Skip to content

Posts tagged ‘AMPK’

ENTRENAMENT CONCURRENT EN ESPORTS DE FORÇA I RESISTÈNCIA

 Aleix Serratosa Lagarriga. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i Esport. Blanquerna – Universitat Ramon Llull.

PARAULES CLAU (KEYWORDS): Concurrent, interferències, força, resistència, AMPK, mTOR.

INTRODUCCIÓ:

Es coneix, com a entrenament concurrent, la combinació entre el treball per a la millora de la capacitat aeròbica i la força en un mateix programa d’entrenament. Se sap que, en esportistes de resistència, treballar la força pot millorar el seu rendiment per la seva optimització de l’economia de carrera (Gugliermo, Greco & Dendai, 2009). Aquest treball amb càrregues elevades genera bons resultats quan es prioritza l’entrenament aeròbic i es fan sessions curtes i aïllades de força. Quan l’exigència de l’esport demanda d’una bona condició aeròbica i de força, com el rugbi o el crossfit, el volum d’entrenament per al desenvolupament d’ambdues qualitats és superior, i és on succeeix el fenomen conegut com a interferència.

Les interferències són les limitacions en el progrés que es generen en entrenar força i resistència en un mateix programa d’entrenament (Coffey & Hawley, 2017)

HIPÒTESI DE LES INTERFERÈNCIES

A partir de diversos estudis podem veure diferents hipòtesis del per què succeeixen les interferències en l’entrenament concurrent.

  1. Via de senyalització molecular.

Segons els estudis de Coffet & Hawley (2017) i Murach & Bagley (2016), la hipòtesi molecular fa referència a dos tipus de vies de senyalització de la cèl·lula, AMPK i mTOR.

AMPK (adenosina monofosfat quinasa) és el “sensor d’energia” de la cèl·lula que desencadena la biogènesis mitocondrial, és a dir, senyalitza selectivament les adaptacions de l’exercici aeròbic. Mentre el mTOR (objectiu mecanístic de la rapamicina) és un membre d’una via principal d’hipertròfia que facilita les adaptacions de la força.

L’estudi de Thomson, Fick & Gordon (2008) va demostrar que l’activació de AMPK interferia en la senyalització de mTOR. És a dir que AMPK, produeix millores d’adaptació mitocondrial, però limita els beneficis de mTOR per al creixement muscular. L’activació de AMPK inhibeix els beneficis de mTOR. (Coffey & Hawley, 2017).

  1. Depleció de les reserves energètiques.

Amb qualsevol tipus d’exercici físic succeeix un desgast de les reserves energètiques, si es pretén fer un entrenament concurrent, aquest combustible fisiològic no podrà mantenir-se en ambdues activitats. L’entrenament de força requereix d’intensitats elevades per millorar significativament, és per això que les controvèrsies afecten més a aquesta qualitat. Per contra, amb aquest entrenament sí que s’observen millores significatives en la resistència cardiovascular. (Pallarés & Izquierdo, 2011)

  1. Transformació de fibres i àrea transversal.

La hipòtesi de la transformació de les fibres en funció d’utilitat que se li dóna al múscul apareix en alguns estudis de Hickson, (1980) i de Pallares & Izquierdo (2011).

Les fibres musculars estan molt determinades genèticament, però tenen un marge d’adaptació segons el perfil d’entrenament. Si es treballa en patrons de resistència les fibres múscul esquelètiques tipus IIb muten a tipus IIa, mentre que si s’estimulen amb entrenaments enfocats per força les tipus IIa passen a I (Pallares & Izquierdo, 2011). Aquest fenomen permet a l’esportista especialitzar-se segons el tipus d’exercici i dificulta poder millorar en els dos simultàniament.

Figura 1: Color de fibres en funció de l’entrenament de l’esportista. (Coffey & Hawley, 2017). Read more