Skip to content

Adolescències segle XXI

Pau López
Professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Professor de Psicologia del desenvolupament. Grup PSITIC.

“Vaig néixer l’estiu del 2000…, aviat faré 15 anys… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital. No sé si això és bo o dolent. El que sí que sé és que tota la meva vida sempre he sentit a dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i tothom hi posa cullerada. Sembla que competeixen per veure qui la diu més grossa… i després diuen que jo estic mig girat. Sempre parlen del mateix… uf!”

Més que parlar de l’adolescència, ja fa alguns anys que parlem d’adolescències. És una forma de deixar clar des del principi que no n’hi ha dues d’iguals, que cada persona és cada persona, malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa agrupar per períodes vitals: infància, adolescència, joventut, etc.

PauPer no perdre’ns en la complexitat i poder operativitzar l’anàlisi de cada període vital, ens fixem en variables biològiques (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, etc.); en variables emocionals (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima, etc.); en variables cognitives (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició, etc.), i en variables socials (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes, etc.).

Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és evident, però en aquest escrit em centraré en les variables socials que condicionen un concepte epicèntric en relació amb aquest període, que situem entre 12 i 20 anys, aproximadament. Em refereixo al concepte d’identitat que proposa E. Erikson i que desenvolupa J. Marcia, entre d’altres.

El nostre amic Ernest, que farà 15 anys, tota la seva vida ha sentit a parlar dels “temps líquids” de Bauman, molt més que no pas de Moisès, Abraham Lincoln o J. Paul Sartre; i tampoc no sap que el Un, dos, tres… responda otra vez va durar tota la meva vida…, més de 30 anys? I també ignora moltes altres coses tan importants o tan poc importants com aquestes. Les limitacions són una realitat constatable i normal, no un defecte estrany. Som fills del nostre temps i quan som adolescents “tot el nostre temps” són 15 anys, però 15 anys escoltant els missatges d’esperances i de pors dels adults, suportant les seves incongruències i fixacions, les seves gràcies i desgràcies, els seus somnis i també les seves derrotes.

“Sort en tinc, dels amics, que quan estem junts em fan sentir dins d’una bombolla plena d’una substància que jo en dic fum de llibertat… Me’ls estimo tant…”

I ara anem a veure els missatges dels adults, aquells que el nostre amic ha sentit tota la seva vida.

L’Ernest nota com una mena de nebulosa que sura i envaeix l’atmosfera que respiren els adults a casa, a l’institut i al carrer. És com una preocupació difusa que es constata amb els conceptes que s’han fet pesadament repetitius en la darrera dècada, fins a desposseir-los de sentit. Són les “paraules de moda”.

Un conferenciant, un polític o un periodista-tertulià mediàtic no és ningú si no fa servir paraules modernes i versàtils com “perplexitat”, “desconcert”, “precarietat”, “provisionalitat”, “incertesa”, “mercantilisme”, “banalització”, “paradoxal”, “futur líquid o gasós”, i més.

Sembla que els conceptes amb substrat més o menys apocalíptic fan més forat en el consum informatiu que les propostes possibilistes de vies de sortida i la constatació de vivències d’èxit que esperonen somnis i accions. El “barret negre” esdevé molt més punyent i incisiu que el “barret groc”, en termes d’Edward De Bono.

D’altra banda, aquestes paraules modernes s’oposen a “paraules antigues”, molt idealitzades, com ara “estabilitat”, “seguretat”, “certesa”, “optimisme” o “futur”. Com si descrivissin un paradís perdut del passat. Però, si fem un repàs històric per tot el desgraciat segle XX, ens adonarem que les paraules de moda ens van molt bé per explicar-lo, i que la majoria de les antigues tenen una important dosi de construcció quimèrica.

I l’adolescent escolta, escolta… i calla. Percep noves sensacions a l‘estómac, somatitza l’atmosfera. Nota que els adults estan insegurs i tenen por… i que no saben per on van… i l’Ernest se sent insegur i té por… i no sap cap on caldria anar.

“A vegades em diuen que tot tant se me’n fot…, però no és veritat, és que no sé què he de fer… i no puc dormir… però ells no ho saben.”

Els adolescents són el mirall de la societat. Les seves pors, els seus dubtes i les seves preocupacions ens mostren descaradament el que els adults intentem amagar amb raonaments erudits. La pell parla sense filtres mentre el cervell amaga la realitat amb arguments sofisticats, tot formulant excuses rigorosament justificades. D’això sí que en sabem, els adults!

Però l’Ernest capta, en primer lloc i per sobre de tot, el missatge de la pell: la inseguretat, la desconfiança de l’adult, els seus dubtes sobre el futur; però també xucla amb ànsia la tendresa i l’optimisme, la resiliència i l’esforç amb sentit, les il·lusions i l’esperança, el to i la textura dels mots.

Em pregunto: quins missatges propaguem amb el nostre discurs, amb les nostres paraules? I amb els nostres missatges no verbals? I amb el nostre comportament, amb la nostra pell?

I l’Ernest escolta… i calla, tot i que no sempre. A vegades, fins i tot ens discuteix i ens contradiu enèrgicament les nostres opinions.

“Em fa ràbia! Es pensen que només ells tenen la raó i no s’adonen que… Va!, però és igual, és inútil, tampoc no ho entendrien.”

Els adults hem inventat programes com ara Factor X i Tú sí que vales, en què preval i es premia l’individualisme i el salvi’s qui pugui per sobre d’altres valors com ara la cooperació o la solidaritat. Twenge i Campbell ens ho explicaven sense embuts a Generation Me (2007 i revisió 2014). En el seu estudi sobre adolescents i joves ens parlen del seu narcisisme, del culte exagerat a la singularitat, de l’autoestima portada als límits, de la fascinació per la fama, dels efectes dels xous d’impacte (reality show).

Aquests són alguns dels missatges més potents que els transmetem, i, a més, amb una astronòmica inversió econòmica i un gran desplegament de mitjans per aconseguir la màxima audiència. Però els adults també inventem Oh happy day i promovem el treball en equip i els espais de cooperació i entesa en el món del voluntariat, per exemple. I milers de joves hi estan implicats. Això ens sona molt bé i ens fa sentir molt bé. Sí. Alguna cosa estem fent bé, oi?

Tots aquests elements contradictoris, dispersos i concurrents cauen com un xàfec continuat en el dia a dia d’un adolescent.

I l’Ernest escolta, observa, ho comenta amb el seu grup de col·legues, i ho critiquen, i discuteixen, i arriben a conclusions, o no. I formulen els seus criteris, i es comprometen, o no.

I així posen nous maons en la construcció de la seva identitat, i experimenten algunes de les quatre situacions possibles que assenyala J. Marcia: identitat difusa, identitat hipotecada, identitat en moratòria i identitat aconseguida.

“Noto que puc opinar de les coses, o almenys d’algunes coses, dels polítics, dels pares i dels profes, del que fan bé i del que fan fatal. Sí, tinc la meva pròpia opinió. M’ho noto i em fa sentir gran, per dir-ho d’alguna manera. La infància ja em va quedant molt lluny.”

I així, com qui no vol la cosa, amb més estridència o amb més subtilesa, els missatges socials tenen un paper clau en el procés de construcció de la identitat de l’adolescent.

Pau López

Professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Professor de Psicologia del desenvolupament. Grup PSITIC.

14 de maig de 2015

 

 

 

 

Comments are closed.