Skip to content

Pot ser el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat en adults un avantatge per la pràctica de l’esport?

David Dols Serrate. Estudiant del Màster en Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, Blanquerna-Universitat Ramon Llull. Curs acadèmic 2018-2019

Paraules clau: TDAH, ADHD, dopamina, adults, esport

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), de l’anglès Attention Deficit/Hyperactivity Disorder (ADHD), ja fa temps que se sap que no és tan sols cosa de nens, sinó que també pot ser-ho d’adults. El que encara no està prou estesa, és la idea que el TDAH no té per què resultar exclusivament un desavantatge, sinó que també podria suposar alhora una sèrie de potencials avantatges, sobretot en el cas concret dels esportistes adults.

 

Fa temps que s’han anat publicant estudis sobre els beneficis que la pràctica de l’esport aporta als TDAH, però només en els darrers anys n’han començat a aparèixer defensant els potencials beneficis que el TDAH pot suposar en la pràctica de l’esport. Què hi ha de cert en això?

Fig. 1. Michael Phelps, guanyador en natació de 28 medalles en els Jocs Olímpics de 2004 a 2016 i 33 medalles en els Campionats del món de 2001 a 2011. Recuperat de https://www.newshub.co.nz/home/sport/2016/08/video-phelps-claims-record-22nd-olympic-gold-medal.html

  1. TDAH

L’American Psychiatric Association (APA), en el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5), defineix el TDAH com a un trastorn neurològic que es caracteritza per uns patrons persistents d’inatenció i/o d’hiperactivitat/impulsivitat inconsistents amb l’edat o nivell de desenvolupament de la persona, els quals la incapaciten o dificulten de mantenir l’atenció, concentració i autocontrol normals, cosa que afecta negativament les seves activitats socials, acadèmiques i/o laborals (APA, 2013).

 

El DSM-5 puntualitza que la presentació del TDAH pot ser combinada, predominant de falta d’atenció o d’hiperactivitat/impulsivitat, en estat de remissió parcial o no, d’intensitat lleu, moderada o alta i, el que és més important, afectar també l’adultesa. S’estima que la prevalença del TDAH en la infantesa oscil·la entorn del 5% i que, aproximadament, un 65% dels menors TDAH segueixen manifestant els símptomes en l’adultesa (Banaschewski et al., 2017).

 

Són nombrosos els estudis que confirmen l’existència no tan sols del TDAH d’adults, sinó també les seves característiques específiques (Hong, Park, Cho & Park, 2017; Luo, Weibman, Halperin & Li, 2019). Estudis recents (Bonvicini, Faraone & Scassellati, 2018) diferencien el child ADHD (cADHD), o TDAH infantil, de l’adult ADHD (aADHD), o TDAH adult, a partir de les vies etiològiques pròpies de cada franja: els gens dopaminèrgics SLC6A3, DRD4 i MAOA estarien associats específicament al TDAH infantil, mentre que el MAOB ho estaria al TDAH adult.

 

Històricament, però, el TDAH, anomenat així per primera vegada en el DSM-III-R (APA, 1987), sempre s’havia anat entenent com un problema només de nens. De fet, el primer estudi científic documentat (Still, 2006/1902) descriu les greus deficiències d’atenció i la irrefrenable activitat impulsiva i emocional d’uns nois en edat escolar, sans i de capacitat intel·lectual normal, anomalia que va considerar un defecte de control moral.

 

Aquí començaria la llarga història d’estigmatització dels TDAH a l’escola: nens que destorben i als quals durant molt de temps se’ls va aplicar només teràpies repressives, clíniques o farmacològiques. Tot va seguir igual fins que el 1986 l’APA crea la Division 47, actualment denominada Society for Sport, Exercise and Performance Psychology, i alhora van aparèixer els primers especialistes en adults TDAH (Wender, 1995).

 

L’esport, finalment, havia començat a ser considerat beneficiós pels TDAH i, alhora, el TDAH mateix havia deixat de ser tan sols cosa de nens condemnats al fracàs.

  1. TDAH, adults i esport

Poc després, la societat descobriria diversos casos d’atletes d’elit que eren TDAH, i es preguntaria incrèdula com era possible que un esportista com Michael Phelps fos TDAH, a no ser que el TDAH amagués dopatge. Així, una de les primeres revisions sobre TDAH i esport (Corrigan, 2003) es va centrar en la medicació pel TDAH en esportistes de competició. El dubte, però, ja estava plantejat: realment el TDAH podia suposar un ajut, natural?

 

Havia estat necessari que passessin cent anys perquè, finalment, la ciència comencés no tan sols a acceptar l’existència del TDAH en adults, sinó també a interessar-se pel paper que el TDAH podia tenir en l’èxit d’atletes professionals, i així és com es van anar recuperant els primers autors que, a finals del s. XIX, ja s’havien ocupat del TDAH abans que se’n digués TDAH (Green & Benjamin, 2009; Vealey, 2006).

 

Els primers teòrics de l’exercici físic i l’esport, tals com Tissié, Scripture, Triplett, Mosso o Guillemet (Chroni & Abrahamsen, 2017; Kornspan, 2012), van ser metges, higienistes o cinesiòlegs, però tots van donar una gran importància al factor psicològic, sense el qual, segons ells, l’entrenament o la nutrició per si sols no podien explicar el perquè uns atletes són molt superiors a d’altres. La clau, en paraules seves, estaria en l’automatisme de l’esforç, l’elevada rapidesa de reacció, la gran capacitat de concentració i la resistència a la fatiga mental.

 

Factors tots que, segons ells, es trobaven innats en els que ara en diríem hiperactius/impulsius i que llavors qualificaven d’obsessos de l’exercici físic, de temperament extremadament nerviós, d’incapaços de controlar els seus impulsos o d’autosuggestionats per la motricitat sense límits: un cas molt habitual d’estudi eren els ciclistes de fons, capaços de córrer durant 24 hores seguides en ruta o 12 hores sense parar en pista.

 

A finals del segle XX, paral·lelament nous estudis van demostrar que el TDAH d’adults no és pròpiament un trastorn d’inatenció ni d’hiperactivitat, i sí més aviat un problema d’autoregulació de la impulsivitat i les emocions. Un problema que pot trobar sortida en la pràctica d’una activitat autogratificadora, dirigida a objectius i productivitat i, sobretot, alliberadora de la sobreenergia com és l’esport (Barkley, 2010). Els adults TDAH, per tant, poden sobresortir en l’esport donat, a més, l’extrem interès, determinació i perseverança que hi posen en tot allò que fan a gust (Coetzer, 2015).

Fig. 2. Sistema dopaminèrgic cerebral (Dobryakova et al., 2015, p. 2)

  1. Dopamina

L’explicació pot trobar-se en la hipòtesi actualment encara més acceptada sobre el TDAH, la qual l’explica com a una desregulació hipodopaminèrgica que afecta la cognició i el comportament, però també l’activitat motora i el sistema que regula la motivació, l’aprenentatge i la recompensa (Render & Jansen, 2019).

 

La dopamina (DA, de 3,4-dihydroxyphenethylamine), compost orgànic que forma part de les catecolamines junt amb la norepinefrina (noradrenalina) i l’epinefrina (adrenalina), és un neurotransmissor que en el sistema nerviós central se sintetitza en dues regions subcorticals del cervell: la substantia nigra i l’àrea tegmental ventral. Una connectivitat reduïda mesocorticolímbica a causa de la reducció dels nivells de dopamina, genera un desequilibri dopaminèrgic que origina la fatiga (Dobryakova, Genova, DeLuca & Wylie, 2015).

 

L’exercici físic fa augmentar l’activitat del sistema dopaminèrgic, increment que s’associa directament a l’augment del rendiment físic i del temps de resistència a la fatiga (Cordeiro et al., 2017). En augmentar les concentracions cerebrals de dopamina en el sistema nerviós central, s’eleva la velocitat de processament d’informació, fet que provoca el consegüent augment d’excitació (arousal) (Stranda, Haga, Sigmundsson & Loras, 2019). Per a l’augment de les concentracions de dopamina, és més determinant la intensitat de l’activitat física que la durada.

 

La dopamina també intervé en els receptors cerebrals del plaer alliberant-se en situacions gratificants, cosa que estimula a la persona a seguir buscant allò que l’ha produït, de manera que estudis recents relacionen la pràctica intensa d’exercici i/o esport amb l’addicció (Beck, Emborg, Daugaard & Beck, 2017). De fet, la dopamina és el neurotransmissor més vinculat a l’acció i també a l’addicció, raó per la qual se l’ha relacionat directament amb la propensió a desenvolupar esports de risc i/o extrems, cosa que alhora explicaria que, pels TDAH, la pràctica d’esports intensos resulta una via de neuromodulació terapèutica (Tofler, Hyatt & Tofler, 2018).

 

Així, la necessitat de consumir la sobreenergia característica dels TDAH pot explicar-se com a un recurs per obtenir el benestar que els proporciona l’augment de la funció dopaminèrgica (Petzold et al., 2019). Serà realment el TDAH un avantatge per a la pràctica de l’esport?

 

  1. Potencials avantatges del TDAH en l’esport

En els darrers anys abunda la literatura científica sobre la pràctica de l’esport per part dels TDAH, sobretot nens i adolescents. Una gran part d’ella destaca els beneficis que els aporta (Ludyga et al., 2017; Zhang, Liu, Ma, & Zhang, 2019) i una part menor alerta dels perills que els suposa practicar esport (Collings et al., 2017; Iaccarino et al., 2018).

 

Per contra, hi ha molt poca literatura, encara que en línia quantitativament ascendent, que s’interessi pels potencials avantatges que el TDAH pot suposar pels qui practiquen esport, sobretot adults. Pot dir-se que tot va començar fa uns 10 anys i que els principals factors positius que es destaquen en els TDAH són:

 

(a) la impulsivitat: Perrin & Jotwani (2014) afirmen que els símptomes del TDAH poden resultar justament un avantatge en els esports, destacant-ne la impulsivitat que permet la presa ràpida de decisions i l’espontaneïtat, fonamentals en la competició; Dekker (2017) atribueix al TDAH els avantatges derivats de la impulsivitat, com són una major competitivitat i una millor tolerància al dolor

 

(b) la competitivitat: Gökçen et al. (2013) assenyalen que els TDAH troben en l’esport una sortida natural a les seves capacitats, sobretot perquè de natural són molt competitius; Howells & Fletcher (2015) expliquen a partir del principi de la compensació i l’autoestima el fet que els TDAH poden desenvolupar un alt grau de concentració satisfactòria en la pràctica de l’esport de competició, mantenint-se motivats encara que l’activitat sembli no canviar

 

(c) la tendència a l’exercici extrem: de Schipper et al. (2015) esmenten com a capacitats pròpies dels TDAH l’alt nivell d’energia, però també la passió, perseverança i falta de por a prendre riscos físics; Pujalte, Maynard, Thurston, Taylor III & Chauhan (2017) indiquen que l’elevat nombre d’atletes d’alt nivell que són TDAH, és pels avantatges que aquests obtenen de la seva  tendència a l’exercici extrem

 

(d) la tolerància a la fatiga: Berger, Müller, Brähler, Philipsen & de Zwaan (2014) atribueixen al concepte d’exercici excessiu el fet que els TDAH són capaços de tenir un alt grau de tolerància a la fatiga i una elevada necessitat de consum d’energia; Thomson, Power, Carlson, Rupert & Michel (2015) afirmen que el TDAH és la màxima manifestació de la cerca de sensacions, de manera que els TDAH són individus naturalment predisposats per a la pràctica intensa de l’esport d’alt nivell

 

(e) la presa de decisions ràpides: Wiklund, Yu, Tucker & Marino (2017) connecten el plaer pels esports que exigeixen decisions ràpides i la creativitat pròpia dels TDAH, subratllant que trets fins ara “negatius” associats al TDAH poden tenir implicacions “positives” d’emprenedoria; Stewman, Liebman, Fink & Sandella (2018) defensen que el TDAH és un avantatge natural en el cas de necessitar prendre decisions ràpides, cosa sovint perillosa en la vida quotidiana, però generalment bona en la pràctica de l’esport de competició

 

(f) la capacitat d’atenció vigilant: Parr (2011) argumenta que la capacitat d’actuar sense reflexió que va permetre la supervivència humana segueix sent fonamental pels esportistes, perquè ells necessiten estar “atents” no a una sola cosa, sinó a moltes alhora, i prenent a més decisions ràpides, un mecanisme que també explicaria la seva capacitat d’hiperconcentració; Mahdi et al. (2017), en aquesta mateixa línia, coincideixen en destacar com a principals trets propis dels TDAH l’atenció amatent, l’energia i la facilitat en la pràctica de l’esport

 

(g) la imprevisibilitat: Kamm (2008) assenyala que els TDAH, en resposta a la seva capacitat d’estar reaccionant contínuament al conjunt dels diversos estímuls de l’entorn, tenen l’avantatge de la imprevisibilitat, cosa que els col·loca en una situació de privilegi davant de competidors més “previsibles”; Bölte et al. (2018) consideren que un factor positiu dels TDAH és el pensament innovador, capacitat de la qual se’n derivaria la imprevisibilitat, tan important en el camp de l’esport de competició

 

A la base de molts d’aquests conceptes es pot assenyalar un model teòric ja clàssic i àmpliament contrastat: el Test of Attentional and Interpersonal Style (TAIS), de Nideffer (1976). El model TAIS estableix l’existència de diverses característiques atencionals, les quals es consideren determinants pel que fa al rendiment personal, molt especialment en l’àmbit de la competició esportiva. Així, no hi hauria una sola “atenció” sinó diverses “atencions” d’acord amb les característiques de cada persona, entorn i/o moment. Segons el TAIS, tot es pot resumir en quatre opcions que deriven de l’encreuament de dues dimensions dobles: l’amplitud (àmplia/estreta) i la direccionalitat (interna/externa). En concret, la hiperactivitat correspondria al quadrant ampli-extern, marcat per la impulsivitat, l’acumulació extrema d’informació, la presa de decisions ràpides i una atenció global al conjunt dels estímuls de l’entorn que se’n podria dir amatent o omnivigilant, la qual seria justament la contrària de la focalitzada, pròpia del quadrant intern-estret.

Fig. 3. Simone Biles, guanyadora en gimnàstica artística de 5 medalles en els Jocs Olímpics de 2016 i 20 medalles en els Campionats del món de 2013 a 2019. Recuperat de https://www.pinterest.nz/pin/381469030920546178/

  1. Conclusions

A la vista de la literatura científica d’aquests últims anys (2014-2019) sobre els possibles avantatges del TDAH en adults pel que fa a la pràctica de l’esport, podria concloure’s que:

  • l’esport d’adults amb TDAH està proporcionalment poc atès i, d’entre els estudis que s’hi centren, són una minoria els que veuen el TDAH alhora com un problema i un potencial avantatge, almenys en l’àmbit de l’esport

 

  • avantatges concrets del TDAH podrien ser, entre altres: (a) la capacitat d’estar amatent a tot i en tot moment, (b) la capacitat de processar informacions de manera simultània i exercir la multitasca, (c) la hiperconcentració en activitats que resulten gratificants de manera immediata, (d) l’alta capacitat competitiva innata, (e) la rapidesa en la presa de decisions i imprevisibilitat en les respostes, (f) la tendència a assumir riscos i la cerca constant de noves sensacions, (g) l’alt nivell d’energia i la necessitat exagerada de consumir-la, (h) l’alt grau de tolerància a la fatiga física i els baixos nivells d’afectació per la fatiga atencional i/o l’estrès, (i) una gran capacitat d’automotivació i resiliència, (j) un nivell baix d’ansietat i alt d’atenció desviada, i (k) una pobra sensació temporal i consegüent alta capacitat de treball perllongat

 

  • tot plegat seria conseqüència lògica de la base hipodopaminèrgica mateixa del TDAH, la qual trobaria en la pràctica de l’esport una sortida autosatisfactòria

 

Aquest, però, és un tema sobre el qual encara no es tenen dades suficients. De fet, ni tan sols es coneix el nombre d’atletes d’elit que són TDAH. Sí que sabem, però, que la majoria dels que es coneixen, són bons en l’esport que practiquen (Vlad & Lungu, 2017), cosa que fa pensar que prefereixen callar-ho (Nazeer, Mansour & Gross, 2014), perquè als que no ho fan, com és el cas recent de Simone Biles, se’ls acostuma a castigar immediatament amb rumors de dopatge, poc importa que els estudis científics estableixin que la medicació pel TDAH no incideix de manera estimable en els resultats dels atletes (Cook et al., 2016).

 

Sense negar mai la seva condició problemàtica, estudiar el TDAH també com a potencial avantatge en la pràctica de l’esport, és un tema encara obert a la investigació, sobre el qual pot dir-se que, més que dubtes a propòsit de la seva certesa, el que encara hi ha és falta de dades suficients (Ströhle, 2018). Caldrà seguir-lo estudiant, però des d’un enfocament pluridisciplinari neuro-nutri-psico-fisiològic que per ara no s’ha aplicat.

  1. Referències

American Psychiatric Association (APA) (1987). Diagnostic and statistical manual of mental disorders. DSM-III-R. Washington, DC: American Psychiatric Association

American Psychiatric Association (APA) (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders. DSM-5. Washington DC/London: American Psychiatric Publishing

Banaschewski, T., Becker, K., Döpfner, M., Holtmann, M., Rösler, M., & Romanos, M. (2017). Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder. A current overview. Deutsches Ärzteblatt International, 114(9), 149-159

Barkley, R. (2010). Taking charge of adult ADHD. New York: Guilford Press

Beck, M., Emborg, B., Daugaard, S., & Beck, N. (2017). Is exercise addiction in fitness centers a socially accepted behavior? Addictive Behaviors Reports, 6, 102-105

Berger, N., Muller, A., Brähler, E., Philipsen, A., & de Zwaan, M. (2014). Association of symptoms of attention-deficit/hyperactivity disorder with symptoms of excessive exercising in an adult general population sample. BMC Psychiatry, 14(1), 1-9

Bölte, S., Mahdi, S., Coghill, Gau, S., Granlund, M., Holtmann, M., … & Selb, M. (2018). Standardised assessment of functioning in ADHD: Consensus on the ICF Core Sets for ADHD. European Child & Adolescent Psychiatry, (Epub ahead of print), 1-21

Bonvicini, C., Faraone, S., & Scassellati, C. (2018). Common and specific genes and peripheral biomarkers in children and adults with Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder. The World Journal of Biological Psychiatry, 19(2), 80-100

Chroni, S., & Abrahamsen, F. (2017). History of Sport, Exercise, and Performance Psychology in Europe. Oxford Research Encyclopedia of Psychology

Coetzer, G. (2015). An empirical examination of the mediating influence of time management on the relationship between adult attention deficit and role stress. Personnel Review, 45(4), 681-706

Collings, L., Cook, N., Porter, S., Kusch, C., Sun, J., Virji-Babul, N., … Panenka, W. (2017). Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder is associate with baseline child sport concussion assessment tool third edition scores in child hockey players. Brain Injury, 31(11), 1-7

Cook, N., Huang, D., Silverberg, N., Brooks, B., Maxwell, B., Zafonte, R., … & Iverson, G. (2016). Baseline cognitive test performance in high school athletes with Attention Deficit/Hyperactivity Disorder (ADHD): examining differences based on medication use. Archives of Clinical Neuropsychology, 31(6), 559

Cordeiro, L., Rabelo, P., Moraes, M., Teixeira-Coelho, F., Coimbra, C., Wanner, S., & Soares, D. (2017). Physical exercise-induced fatigue: the role of serotonergic and dopaminergic systems. Brazilian Journal of Medical and Biological Research, 50(12), 1-13

Corrigan, B. (2003). Attention Deficit Hyperactivity Disorder in sport: a review. International Journal of Sports Medicine, 24(7), 535-540

de Schipper, E., Mahdi, S., Coghill, D., de Vries, P.J., Shur-Fen, S., Granlund, M., … & Bölte, S. (2015). Towards an ICF core set for ADHD: A worldwide expert survey on ability and disability. European Child & Adolescent Psychiatry, 24(12), 1509-1521

Dekker, T. (2017). Impact of Attention Deficit Hyperactivity Disorder on Athletes. Medicine & Science in Sports & Exercise, 49(5S), 1093

Dobryakova, E., Genova, H., DeLuca, J., & Wylie, G. (2015). The dopamine imbalance hypothesis of fatigue in multiple sclerosis and other neurological disorders. Frontiers in Neurology, 6(52), 1-8

Gökçen, C., Ünal, A., Alpak, G., Çöpoglu, U. S., Abakay, U., Bayar, H. & Bülbül, F. (2013). Is there any relationship between ADHD symptoms and choosing sports education at the university? The International Journal of Psychiatry in Medicine, 46(2), 169-178

Green, C., & Benjamin, L. (Eds.) (2009). Psychology gets in the game: Sport, Mind, and behavior, 1880-1960. Lincoln: University of Nebraska Press

Hong, J., Par, B., Cho, H., & Park, H. (2017). Age-related connectivity differences between attention deficit and hyperactivity disorder patients and tipically developing subjects: a resting-state functional MRI study. Neural Regeneration Research, 12(10), 1640-1647

Howells, K., & Fletcher, D. (2015). Sink or swim: Adversity- and growth-related experiences in Olympic swimming champions. Psychology of Sport and Exercise, 16(3), 37-48

Iaccarino, M., Fitzgerald, M., Pulli, A., Woodworth, K., Spencer, T., Zafonte, R., & Biederman, J. (2018). Sport concussion and attention deficit hyperactivity disorder in student athletes. A cohort study. Neurology Clinical Practice, 8(5), 403-411

Kamm, R. (2008). Diagnosing emotional disorders in athletes: A sport psychiatrist’s perspective. Journal of Clinical Sport Psychology, 2(2), 178-201

Kornspan, A. (2012). History of Sport and Performance Psychology. A S. M. Murphy (Ed.). The Oxford Handbook of Sport and Performance Psychology, 3-23. New York: Oxford University Press

Ludyga, S., Brand, S., Gerber, M., Weber, P., Brotzman, M., Habibifar, F., & Pühse, U. (2017). An event-related potential investigation of the acute effects of aerobic and coordinate exercise on inhibitori control in children with ADHD. Developmental Cognitive Neuroscience, 28, 21-28

Luo, Y., Weibman, D., Halperin, J., & Li, X. (2019). A review of heterogeneity in Attention Deficity/Hiperactivity Disorder (ADHD). Frontiers in Human Neuroscience, 13(42), 1-12

Mahdi, S., Viljoen, M., Massuti, R., Selb, M., Almodayfer, O., Karande, S., … & Bölte, S. (2017). An international qualitative study of ability and disability in ADHD using the WHO-ICF framework. European Child & Adolescent Psychiatry, 26(10), 1219-1231

Nazeer, A., Mansour, M., & Gross, K.A. (2014). ADHD and adolescent athletes. Frontiers in Public Health, 2(46), 1-7

Nideffer, R. M. (1976). Test of attentional and interpersonal style. Journal of Personality and Social Psychology, 34(3), 394-404

Parr, J. (2011). Attention-Deficit Hyperactivity Disorder and the athlete: New advances and understanding. Clinics in Sports Medicine, 30(3), 591-610

Perrin, A., & Jotwani, V. (2014). Addressing the unique issues of student athletes with ADHD. The Journal of Family Practice, 63(5), 1-9

Petzold, J., Kienast, A., Lee, Y., Pooseh, S., London, Goschke, T., & Smolka, M. (2019). Baseline impulsivity may moderate L-DOPA effects on value-based decision-making. Scientific Reports, 9(1), 1-7

Pujalte, G., Maynard, J., Thurston, M., Taylor III, W., & Chauhan, M. (2017). Considerations in the care of athletes with Attention Deficit Hyperactivity Disorder. Clinical Journal of Sport Medicine, 11(20), (Epub ahead of print), 1-12

Render, A., & Jansen, P. (2019). Dopamine and sense of agency: determinants in personality and substance use. PLoS ONE, 14(3), 1-19

Stewman, C., Liebman, C., Fink, L., & Sandella, B. (2018). Attention Deficit Hyperactivity Disorder: Unique considerations in athletes. Sports Health, 10(1), 40-46

Still, G. (2006/1902). Some abnormal psychical conditions in children. Excerpts from three lectures. Journal of Attention Disorders, 10(2), 126-136

Stranda, H., Haga, M., Sigmundsson, H., & Loras, H. (2019). The effect of aerobic exercise on speed and accuracy task components in motor learning. Sports, 7(3), 1-10

Ströhle, A. (2018). Sports psychiatry: Mental health and mental disorders in athletes and exercise treatment of mental disorders. European Archives of Psychiatry and Clinical Neuroscience, (Epub ahead of print), 1-14

Thomson, C., Power, R., Carlson, S., Rupert, J., & Michel, G. (2015). A comparison of genetic variants between proficient low- and high-risk sport participants. Journal of Sports Sciences, 33(18), 1861-1870

Tofler, I., Hyatt, B., & Tofler, D. (2018). Psychiatric aspects of extreme sports: three case studies. The Permanent Journal, 22, 1-6

Vealey, R. (2006). Smocks and jocks outside the box: The paradigmatic evolution of sport and exercise psychology. Quest, 58(1), 128-159

Vlad, A., & Lungu, A. (2017). Can a person with Attention Deficit Hyperactivity Disorder be an athlete? Acta Medica Marisiensis, 63(3), 110-114

Wender, P. (1995). Attention-deficit hyperactivity disorder in adults. New York: Oxford University Press

Wiklund, J., Yu, W., Tucker, R., & Marino, L. (2017). ADHD, impulsivity and entrepreneurship. Journal of Business Venturing, 32(6), 627-656

 

Zhang, M., Liu, Z., Ma, H., & Zhang, D. (2019). The effects of physical activity on executive function in children with attention-deficit/hyperactivity disorder. A systematic review and meta-analysis protocol. Medicine, 98(14).

Comments are closed.