., Karpul, D., Nicolls, F., & Lambert, M. (2012). Velocity and acceleration before contact in the tackle during rugby union matches. Journal of Sports Sciences, 30(12), 1215–1224. https://doi.org/10.1080/02640414.2012.707328

Hodhody, G., Mackenzie, T. A., & Funk, L. (2016). Shoulder injuries in adolescent rugby players. Shoulder & Elbow, 8(3), 159–166. https://doi.org/10.1177/1758573216644565

Horsley, I. G., Fowler, E. M., & Rolf, C. G. (2013). Shoulder injuries in professional rugby: A retrospective analysis. Journal of Orthopaedic Surgery and Research, 8(1), 1–6. https://doi.org/10.1186/1749-799X-8-9

MacQueen, A. E., & Dexter, W. (2010). Injury trends and prevention in rugby union football. Current Sports Medicine Reports, 9(3), 139–143. Retrieved from http://www.embase.com/search/results?subaction=viewrecord&from=export&id=L359127072;%5Cnhttp://dx.doi.org/10.1249/JSR.0b013e3181df124c;%5Cnhttp://sfx.ub.rug.nl:9003/sfx_local?sid=EMBASE&issn=1537890X&id=doi:10.1249/JSR.0b013e3181df124c&atitle=Injury+trend

Roberts, S. P., Trewartha, G., England, M., Shaddick, G., & Stokes, K. A. (2013). Epidemiology of time-loss injuries in English community-level rugby union. BMJ Open, 3(11), 1–7. https://doi.org/10.1136/bmjopen-2013-003998

Singh, V. R., Trewartha, G., Roberts, S. P., England, M., & Stokes, K. A. (2016). Shoulder Injuries in English Community Rugby Union. International Journal of Sports Medicine, 37(8), 659–664. https://doi.org/10.1055/s-0042-104414

Wilk, K. E., & Macrina, L. C. (2013). Nonoperative and postoperative rehabilitation for glenohumeral instability. Clinics in Sports Medicine, 32(4), 865–914. https://doi.org/10.1016/j.csm.2013.07.017

Williams, S., Trewartha, G., Kemp, S., & Stokes, K. (2013). A meta-analysis of injuries in senior men’s professional Rugby Union. Sports Medicine, 43(10), 1043–1055. https://doi.org/10.1007/s40279-013-0078-1

Yeomans, C., Kenny, I. C., Cahalan, R., Warrington, G. D., Harrison, A. J., Hayes, K., … Comyns, T. M. (2018). The Incidence of Injury in Amateur Male Rugby Union: A Systematic Review and Meta-Analysis. Sports Medicine, 48(4), 837–848. https://doi.org/10.1007/s40279-017-0838-4

Comments are closed.