Skip to content

La neuroimatge com a mesura de l’efectivitat del tractament psicològic

Ignacio Cifre

Doctor en psicologia. Professor associat d’estadística i mètodes d’investigació en el grau de Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

 IgnasiCEn l’última dècada, les tècniques de neuroimatge han donat un salt qualitatiu molt important i convenient per a la psicologia actual. Hem passat d’identificar àrees concretes del cervell associades a processos bàsics —p. ex. el sistema límbic fa temps que està identificat en el procés de les emocions— a poder fer-nos una idea de com processos més complexos funcionen —p. ex. podem disseccionar funcionalment el lòbul frontal per entendre com funciona la nostra presa de decisions—.

Quin ha estat el motiu d’aquest canvi? Fonamentalment i de manera molt simplificada, el desencadenant ha estat la millora en les tècniques de neuroimatge. Fa vint anys podíem ‘fotografiar’ el nostre cervell d’una manera bastant imprecisa. Les ressonàncies magnètiques (fMRI) que existien llavors, eren capaces de prendre una imatge del cervell aproximadament cada dos segons, i amb una precisió no gaire millor que aquelles primeres càmeres digitals que tots vam tenir. Els electroencefalogrames (EEG) existents podien prendre moltes mostres ràpidament però no hi havia manera d’identificar quines àrees del cervell estaven implicades. Per tant, fa vint anys el que teníem a la nostra disposició eren una ressonància que no podia registrar a la velocitat a la qual van els processos en el cervell, i un electroencefalograma que no podia identificar quines àrees estava mesurant. La reducció del temps requerit per a la ressonància i la possibilitat d’identificar àrees mitjançant EEG ha permès als investigadors anar més enllà en la complexitat dels seus estudis, per exemple, comprovant quines àrees es connecten entre elles en realitzar una tasca determinada (estudis de connectivitat), demostrant que hi ha una causalitat entre que s’activi una àrea i l’activació d’una altra, i fins i tot avaluant quina repercussió té que el subjecte rebi un feedback sobre la seva activitat cerebral.

Dit això, com poden ajudar aquestes millores la psicologia?, de quina manera pot ajudar a un psicòleg entendre els processos complexos que es produeixen en el cervell quan fem qualsevol cosa? Des del meu punt de vista, obre un món de possibilitats a l’hora d’avaluar, planificar i provar l’efectivitat de tractaments i tècniques que fem servir al camp de la psicologia. Per exemple, s’ha reportat que les persones que pateixen de dolor crònic (fibromiàlgia, concretament) presenten alteracions en la manera de connectar diferents àrees del cervell, fonamentalment aquelles relacionades amb la inhibició del dolor (Cifre et al. 2012); en aquest sentit, no seria d’extrema utilitat poder veure com la connectivitat d’aquestes àrees es restaura després d’un tractament? Això ens donaria un marcador fiable de com ha funcionat.

Un cas en el qual s’està treballant els últims anys és el del mindfulness, una tècnica freqüentment usada com a suport a diverses teràpies (Narimani & Musavi 2015, Lutz et al. 2013). L’augment d’investigacions va resultar determinant perquè m’endinsés en el tema; malgrat el meu escepticisme inicial, el meu plantejament de treball va ser: “Si el mindfulness és tan bo per a determinades facetes de la vida, ensenyeu-me’n proves, què canvia quan una persona medita?”. Els tres aspectes més tractats en el mindfulness són la focalització de l’atenció, la consciència del propi cos i la regulació de les emocions; vegem quins canvis produeix la pràctica del mindfulness sobre aquests tres aspectes. La investigació amb meditadors ha mostrat que poden focalitzar millor l’atenció que les persones que no mediten; és tan senzill de provar com aplicar una prova d’atenció a un grup de meditadors i a un grup de no-meditadors. Això, a més, es reflecteix en millores tant funcionals com estructurals en l’escorça cingulada anterior del cervell, una part del cervell ja vinculada per altres estudis amb l’atenció humana (Hözel et al. 2007; Grant et al. 2010). Per tant, els meditadors poden enfocar millor la seva atenció i activen millor les àrees del cervell implicades. El mateix argument es pot aplicar en les altres dues facetes de la meditació (Crichley et al. 2004; Farb et al. 2007; Creswell et al. 2007), la qual cosa ens dóna proves que el cervell humà realment es veu afectat pel mindfulness. En l’actualitat estem estudiant fins i tot si aquests canvis poden ser observats quan els meditadors no fan cap tasca, la qual cosa acabaria de demostrar que el cervell dels meditadors ha canviat, fins i tot en repòs.

En els últims deu anys les tècniques de neuroimatge han donat un salt de gegant tant quantitativament —s’obtenen millors imatges—, com a qualitativament —ara no només busquem la “taca” que s’activa al cervell, sinó que podem entendre processaments complexos i connexions entre ells—. També han avançat les tècniques d’avaluació psicològica, els tests, les tècniques perifèriques de mesura, etc. En definitiva, i com a conclusió, les tècniques de neuroimatge avui en dia ens aporten un extra d’informació tremendament útil per al psicòleg i les tècniques que utilitza, en concret, oferint indicadors de l’efectivitat de determinats tractaments i tècniques que fins ara només es podien avaluar mitjançant qüestionaris

 

Referències

Cifre, I., Sitges, C., Fraiman, D., Munoz, M. A., Balenzuela, P., González-Roldán, A. M., et al. (2012). Disrupted Functional Connectivity of the Pain Network in Fibromyalgia. Psychosomatic Medicine, 74(1), 55–62. http://doi.org/10.1097/PSY.0b013e3182408f04

Narimani, M., & Musavi, S. (2015). Effectiveness of mindfulness based cognitive therapy on anxiety, stress and depression of pregnant youths: A randomized clinical trial. Eur J Forensic Sci Jan-Mar, 1(1), 1. http://doi.org/10.5455/ejfs.167903

Lutz, J., Herwig, U., Opialla, S., Hittmeyer, A., Jäncke, L., Rufer, M., et al. (2013). Mindfulness and emotion regulation–an fMRI study. Social Cognitive and Affective Neuroscience, 9(6), 776–785. http://doi.org/10.1093/scan/nst043

Hölzel, B. K., Ott, U., Hempel, H., Hackl, A., Wolf, K., Stark, R., & Vaitl, D. (2007). Differential engagement of anterior cingulate and adjacent medial frontal cortex in adept meditators and non-meditators. Neuroscience Letters, 421(1), 16–21. http://doi.org/10.1016/j.neulet.2007.04.074

Grant, J. A., Courtemanche, J., Duerden, E. G., Duncan, G. H., & Rainville, P. (2010). Cortical thickness and pain sensitivity in zen meditators. Emotion, 10(1), 43–53. http://doi.org/10.1037/a0018334

Critchley, H. D., Wiens, S., Rotshtein, P., Ohman, A., & Dolan, R. J. (2004). Neural systems supporting interoceptive awareness. Nature Neuroscience, 7(2), 189–195. http://doi.org/10.1038/nn1176

Farb, N. A. S., Segal, Z. V., Mayberg, H., Bean, J., McKeon, D., & Anderson, A. K. (2007). Attending to the present: mindfulness meditation reveals distinct neural modes of self-reference. Social Cognitive and Affective Neuroscience, 2(4), 313–322. http://doi.org/10.1093/scan/nsm030

Creswell, J. D., Way, B. M., Eisenberger, N. I., & Lieberman, M. D. (2007). Neural correlates of dispositional mindfulness during affect labeling. Psychosomatic Medicine, 69(6), 560–565. http://doi.org/10.1097/PSY.0b013e3180f6171f

 

Comments are closed.