Skip to content

XV Jornada Esport Blanquerna | La gestió de projectes esportius per al desenvolupament i la cooperació internacional

El proper dijous 29 de novembre de 2018, d’11.00 a 13.00, des dels estudis de Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i en Gestió Esportiva de la Facultat s’ha organitzat la XV Jornada Esport Blanquerna sota el títol “La gestió de projectes esportius per al desenvolupament i la cooperació internacional“.

La jornada se celebrarà a l’Auditori de la FPCEE Blanquerna (C. Císter, 34).

Programa:

11.00 h    Salutació de benvinguda i presentació de la jornada:

Dr. Sergi Corbella, degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

Sr. Gerard Figueras, Secretari General de l’Esport del Govern de la Generalitat de Catalunya

Sr. Manel Vila, Director General de Cooperació al Desenvolupament del Govern de la Generalitat de Catalunya

 

11.30 h    Taula Rodona: La Gestió de projectes esportius per al desenvolupament i la cooperació internacional

                  Moderador: Dr. Sixte Abadia, coordinador del Grau en Gestió en Gestió Esportiva de la FPCEE Blanquerna – URL

Sra. Mariona Miret, responsable de programes de la Fundació FC Barcelona

Sr. Toti Mumbrú, gerent de la Federació Catalana de Bàsquet

Sra. Yolanda Muro, responsable de l’Area d’lnnovació i Esports de la Direcció General de Cooperació al Desenvolu pament

Sra. Carla Burriel i Sra. Bet Millet, fundadores de l’Associació Drets i Ciutat. Programes de suport als refugiats i població desplaçada

 

Cloenda:

Dr. Jaume Bantulà, director del Grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Facultat

 

Jordi Morales (alumni CAFE 2008) es proclama campió del món paralímpic de tennis taula

Jordi Morales (Foto: UFEC)

Jordi Morales (Foto: UFEC)

El director tècnic i palista del Club Natació SabadellJordi Morales Garcia (Alumni CAFE 2008), s’ha proclamat campió del món paralímpic de tennis taula en la competició individual celebrada a Lasko (Eslovènia). Es tracta d’una fita històrica pel palista d’Esparreguera, que enguany afronta el seu segon curs com a entrenador i jugador del conjunt sabadellenc. És la primera vegada que Morales guanya l’or en una prova mundialista individual. I ho ha fet realitzant uns quarts de final, semifinals i final brillants. 

Podeu veure el vídeo del moment de la victòria clicant el següent enllaç.

Sergi Tintoré, alumni CAFE 2017

El Sergi Tintoré Soplon (Alumni CAFE 2017) és soci de AIR ACTIVE, una empresa esportiva d’entrenament funcional que realitza exercici físic a l’aire lliure, parcs i espais verds. Sempre ha estat vinculat al món esportiu. Va realitzar el CFGS d’AFE, posteriorment el grau en CAFE, tenint contacte amb feines relacionades amb l’esport fins que, tal com ell mateix afirma “vaig topar amb aquesta empresa a la qual vaig començar treballant i posteriorment vaig passar a ser soci, a petició de l’Anna Carmona, sòcia fundadora”.
A Air Active despleguen activitats en grup per nivells en diferents tipus d’entrenaments sempre amb una atenció personalitzada guiats per professionals de l’activitat física i l’esport.
Tot just acaben d’obrir el seu propi centre esportiu, on realitzen part dels seus entrenaments, en format grupal, personal i per parelles. Treballem per particulars, empreses i centres cívics.
Per últim, el Sergi comparteix reflexions i projectes de futur: “Personalment he tingut molta sort de la gent que m’ha envoltat en aquest gremi, a casa sempre hi ha hagut cultura de realitzar esport gaudint-lo i els professors que he tingut m’han inspirat a realitzar el mateix. Em considero un afortunat de treballar d’allò que més m’agrada i tenir un projecte comú amb la meva sòcia, on tots dos remem en la mateixa direcció amb seny i ambició. La nostra idea és expandir AIR ACTIVE per Barcelona i els seus voltants, veure el color de la nostra samarreta en espais verds”.

Reconeixement a en Rafa Nebot – FIEP Europe

En Rafael Nebot i Vilar, qui ha estat professor durant diversos anys al Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a Blanquerna,  ha rebut aquest cap de setmana, coincidint amb el Congrés de la FIEP Europe  el Thulin Award en reconeixement al mèrit esportiu i la seva trajectòria formativa en el món de l’esport a Catalunya.

Des del Grau CAFE Blanquerna li donem l’enhorabona i el felicitem!

Inici dels Seminaris del curs 2018/2019

Una vegada iniciat el curs acadèmic, el dia 25 de setembre comencen els Seminaris de primer a quart curs i el TFG, a quart.

El seminari representa un dels trets d’identitat de la Facultat i es converteix en un espai privilegiat on un
grup d’entre 12 i 15 estudiants interactua amb un professor tutor que actua de guia i referent per
orientar i estimular els aprenentatges dels seus alumnes.
La finalitat d’aquest espai docent és afavorir la formació integral de l’estudiant en contacte amb la
realitat, per col·laborar en la construcció del perfil professional.

 

Inici del curs 2018/2019

Avui dia 12 de setembre comencen les classes al Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Espot (CAFE)  a la Facultat.

Bon inici de curs a estudiants i professorat!

Pots seguir-nos també a Twitter a @BlanquernaCAFE

David Álvarez, estudiant de CAFE, nou capità de l’Industries Santa Coloma

L’estudiant de CAFE David Álvarez, amb només 20 anys, serà el primer capità de l’equip de futbol sala Industrias Santa Coloma. El diari L’Esportiu l’ha entrevistat amb motiu del seu nou ascens.

Enhorabona i bona feina, David!

Llegiu l’entrevista completa al diari (23/08/2018)

El bàsquet en cadira de rodes mereix ser conegut i reconegut (Josep Oriol Martínez)

Josep Oriol Martínez

Josep Oriol Martínez

Molts sabem que l’equip olímpic de bàsquet estatal va ser brillantment medalla de bronze als Jocs Olímpics de Rio 2016, amb jugadors catalans com Pau Gasol, Ricky Rubio i Juan Carlos Navarro; èxit que es va repetint des de fa ja uns quants anys. Però potser no tothom sap que l’equip espanyol de bàsquet en cadira de rodes va assolir la medalla de plata en els posteriors Jocs Paralímpics de Rio, amb gran contribució de jugadors catalans emblemàtics com Jaume Llambí i Jordi Ruiz; i que també acumula ja uns anys de gran trajectòria internacional tant en competicions de selecció com de clubs.

El bàsquet en cadira de rodes és una modalitat d’esport adaptat per a persones amb discapacitat física en què s’han adaptat les regles a les particularitats de les persones amb mobilitat reduïda, usuaris per la seva pràctica d’una cadira de rodes, harmonitzant també els diversos nivells de la discapacitat dels jugadors amb la garantia d’igualtat d’oportunitat de tots ells. És un esport que compta amb un intens calendari, que inclou la presència en els Jocs Paralímpics i les competicions internacionals continentals de seleccions i de clubs. La lliga estatal és la de més alt nivell mundial i en la seva màxima categoria quasi del tot professional, amb la presència dels millors jugadors del món. Això ens permet gaudir d’un dels esports adaptats més espectacular i considerat, avui en dia, l’esport rei per als discapacitats físics.

El bàsquet en cadira de rodes va ser desenvolupat l’any 1946 per exjugadors de bàsquet convencional dels Estats Units d’Amèrica, que després de patir seqüeles de lesions de guerra, van voler experimentar novament el seu esport. Aquell any els Estats Units desenvolupa i aplica un revolucionari pla integral per a la rehabilitació de veterans amb discapacitats, que incloïa esports adaptats i la promoció del bàsquet va ser d’aquest equip, anomenat Flying Wheels –Rodes Voladores–, que demostraren a la població el que podien fer persones amb discapacitat física amb una cadira de rodes. Ja des dels primers Jocs Paralímpics de Roma 1960 el bàsquet és reconegut com a esport paralímpic d’estiu, tot i que des del 1952 ja se celebraven competicions internacionals a Anglaterra, en els anuals Jocs de Stoke Mandeville.

El 1969 és l’any en el qual la majoria dels experts, situen el naixement d’aquesta disciplina esportiva a l’Estat espanyol, especialment a la ciutat de Barcelona, com a complement terapèutic als hospitals de l’Institut Guttmann i a l’Hospital de Traumatologia de Vall d’Hebron.

També és poc conegut que les seves regles són semblants a les del bàsquet ordinari FIBA, encara que no ho sembli; potser les més significatives és que la cadira forma part del jugador i marca la seva posició a les línies i al terreny. En especial les rodes grans posteriors no es poden aixecar de la cadira durant el joc, no existeixen les passes, el jugador amb possessió de la pilota no pot fer més de dues impulsions a la cadira, endavant o enrere, sense botar o passar –si no bota, l’àrbitre assenyalarà infracció–, el salt entre dos no està previst i quan sigui d’aplicació cada equip servirà del lateral de manera alternativa. La resta, mides de la pista, distàncies al cercle, alçària del terra a l’anella, pilota, etc. és igual que el bàsquet FIBA.

Sí que és també molt característic el seu grau d’inclusió i de respecte a la diversitat, dissenyat per al gaudi de persones amb discapacitat, principalment a les extremitats inferiors i tronc. Afavoreix per igual la participació dels més afectats, com la dels menys afectats, així en el bàsquet en cadira de rodes s’aplica una puntuació funcional a cada jugador de 1 a 4,5, en què 1 i 1,5 són els més afectats i els jugadors de 4 o 4,5, els que tenen menys afectació.

El potencial funcional dels equips es reflecteix en el fet que el cinc en pista no pot ser superior a 14,5 punts en elit i de 15 o més en altres categories. Aquest sistema de puntuació té com a objectiu que no hi hagi un equip més descompensat que l’altre i facilita la participació de tots els nivells funcionals dels diferents jugadors.

Ara us convidem, des d’aquest article, a gaudir d’aquest esport. Aprofiteu, doncs, els diversos partits que se celebren arreu de Catalunya cada cap de setmana. És possible que us hi enganxeu i tot.

Llegeix l’article complet al diari (19/08/2018)

L’activitat física i esport a les presons, en bones mans (Enric M. Sebastiani i David Ballester)

Enric Sebastiani

Enric Sebastiani

Des de l’any 2010, amb la implementació del programa ARC d’activitat física i esport als centres penitenciaris, es desenvolupen diferents programes d’educació física, activitat física i esport a les presons catalanes, amb orientacions recreatives, competitives, educatives i saludables, malgrat que es prioritza la conjunció de les dues darreres.

L’objectiu principal d’aquest programa és garantir als interns dels centres penitenciaris el dret a una pràctica física i esportiva adequada a les seves necessitats i disposar d’un pla d’actuació específic per al desenvolupament de les pràctiques esportives a cada centre penitenciari de Catalunya, consensuat amb el Servei de Rehabilitació de la direcció general, que homogeneïtzi la intervenció dels professionals als diferents centres.

En aquest sentit es pretén introduir programes de millora social i educativa dels interns mitjançant la pràctica esportiva i l’exercici físic; vincular l’esport i l’activitat física com a eina de reinserció i rehabilitació; evitar el sedentarisme i les malalties i patologies associades estimulant la motricitat dels interns i internes; implementar hàbits esportius i de salut en la població penitenciària; educar en valors a través de la pràctica esportiva: afany de superació, integració, treball en equip, respecte, cooperació…; i, sobretot, preparar la població penitenciària per a la vida en llibertat.

Actualment, el programa compta amb 34 tècnics esportius, i la majoria (80%) són llicenciats o graduats en ciències de l’activitat física i de l’esport. Es tracta d’un col·lectiu ben preparat, inquiet i sensible amb la seva missió dins dels centres: millorar la qualitat de vida de la població interna a través de l’activitat física i l’esport, consolidant hàbits saludables per a la rehabilitació i reinserció de les persones. Malgrat això, ells mateixos identifiquen les seves pròpies necessitats i planifiquen i organitzen activitats de formació continuada a partir del coneixement i l’expertesa que acumulen.

Tal vegada, amb el suport de les federacions esportives i de l’Escola Catalana de l’Esport, proporcionen recursos perquè els interns puguin accedir a la formació esportiva reglada.

La tasca duta a terme per aquests tècnics esportius és una de les més valorades pels interns i la que mobilitza un major nombre de població penitenciària dins les activitats que ofereixen els centres diàriament. En aquest sentit, i dins la població en règim ordinari existent (8.344 interns i internes repartits en 9 centres, dels quals 1.600 no accedeixen a les instal·lacions esportives dels centres penitenciaris ja que estan en medi obert) podem dir que més d’un 50% de la població penitenciària participa mensualment de les activitats programades en l’àrea esportiva.

Dins l’oferta destaquen l’àmplia diversitat d’activitats i esports, tant col·lectius com individuals, així com l’intent d’adaptar l’oferta a grups poblacionals amb perfils diferents (dones, joves, adults amb edat avançada, amb problemàtica de consum, amb trastorn mental, etcètera) on es fa imprescindible realitzar una avaluació inicial i seguiment de la millora de l’intern en funció dels objectius plantejats.

Entre aquestes activitats destaquen el futbol sala, l’handbol, el voleibol, el bàsquet, l’activitat física amb suport musical, el ioga, l’spinning, el fitnes, la musculació, els entrenaments metabòlics d’alta intensitat (crossfithiit), el condicionament físic, els esports de raqueta, l’atletisme (running), la natació i la dansa…

També participen amb força assiduïtat en trobades esportives amb l’objectiu que l’esport contribueixi a normalitzar comportaments desitjables i a socialitzar conductes favorables dels interns i s’organitzen moltes activitats alineades amb aquest objectiu, com ara uns Jocs Olímpics Penitenciaris, cada quatre anys, coincidint amb els JJOO (amb la finalitat de reviure l’esperit olímpic i els valors associats tradicionalment a l’esport des dels seus orígens); o bé, col·laborant amb la comunitat acadèmica universitària mitjançant convenis en els quals, seguint la metodologia d’Aprenentatge Servei (Aps), i a través de l’activitat física cooperativa on l’alumnat interactua amb el col·lectiu penitenciari (organitzant jornades lúdiques esportives, programes d’intervenció específics, xerrades, taules rodones, etcètera).

Sens dubte, com així s’entén des de la direcció general de Centres Penitenciaris, i des de l’evidència del treball diari dels tècnics, cal seguir apostant per programes d’educació física, esport i arts escèniques com a eines privilegiades de treball amb els interns i les internes dels centres penitenciaris. Tenen una gran acceptació i aporten unes condicions magnífiques per treballar els valors, els hàbits, l’acceptació de les normes, la relació positiva amb els altres, el coneixement, acceptació i la cura d’un mateix i dels altres, la gestió de les emocions… aspectes que, tant dins com fora, ens ajuden a relacionar-nos millor amb nosaltres i amb el món que ens envolta.

Estem en bones mans. Cal seguir reflexionant i treballant en aquesta línia i generar condicions i propostes esportives, artístiques i culturals de qualitat que, de ben segur, provoquen, trasbalsen, arrosseguen, ensenyen, emocionen, interpel·len i que, en definitiva, fan créixer tots els que hi participen.

Llegeix l’article complet al diari (08/08/2018)

De futbol i violències (Xavier Medina)

Xavier Medina

Xavier Medina

Les darreres setmanes i els darrers mesos han estat farcits de violència relacionada amb el futbol a diferents llocs d’Europa. Noms com ara West Ham, Lille, PAOK, Paris-Saint Germain… s’han vist embrutats amb les màcules dels aldarulls, els cops, els ferits, la sang i l’absència de raó. Més a prop encara de tots nosaltres, Bilbao ha viscut per dos cops el seu propi malson. El passat mes de febrer, fins i tot un ertzaina va sucumbir durant l’ambient de guerrilla que va sacsejar la capital biscaïna en plena batalla campal entre els ultres de l’Spartak de Moscou i els Herri Norte locals.

És evident que el futbol no és pas l’únic esport al voltant de què es desenvolupen comportaments violents. De tota manera, sí que és aquell esport en què aquests comportaments tenen lloc de manera més freqüent i continuada, com a mínim a Europa. Els controls en els accessos als camps són cada cop més exhaustius. La seguretat augmenta, en especial en aquells partits considerats de risc. I, en aquest sentit, és ben cert que els actes vandàlics o incívics han disminuït dintre dels estadis o, com a mínim, han rebaixat la seva intensitat. 

De tota manera, la violència s’ha traslladat fora. Els hooligansocupen els carrers, busquen els contraris per internet i hi queden per esbatussar-se en determinats llocs prèviament pactats, aprofitant les facilitats que aporten les noves tecnologies. Fins i tot, en alguns casos, com hem pogut veure recentment a la ciutat de Bilbao, s’informen els uns als altres de faccions contràries, enmig del carrer, del lloc on s’ha quedat de manera massiva, per tal de trobar-s’hi i barallar-s’hi al cap d’una estona. 

El sociòleg britànic Eric Dunning, estudiós de la violència al voltant del futbol en la societat britànica dels anys vuitanta i noranta, en un article ja clàssic titulat Reflexions sociològiques sobre esport, violència i el procés de civilització (1990), avançava moltes de les situacions que vivim avui dia. Comentava, fa gairebé 30 anys, que les nostres societats han actuat contra aquesta violència incrementant la presència policial i la seguretat, els controls, les multes i les sancions… Segons aquest autor, aquests fets per si sols, i bé que necessaris, lluny de disminuir la violència en termes generals han aconseguit, en part, un efecte contrari: incrementar la solidaritat entre els hooligans, desplaçar les activitats fora dels territoris habituals i situar-les, per exemple, als carrers o en llocs on el control social i policial és menor o més difícil, i que es tornin més organitzats i més sofisticats de cara als controls. 

Veiem que la violència al voltant del futbol a bona part d’Europa, lluny de desaparèixer, repunta. Les accions repressives i especifiques de la violència en l’esport no semblen estar donant els fruits desitjats. El mateix Dunning proposava, ja aleshores, d’intentar ampliar el radi d’aquestes accions a àmbits més extensos de la societat, atacant d’arrel problemàtiques de classe, de gènere, socioeconòmiques i, principalment, de pertinença social i d’educació.

Les actuacions específiques resolen només problemes específics. La violència al voltant de l’esport, i del futbol en particular, requereix actuacions que vagin més a nivell de sistema, amb perspectives i mirades més àmplies, holístiques. Fins que no ens adonem que estem parlant no només d’un problema policial i de control social, sinó de societat en sentit ampli, la violència al voltant de l’esport continuarà envaint  els nostres carrers i nosaltres continuarem buscant respostes, possiblement sense gaire èxit.

Llegeix l’article complet al diari (24/07/2018)