Skip to content

Famílies i parelles en crisi

Ana María Gil.

Psicòloga Clínica. Presidenta de la Secció de Família i Parella de la FEAP. Professora associada de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i del ’Esport Blanquerna-URL.

AGil

En els últims anys s’està plantejant com l’actual crisi macroeconòmica social ha produït un impacte perjudicial en les famílies, cosa que ha generat demanda d’ajuda psicoterapèutica sobretot pels problemes que sorgeixen en l’esfera de la relació de parella, i en la relació pares-fills, especialment amb fills adolescents.

Com indica la publicació Los determinantes sociales de la salud. Los hechos probados, editada per l’Organització Mundial de la Salut (2003), les persones que pateixen situacions socials desfavorables, ingressos econòmics baixos, mala alimentació, un habitatge en condicions poc saludables, ruptures familiars o de parella, fàcil accés a les drogues, etc . tenen, com a mínim, el doble de probabilitats de patir malalties greus i morts prematures. Aquestes situacions poden provocar episodis d’ansietat,angoixa, depressió, irritabilitat, agressivitat i trastorns del son.

Read more

La neuroimatge com a mesura de l’efectivitat del tractament psicològic

Ignacio Cifre

Doctor en psicologia. Professor associat d’estadística i mètodes d’investigació en el grau de Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

 IgnasiCEn l’última dècada, les tècniques de neuroimatge han donat un salt qualitatiu molt important i convenient per a la psicologia actual. Hem passat d’identificar àrees concretes del cervell associades a processos bàsics —p. ex. el sistema límbic fa temps que està identificat en el procés de les emocions— a poder fer-nos una idea de com processos més complexos funcionen —p. ex. podem disseccionar funcionalment el lòbul frontal per entendre com funciona la nostra presa de decisions—.

Quin ha estat el motiu d’aquest canvi? Fonamentalment i de manera molt simplificada, el desencadenant ha estat la millora en les tècniques de neuroimatge. Fa vint anys podíem ‘fotografiar’ el nostre cervell d’una manera bastant imprecisa. Les ressonàncies magnètiques (fMRI) que existien llavors, eren capaces de prendre una imatge del cervell aproximadament cada dos segons, i amb una precisió no gaire millor que aquelles primeres càmeres digitals que tots vam tenir. Els electroencefalogrames (EEG) existents podien prendre moltes mostres ràpidament però no hi havia manera d’identificar quines àrees del cervell estaven implicades. Per tant, fa vint anys el que teníem a la nostra disposició eren una ressonància que no podia registrar a la velocitat a la qual van els processos en el cervell, i un electroencefalograma que no podia identificar quines àrees estava mesurant. La reducció del temps requerit per a la ressonància i la possibilitat d’identificar àrees mitjançant EEG ha permès als investigadors anar més enllà en la complexitat dels seus estudis, per exemple, comprovant quines àrees es connecten entre elles en realitzar una tasca determinada (estudis de connectivitat), demostrant que hi ha una causalitat entre que s’activi una àrea i l’activació d’una altra, i fins i tot avaluant quina repercussió té que el subjecte rebi un feedback sobre la seva activitat cerebral.

Read more

Avaluació psicològica de l’afecte

Elisabeth Ballús

Doctora en psicologia. Professora associada de la Universitat Ramon Llull, Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Membre i Professora de la Societat Catalana del Rorschach i Mètodes Projectius, adherida a la International Rorschach Society.

Imagen 1

Massa sovint, l’actualitat informativa ens colpeix amb notícies com la de fa uns mesos sobre abusos sexuals a menors en escoles de Primària a Barcelona. Fets com aquests generen molt debat social i professional que ens interpel·la de ple com a psicòlegs i ens planteja, entre d’altres, qüestions com la de la detecció d’aquests abusos, la intervenció i la presa de decisions. Presa de decisions que en aquest cas es fa en l’àmbit judicial i en la qual el rol del psicòleg esdevé clau, ja que la seva avaluació ajudarà el jutge a prendre una resolució amb repercussions legals i psicològiques per a les persones involucrades. Són vivències molt traumàtiques i delicades d’explorar, que requereixen d’instruments específics, com poden ser les Tècniques Projectives, per facilitar l’expressió de sentiments dolorosos i difícils d’expressar.

La nostra societat, als inicis del segle XXI, cada cop és més complexa i necessita d’avaluacions psicològiques que puguin anar més enllà del valor d’una puntuació o una etiqueta diagnòstica, i que aprofundeixin en l’avaluació i comprensió de la personalitat global del subjecte. En aquest sentit, les Tècniques Projectives són una de les eines que ens permeten aquest tipus d’avaluació psicològica, tal com es va abordar en el XVII Congrés Nacional de la Societat Rorschach i Mètodes Projectius, celebrat a Barcelona el passat 16 i 17 d’octubre del 2015 a la nostra Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna.

Read more

Psicologia i humanitats

Julieta Piastro Behar
Professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, Blanquerna.

Julieta para webHi ha un saber que fa més humà l’ésser humà i que des dels seus orígens ha servit per orientar-li el rumb, es tracta justament de les humanitats. Un conjunt de disciplines enfocades a l’estudi del pensament i de la creació cultural i artística. No van sorgir com a oposició al saber científic, sinó com un saber més específic d’allò humà. No són l’antítesi de la ciència, sinó un complement necessari, tant per garantir la reflexió ètica del quefer científic com per abastar l’espectre d’experiència i de saber que no assoleixen les ciències.

Les humanitats proporcionen múltiples vies d’accés a la comprensió de la condició humana i a la seva complexa subjectivitat. Donen la possibilitat de desxifrar l’univers simbòlic de l’ésser humà i les dimensions que el configuren, com ara el llenguatge, l’art, el mite i la cultura. Read more

Adolescències segle XXI

Pau López
Professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Professor de Psicologia del desenvolupament. Grup PSITIC.

“Vaig néixer l’estiu del 2000…, aviat faré 15 anys… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital. No sé si això és bo o dolent. El que sí que sé és que tota la meva vida sempre he sentit a dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i tothom hi posa cullerada. Sembla que competeixen per veure qui la diu més grossa… i després diuen que jo estic mig girat. Sempre parlen del mateix… uf!”

Més que parlar de l’adolescència, ja fa alguns anys que parlem d’adolescències. És una forma de deixar clar des del principi que no n’hi ha dues d’iguals, que cada persona és cada persona, malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa agrupar per períodes vitals: infància, adolescència, joventut, etc.

PauPer no perdre’ns en la complexitat i poder operativitzar l’anàlisi de cada període vital, ens fixem en variables biològiques (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, etc.); en variables emocionals (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima, etc.); en variables cognitives (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició, etc.), i en variables socials (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes, etc.).

Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és evident, però en aquest escrit em centraré en les variables socials que condicionen un concepte epicèntric en relació amb aquest període, que situem entre 12 i 20 anys, aproximadament. Em refereixo al concepte d’identitat que proposa E. Erikson i que desenvolupa J. Marcia, entre d’altres.

Read more

Hiperconnexió

Xavier Carbonell
Catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Facultat de Psicologia,Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Psicòleg, especialista en psicologia clínica del Centre d’Atenció per a Addictes a Substàncies Garbivent.

Foto Xavier Blog

En els inicis d’Internet, l’emissor d’un missatge textual tenia temps d’escriure’l, evitava la interacció cara a cara i s’escudava en l’anonimat. No obstant això, i gairebé sense ser-ne conscients, s’ha evolucionat cap a la hiperconnectivitat. Per exemple, un usuari de whatsapp pot saber si el missatge ha estat rebut i llegit, quan el receptor ha llegit els seus missatges per última vegada i si està en línia o escrivint. La interacció no és (com en els vells temps) anònima ni diacrònica. L’ansietat que es genera ja s’havia descrit abans (per exemple, no rebre resposta a una carta, que el receptor no despengi el telèfon, etc.), però ara és més immediata.

L’accessibilitat és permanent, propera i veloç. La comunicació és multicanal i simultània: no és estrany parlar per telèfon mentre s’escriu a l’ordinador o mirar la televisió amb la tauleta encesa. Però la hiperconnexió, l’ansietat davant la falta de resposta immediata, el sentiment de no pertànyer a un grup, etc. no són necessàriament patològiques. I bona part de tot plegat es pot corregir amb mètodes psicoeducatius.

Read more