Skip to content

Posts tagged ‘força’

ENTRENAMENT CONCURRENT EN ESPORTS DE FORÇA I RESISTÈNCIA

 Aleix Serratosa Lagarriga. Estudiant del Màster d’Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i Esport. Blanquerna – Universitat Ramon Llull.

PARAULES CLAU (KEYWORDS): Concurrent, interferències, força, resistència, AMPK, mTOR.

INTRODUCCIÓ:

Es coneix, com a entrenament concurrent, la combinació entre el treball per a la millora de la capacitat aeròbica i la força en un mateix programa d’entrenament. Se sap que, en esportistes de resistència, treballar la força pot millorar el seu rendiment per la seva optimització de l’economia de carrera (Gugliermo, Greco & Dendai, 2009). Aquest treball amb càrregues elevades genera bons resultats quan es prioritza l’entrenament aeròbic i es fan sessions curtes i aïllades de força. Quan l’exigència de l’esport demanda d’una bona condició aeròbica i de força, com el rugbi o el crossfit, el volum d’entrenament per al desenvolupament d’ambdues qualitats és superior, i és on succeeix el fenomen conegut com a interferència.

Les interferències són les limitacions en el progrés que es generen en entrenar força i resistència en un mateix programa d’entrenament (Coffey & Hawley, 2017)

HIPÒTESI DE LES INTERFERÈNCIES

A partir de diversos estudis podem veure diferents hipòtesis del per què succeeixen les interferències en l’entrenament concurrent.

  1. Via de senyalització molecular.

Segons els estudis de Coffet & Hawley (2017) i Murach & Bagley (2016), la hipòtesi molecular fa referència a dos tipus de vies de senyalització de la cèl·lula, AMPK i mTOR.

AMPK (adenosina monofosfat quinasa) és el “sensor d’energia” de la cèl·lula que desencadena la biogènesis mitocondrial, és a dir, senyalitza selectivament les adaptacions de l’exercici aeròbic. Mentre el mTOR (objectiu mecanístic de la rapamicina) és un membre d’una via principal d’hipertròfia que facilita les adaptacions de la força.

L’estudi de Thomson, Fick & Gordon (2008) va demostrar que l’activació de AMPK interferia en la senyalització de mTOR. És a dir que AMPK, produeix millores d’adaptació mitocondrial, però limita els beneficis de mTOR per al creixement muscular. L’activació de AMPK inhibeix els beneficis de mTOR. (Coffey & Hawley, 2017).

  1. Depleció de les reserves energètiques.

Amb qualsevol tipus d’exercici físic succeeix un desgast de les reserves energètiques, si es pretén fer un entrenament concurrent, aquest combustible fisiològic no podrà mantenir-se en ambdues activitats. L’entrenament de força requereix d’intensitats elevades per millorar significativament, és per això que les controvèrsies afecten més a aquesta qualitat. Per contra, amb aquest entrenament sí que s’observen millores significatives en la resistència cardiovascular. (Pallarés & Izquierdo, 2011)

  1. Transformació de fibres i àrea transversal.

La hipòtesi de la transformació de les fibres en funció d’utilitat que se li dóna al múscul apareix en alguns estudis de Hickson, (1980) i de Pallares & Izquierdo (2011).

Les fibres musculars estan molt determinades genèticament, però tenen un marge d’adaptació segons el perfil d’entrenament. Si es treballa en patrons de resistència les fibres múscul esquelètiques tipus IIb muten a tipus IIa, mentre que si s’estimulen amb entrenaments enfocats per força les tipus IIa passen a I (Pallares & Izquierdo, 2011). Aquest fenomen permet a l’esportista especialitzar-se segons el tipus d’exercici i dificulta poder millorar en els dos simultàniament.

Figura 1: Color de fibres en funció de l’entrenament de l’esportista. (Coffey & Hawley, 2017). Read more

CROSS-TRANSFER: ELS EFECTES DE L’ENTRENAMENT UNILATERAL

Raul Meseguer Caminals, estudiant del Màster d’Entrenament Esportiu, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull.
aaaa1La literatura científica ens mostra que s’han estudiat els efectes de l’entrenament de força en funció de la càrrega emprada, del temps de recuperació, del tipus de fibres estimulades, etc. A més, un nou paradigma ha demandat el temps i la dedicació de científics de l’esport, fisiòlegs i neuròlegs. Aquest fenomen d’estudi és el que anomenem “Cross-Transfer” o “Cross-Education” que ens obre un ampli ventall de possibilitats no només a l’hora de planificar i plantejar els entrenaments de força buscant una millora del rendiment dels nostres esportistes; sinó que també ens planteja grans avantatges en l’àmbit de tractament de lesions traumàtiques en aquelles fases on hi ha un impediment a l’hora d’entrenar el membre lesionat. ¿Treball de manera unilateral o bilateral? Per què?

Què és Cross-Transfer?

Cross-Transfer o també conegut com Cross-Education és l’efecte que té l’entrenament de força unilateral sobre el membre que no s’està entrenant (Farthing, 2009) (Rudy & Carson; 2013). És lògic pensar que, a l’entrenar només una porció del teu cos, la que no està treballant es troba en un estat de relaxació i homeòstasi, però ja són molts els estudis que, usant tècniques com l’electromiografia (EMG) i l’estimulació magnètica transcranial (TMS), han demostrat una activació més que considerable del sistema nerviós en el membre, a priori, no entrenat (Latella, Kidgell & Pearce; 2012).

 

aaa

Figura 1: Concepte Cross-Transfer. Font:Ruddy, K. L., & Carson, R. G. (2013). Neural pathways mediating cross education of motor function.

L’estudi presentat per Latella, Kiddell & Pearce (2012) presenten millores en el RM aconseguit després d’un període de treball unilateral de 8 setmanes de leg press jugant amb les intensitats i els volums. No obstant això, els resultats obtinguts en diversos estudis tenen una variabilitat important en funció del protocol usat per a l’entrenament, així com el tipus de musculatura seleccionada per entrenar (Carroll et al., 2006; Mun, Hebert & Grandevia, 2004). No obstant això, les dues investigacions coincideixen en què hi ha una major millora en el membre entrenat que al no entrenat.

Com optimitzar la transferència? Read more

L’AGILITAT, LA PEDRA FILOSOFAL DELS ESPORTS COL•LECTIUS

GRAU, JORDI. Estudiant del Màster d’Entrenament, Activitat Física i Salut. Facultat de Psicologia, Ciències de l’ Educació i de l’Esport-Blanquerna-URL.

En els esports col·lectius, hi predominen accions tècniques, tàctiques i físiques convergides entre companys i rivals en busca d’un resultat i objectiu comú per l’equip, d’acord a una dinàmica de joc específica en cada esport. Existeix una qualitat física que engloba la motricitat de les accions claus en esports com el futbol, basquet i rugbi, entre d’altres. Parlem de l’agilitat.

Però, sabem què és en realitat l’agilitat? Què entén la comunitat de les ciències de l’esport al respecte? Es pot entrenar? I com ho podem fer?

En aquest post intentarem respondre a aquestes preguntes, a partir d’articles científics de referència amb la temàtica.

QUÈ ÉS L’AGILITAT?

Conceptualment en els darrers anys s’hi ha fet referència com la capacitat de processar la informació relacionada amb l’escaneig visual, la presa de decisions i reacció a estímuls per canviar de direcció, juntament amb el procés d’incorporació i aprenentatge de la resposta motriu específica (Sheppard & Young, 2006).

Turner (2011) va escriure un article anomenat Defining, Developing and Measuring Agility amb l’objectiu de trobar un consens en la comunitat científica en alguns aspectes a l’hora no només de definir l’agilitat, sinó de subclassificar-la. Segons Sheppard & Young (2006), cal tenir molt clares les subclassificacions de l’agilitat i la conceptualització d’aquesta per a tal de poder entrenar-la adequadament. descarga

D’acord a la imatge prèvia, una definició que aparentment respectaria l’esmentat per altres autors és la següent:

S’entén per agilitat com la capacitat de canviar de direcció/sentit amb tot el cos; de forma precisa, veloç i continuada, en resposta (o no) a un estímul sensorial obert”.

L’agilitat com a forma entrenada pot no comportar la presa de decisions, tot i que es manifesti així en el joc real. La incorporació d’implements o oposició farà que l’entrenament específic d’agilitat que s’estigui fent perdi efectivitat, doncs el jugador tindrà la concentració i coordinació repartida i estarem treballant en termes mixos, com poden ser el maneig de pilota o l’habilitat de superar el rival en una situació determinada. Caldrà valorar si això ens convé o no i valorar en quin moment de l’exercici aplicar la presa de decisions i la incertesa. Per descomptat, aquesta tendència canviarà depenent de l’esport a entrenar.

RELACIONS AMB ALTRES CAPACITATS Read more