Skip to content

Adolescències segle XXI

Pau López
Professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Professor de Psicologia del desenvolupament. Grup PSITIC.

“Vaig néixer l’estiu del 2000…, aviat faré 15 anys… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital. No sé si això és bo o dolent. El que sí que sé és que tota la meva vida sempre he sentit a dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i tothom hi posa cullerada. Sembla que competeixen per veure qui la diu més grossa… i després diuen que jo estic mig girat. Sempre parlen del mateix… uf!”

Més que parlar de l’adolescència, ja fa alguns anys que parlem d’adolescències. És una forma de deixar clar des del principi que no n’hi ha dues d’iguals, que cada persona és cada persona, malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa agrupar per períodes vitals: infància, adolescència, joventut, etc.

PauPer no perdre’ns en la complexitat i poder operativitzar l’anàlisi de cada període vital, ens fixem en variables biològiques (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, etc.); en variables emocionals (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima, etc.); en variables cognitives (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició, etc.), i en variables socials (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes, etc.).

Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és evident, però en aquest escrit em centraré en les variables socials que condicionen un concepte epicèntric en relació amb aquest període, que situem entre 12 i 20 anys, aproximadament. Em refereixo al concepte d’identitat que proposa E. Erikson i que desenvolupa J. Marcia, entre d’altres.

Read more

Hiperconnexió

Xavier Carbonell
Catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Facultat de Psicologia,Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Psicòleg, especialista en psicologia clínica del Centre d’Atenció per a Addictes a Substàncies Garbivent.

Foto Xavier Blog

En els inicis d’Internet, l’emissor d’un missatge textual tenia temps d’escriure’l, evitava la interacció cara a cara i s’escudava en l’anonimat. No obstant això, i gairebé sense ser-ne conscients, s’ha evolucionat cap a la hiperconnectivitat. Per exemple, un usuari de whatsapp pot saber si el missatge ha estat rebut i llegit, quan el receptor ha llegit els seus missatges per última vegada i si està en línia o escrivint. La interacció no és (com en els vells temps) anònima ni diacrònica. L’ansietat que es genera ja s’havia descrit abans (per exemple, no rebre resposta a una carta, que el receptor no despengi el telèfon, etc.), però ara és més immediata.

L’accessibilitat és permanent, propera i veloç. La comunicació és multicanal i simultània: no és estrany parlar per telèfon mentre s’escriu a l’ordinador o mirar la televisió amb la tauleta encesa. Però la hiperconnexió, l’ansietat davant la falta de resposta immediata, el sentiment de no pertànyer a un grup, etc. no són necessàriament patològiques. I bona part de tot plegat es pot corregir amb mètodes psicoeducatius.

Read more