Les dones pateixen més trastorns psicopatològics que els homes?

Dr. Josep Castillo

Doctor en Psicología. Profesor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull.

Les dones pateixen més trastorns psicopatològics que els homes, en efecte. Aquest podria ser un primer titular sobre els resultats dels estudis epidemiològics realitzats a Europa els darrers anys (Wittchen et al., 2011). Si ens aproximem una mica més a les dades, observarem que en els trastorns ansiosos i depressius, que són els de prevalença més alta, la ràtio dona-home està clarament descompensada: per cada home hi ha 2.5 dones amb trastorns d’ansietat, n’hi ha 2.3 amb depressió, 2.1 amb trastorns somatomorfs i 2.0 amb insomni. En el cas dels trastorns de l’alimentació, la ràtio és encara més elevada: 4.5 en l’anorèxia i 8.0 en la bulímia. Per contra, hi ha més homes que dones amb trastorns psicòtics (1.2 homes per cada dona), consum d’opioides (1.4), de cànnabis (2.5) i d’alcohol (3.3), així com amb trastorn de la personalitat (2 homes amb trastorn límit per cada dona i 5 homes amb trastorn antisocial). A Europa,la taxa de suïcidis és entre 3 i 4 vegades més elevada en homes que en dones (OMS, 2014).

Com podem explicar aquestes dades? Eaton et al. (2012) proposen que les diferències de gènere en l’àmbit psicopatològic poden explicar-se a partir de la dimensió internalització-externalització. Les dones són més propenses a internalitzar, a sentir malestar i por, a rumiar els problemes centrant-se en les emocions negatives, més que a implicar-se en formes actives de resoldre’ls. Això explicaria la major prevalença de distímia, depressió, trastorn d’ansietat generalitzada, trastorn de pànic i fòbiesentre les dones. Els homes, per la seva part, tendirien a externalitzar els problemes, a actuar-hi, i per això presenten amb més freqüència trastorn antisocial de la personalitat i consum de substàncies. Potser aquesta majorpropensió a l’actuació també pot explicar la major taxa de suïcidis que s’observa en els homes.

La hipòtesi de les diferències en internalització-externalització és interessant, i podem afegir-la a altres hipòtesis de caràcter fisiològic, hormonal o genètic que trobem en la literatura científica sobre el tema. Però enles línies que segueixen vull referir-me als resultats d’investigació que apunten que les diferències homes-dones en la forma d’experimentar i expressar la psicopatologia s’expliquen millor per factors psicosocials i per la presència d’estils de socialització diferenciats en funció del gènere.

Read more

S’hauria fet una ‘selfie’, Plató?

Dr. Carlos Moreno

Doctor en Psicologia. Professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
He cregut sempre que la vida de l’estudiant és la millor vida. Els estudiants… que bé viviu! I això que, de vegades, per a la meva sorpresa, us sento dir: “Estic estressada!”, “Estic atabalat!”. I jo em pregunto: per què?, de què?, per algun examen?, per algun treball? I em dic: “Vinga va!, no cola!”. Que no, que no, que els exàmens i els treballs són la vidillade la facultat. Insisteixo, que bé viviu! La vida de l’estudiant, sens dubte, és la millor vida. És una vida bona, però, en què consisteix una vida bona? I no em refereixo a la bona vida, que d’aquesta ja en sabeu prou i cal no confondre el personal.

La vida bona té relació amb algunes paraules que, casualment, comencen per la lletra p. La primera pés la de persona, la vida bona té a veure amb la persona que sou, amb la resposta que li doneu a aquesta pregunta tan ineludible com esmunyedissa: qui sóc jo? La segona pés la de projecte: quin és el vostre projecte de vida personal i professional? La vida bona està relacionada amb el projecte que cadascú pot tenir. Vosaltres, en part, esteu ara construint el vostre projecte vital. Poca broma. Com projecto la meva vida? Quina orientació li dono? Millor, quin sentit? Sí, tot això té a veure amb l’home a la recerca del sentit. La vida bona té sentit i significat. La tercera p, ho reconec, m’agrada molt: passió. El nostre projecte vital ha d’estar ple de passió, que prové del grec páthos, ‘el que espera’, ‘el pacient’. Veieu el doble sentit del terme? Significa el que té paciència i el que està malalt, el pacient.

Read more

Teràpia de parella

Dra. Tary Gómez Hinojosa

Doctora en psicologia. Psicòloga General Sanitària. Professora associada de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull.

A vegades ens entestem que una relació funcioni, per diferents motius romanem en una rutina que no ens agrada, que no ens fa realment feliços. Una relació sana és aquella que es dona entre dues persones completes, que s’uneixen per estar millor. Si no és així, sempre estàs a temps de canviar. Els canvis sovint signifiquen crisi, i aquestes crisis ens condueixen a prosseguir en tres camins, el primer dels quals podria ser estancar-se en la pròpia crisi; en aquest sentit tindríem el que diem una relació tòxica.

Seguint la narrativa de Lucía Etxebarría (2013), gran escriptora sobre el tema de la personalitat dependent i les relacions tòxiques, en la història d’una relació no hi ha culpables i víctimes, sinó causes i conseqüències, batalles i supervivents, mecanismes que no funcionen i que cal desmuntar i reparar. És aquí on la teràpia actua, on es produeix el treball terapèutic en tornar a construir les estructures que s’enderroquen.

El segon camí és sortir reforçat de les crisis, cosa que significa que la relació establerta en la parella ja era sana i segura, per tant, la crisi no fa més que enfortir la unió i la convivència, oferint-se ajuda mútua en les dificultats. Existeixen sis principis bàsics en la parella que s’han de complir en la seva totalitat per conformar una relació d’intimitat sana i segura (Chelune, Robison i Krommor, 1984): (1) el coneixement dels aspectes més profunds de cada un, és a dir, el que seria necessari per sentir-se mútuament compresos, valorats i acceptats; (2) la mutualitat, que implicaria compartir el que cada un és i posseeix, així com compartir el poder i el control en la relació; (3) la interdependència, basada en l’acord respecte a la forma en què cada un vol dependre de l’altre; (4) la confiança plena en la integritat, veracitat i intencions de l’altre; (5) el compromís, que implica voler i acceptar la continuïtat de la relació, així com el fet d’actuar i comportar-se de manera que es procuri aquesta continuïtat; i finalment, (6) la mútua preocupació i cures, que comporta l’afecte necessari en qualsevol relació íntima. El fet de “sortir reforçat” també pot requerir l’ajuda del psicòleg psicoterapeuta per treballar la relació en funció de l’establiment dels sis principis bàsics esmentats.

Read more

Alumni: vint-i-cinc anys de Psicologia a Blanquerna

Manel Noguera, Toni Chaves, Olga Bruna i Mercè Gimeno

Facultat de Psicologia, Ciències, de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquerna-URL

La FPCEE Blanquerna-URL ha format professionals en l’àmbit de la psicologia des del 1991, any en què va iniciar els seus estudis la primera promoció de psicòlegs. Durant el curs 2016-2017 hem celebrat el vint-i-cinquè aniversari de l’inici dels estudis de Psicologia a Blanquerna, amb un total de vint-i-tres promocions graduades.

Per aquest motiu es van dur a terme diferents celebracions d’aquests vint-i-cinc anys de Psicologia a la nostra facultat. La primera d’aquestes va ser  el novembre del 2016, quan es va fer una trobada Alumni en què psicòlegs de les diferents promocions de graduats i el professorat de Psicologia van trobar-se i van compartir les seves experiències en el món professional al llarg d’aquests anys. També vam celebrar-ho amb els estudiants que estan cursant el grau a la nostra facultat; d’aquesta celebració en va sorgir un vídeo en el qual van participar els estudiants i el professorat dels diferents cursos del grau. La creació d’aquest Blog de psicologia també ha format part d’aquest aniversari i ofereix aportacions des dels diferents àmbits de la psicologia, donant resposta a preguntes diverses des del rigor científic, l’experiència professional i la innovació docent.

Els estudiants de la nostra facultat poden gaudir d’una formació que facilita les estratègies per ser un professional competent en el camp de la psicologia i especialitzar-se tant en l’àmbit de la salut com en el de l’educació o en el de les organitzacions. L’atenció personalitzada, els seminaris professionalitzadors, la docència impartida per professorat, que compagina la tasca docent amb l’activitat en el món professional i les pràctiques obligatòries en centres i institucions de reconegut prestigi, són els principals trets de qualitat que ens diferencien i ens apropen a les necessitats de la societat actual.

Cal destacar que els estudis de Psicologia a Blanquerna-URL lideren les dades d’inserció laboral. Els resultats del sisè estudi d’inserció laboral (2017) que implementa l’AQU Catalunya (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya) indiquen que els graduats i graduades en Psicologia a Blanquerna-URL obtenen un índex d’ocupació del 85,7 %. Aquesta dada atorga el lideratge en la inserció professional respecte de la resta d’universitats públiques i privades catalanes que imparteixen els estudis de Psicologia. Cal destacar, també, la puntuació més alta en l’índex de qualitat ocupacional (IQO), cosa que significa tenir els valors més elevats en els indicadors d’estabilitat contractual, en la satisfacció amb la feina, en la retribució i en l’adequació de les funcions professionals desenvolupades amb els estudis. Per a més informació, consulteu aquest enllaç AQU.

Read more

La Retenció del talent en l’escola del segle XXI. Projecte Comenius

Susana del Cerro, Lali Ros i Jordi Longàs

Susana del Cerro Ramon. Doctora en Psicologia. Professora de l’Àrea de Psicologia del Treball i de les Organitzacions. Coordinadora de l’Àrea de Psicologia de les Organitzacions. Grup de Recerca Organització, Persona i Canvi.

Lali Ros Martrat. Doctora en Pedagogia. Professora de l’Àrea de Psicologia del Treball i de les Organitzacions. Coordinadora del màster universitari Psicologia del Treball, Organitzacions i Recursos Humans. Grup de Recerca Organització, Persona i Canvi.

Jordi Longás. Doctor en Pedagogia. Professor del grau d’Educació. Coordinador del màster universitari en Lideratge de la Innovació Pedagògica i Direcció de Centres Educatius. Grup de Recerca PSITIC.

El principal repte per a les persones del segle xxi és fer front a la incertesa. L’escola no pot romandre aliena a això. Més aviat al contrari, té davant seu l’enorme tasca de formar les joves generacions en noves competències fins a la data no prioritàries. En l’actualitat el món laboral, l’organització de les societats democràtiques i fins i tot la construcció de les identitats personals ja requereixen adaptabilitat, talent, imaginació, creativitat, col·laboració i valors. Com serà possible educar en aquesta perspectiva si no disposem de docents que creguin en això i dediquin les seves millors energies a aconseguir-ho?

Read more

Famílies i parelles en crisi

Ana María Gil.

Psicòloga Clínica. Presidenta de la Secció de Família i Parella de la FEAP. Professora associada de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i del ’Esport Blanquerna-URL.

En els últims anys s’està plantejant com l’actual crisi macroeconòmica social ha produït un impacte perjudicial en les famílies, cosa que ha generat demanda d’ajuda psicoterapèutica sobretot pels problemes que sorgeixen en l’esfera de la relació de parella, i en la relació pares-fills, especialment amb fills adolescents.

Com indica la publicació Los determinantes sociales de la salud. Los hechos probados, editada per l’Organització Mundial de la Salut (2003), les persones que pateixen situacions socials desfavorables, ingressos econòmics baixos, mala alimentació, un habitatge en condicions poc saludables, ruptures familiars o de parella, fàcil accés a les drogues, etc . tenen, com a mínim, el doble de probabilitats de patir malalties greus i morts prematures. Aquestes situacions poden provocar episodis d’ansietat,angoixa, depressió, irritabilitat, agressivitat i trastorns del son.

Read more

La neuroimatge com a mesura de l’efectivitat del tractament psicològic

Ignacio Cifre

Doctor en psicologia. Professor associat d’estadística i mètodes d’investigació en el grau de Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

 En l’última dècada, les tècniques de neuroimatge han donat un salt qualitatiu molt important i convenient per a la psicologia actual. Hem passat d’identificar àrees concretes del cervell associades a processos bàsics —p. ex. el sistema límbic fa temps que està identificat en el procés de les emocions— a poder fer-nos una idea de com processos més complexos funcionen —p. ex. podem disseccionar funcionalment el lòbul frontal per entendre com funciona la nostra presa de decisions—.

Quin ha estat el motiu d’aquest canvi? Fonamentalment i de manera molt simplificada, el desencadenant ha estat la millora en les tècniques de neuroimatge. Fa vint anys podíem ‘fotografiar’ el nostre cervell d’una manera bastant imprecisa. Les ressonàncies magnètiques (fMRI) que existien llavors, eren capaces de prendre una imatge del cervell aproximadament cada dos segons, i amb una precisió no gaire millor que aquelles primeres càmeres digitals que tots vam tenir. Els electroencefalogrames (EEG) existents podien prendre moltes mostres ràpidament però no hi havia manera d’identificar quines àrees del cervell estaven implicades. Per tant, fa vint anys el que teníem a la nostra disposició eren una ressonància que no podia registrar a la velocitat a la qual van els processos en el cervell, i un electroencefalograma que no podia identificar quines àrees estava mesurant. La reducció del temps requerit per a la ressonància i la possibilitat d’identificar àrees mitjançant EEG ha permès als investigadors anar més enllà en la complexitat dels seus estudis, per exemple, comprovant quines àrees es connecten entre elles en realitzar una tasca determinada (estudis de connectivitat), demostrant que hi ha una causalitat entre que s’activi una àrea i l’activació d’una altra, i fins i tot avaluant quina repercussió té que el subjecte rebi un feedback sobre la seva activitat cerebral.

Read more

Avaluació psicològica de l’afecte

Elisabeth Ballús

Doctora en psicologia. Professora associada de la Universitat Ramon Llull, Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Membre i Professora de la Societat Catalana del Rorschach i Mètodes Projectius, adherida a la International Rorschach Society.

Massa sovint, l’actualitat informativa ens colpeix amb notícies com la de fa uns mesos sobre abusos sexuals a menors en escoles de Primària a Barcelona. Fets com aquests generen molt debat social i professional que ens interpel·la de ple com a psicòlegs i ens planteja, entre d’altres, qüestions com la de la detecció d’aquests abusos, la intervenció i la presa de decisions. Presa de decisions que en aquest cas es fa en l’àmbit judicial i en la qual el rol del psicòleg esdevé clau, ja que la seva avaluació ajudarà el jutge a prendre una resolució amb repercussions legals i psicològiques per a les persones involucrades. Són vivències molt traumàtiques i delicades d’explorar, que requereixen d’instruments específics, com poden ser les Tècniques Projectives, per facilitar l’expressió de sentiments dolorosos i difícils d’expressar.

La nostra societat, als inicis del segle XXI, cada cop és més complexa i necessita d’avaluacions psicològiques que puguin anar més enllà del valor d’una puntuació o una etiqueta diagnòstica, i que aprofundeixin en l’avaluació i comprensió de la personalitat global del subjecte. En aquest sentit, les Tècniques Projectives són una de les eines que ens permeten aquest tipus d’avaluació psicològica, tal com es va abordar en el XVII Congrés Nacional de la Societat Rorschach i Mètodes Projectius, celebrat a Barcelona el passat 16 i 17 d’octubre del 2015 a la nostra Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna.

Read more

Psicologia i humanitats

Julieta Piastro Behar
Professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, Blanquerna.

Hi ha un saber que fa més humà l’ésser humà i que des dels seus orígens ha servit per orientar-li el rumb, es tracta justament de les humanitats. Un conjunt de disciplines enfocades a l’estudi del pensament i de la creació cultural i artística. No van sorgir com a oposició al saber científic, sinó com un saber més específic d’allò humà. No són l’antítesi de la ciència, sinó un complement necessari, tant per garantir la reflexió ètica del quefer científic com per abastar l’espectre d’experiència i de saber que no assoleixen les ciències.

Les humanitats proporcionen múltiples vies d’accés a la comprensió de la condició humana i a la seva complexa subjectivitat. Donen la possibilitat de desxifrar l’univers simbòlic de l’ésser humà i les dimensions que el configuren, com ara el llenguatge, l’art, el mite i la cultura. Read more

Adolescències segle XXI

Pau López
Professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Professor de Psicologia del desenvolupament. Grup PSITIC.

“Vaig néixer l’estiu del 2000…, aviat faré 15 anys… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital. No sé si això és bo o dolent. El que sí que sé és que tota la meva vida sempre he sentit a dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i tothom hi posa cullerada. Sembla que competeixen per veure qui la diu més grossa… i després diuen que jo estic mig girat. Sempre parlen del mateix… uf!”

Més que parlar de l’adolescència, ja fa alguns anys que parlem d’adolescències. És una forma de deixar clar des del principi que no n’hi ha dues d’iguals, que cada persona és cada persona, malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa agrupar per períodes vitals: infància, adolescència, joventut, etc.

Per no perdre’ns en la complexitat i poder operativitzar l’anàlisi de cada període vital, ens fixem en variables biològiques (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, etc.); en variables emocionals (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima, etc.); en variables cognitives (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició, etc.), i en variables socials (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes, etc.).

Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és evident, però en aquest escrit em centraré en les variables socials que condicionen un concepte epicèntric en relació amb aquest període, que situem entre 12 i 20 anys, aproximadament. Em refereixo al concepte d’identitat que proposa E. Erikson i que desenvolupa J. Marcia, entre d’altres.

Read more