Skip to content

Psicologia i humanitats

Julieta Piastro Behar
Professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, Blanquerna.

Julieta para webHi ha un saber que fa més humà l’ésser humà i que des dels seus orígens ha servit per orientar-li el rumb, es tracta justament de les humanitats. Un conjunt de disciplines enfocades a l’estudi del pensament i de la creació cultural i artística. No van sorgir com a oposició al saber científic, sinó com un saber més específic d’allò humà. No són l’antítesi de la ciència, sinó un complement necessari, tant per garantir la reflexió ètica del quefer científic com per abastar l’espectre d’experiència i de saber que no assoleixen les ciències.

Les humanitats proporcionen múltiples vies d’accés a la comprensió de la condició humana i a la seva complexa subjectivitat. Donen la possibilitat de desxifrar l’univers simbòlic de l’ésser humà i les dimensions que el configuren, com ara el llenguatge, l’art, el mite i la cultura.

El saber de les humanitats representa una gran riquesa per a la psicologia, perquè hi ha dimensions d’allò humà a les quals tan sols s’accedeix mitjançant la creació estètica i el pensament.

La filosofia, per exemple, ensenya a pensar, a elaborar, a interpretar. Ben sovint el psicòleg es troba davant la necessitat d’interpretar allò que l’altre diu, d’interpretar una situació o fins i tot un silenci. Les humanitats són fonamentalment interpretatives, i en aquest sentit el psicòleg pot complementar el seu coneixement amb aquest saber que li explica, a la manera de Wittgenstein, que un enunciat ha de ser interpretat a partir del joc del llenguatge al qual pertany, a partir de l’ús, del costum i la tradició i no de la textualitat.

El psicòleg ha de ser capaç de comprendre que les paraules de l’altre estan carregades d’una significació que fins i tot s’escapa al mateix enunciant, de tal manera que, si l’escolta del psicòleg es complementa amb la teoria de la interpretació de Gadamer, pot comprendre moltes més coses que el psicòleg que no sap què és l’hermenèutica.

La literatura, per exemple, pot ensenyar al psicòleg els complexos camins de la identificació i de l’empatia per tal que li permeti d’experimentar en carn pròpia la vivència de l’altre. Mitjançant la literatura, com explica Amos Oz, el lector pot conèixer els amors, les pors, la ira i els instints dels altres. I malgrat que els personatges siguin de ficció, allò que importa és l’efecte que produeixen en nosaltres.

La història, per exemple, pot aportar a la psicologia la dimensió social de la memòria que permet comprendre i contextualitzar les emocions, els desigs, el sofriment i el malestar de les persones. Ens ajuda a resignificar el passat des de la nova lectura que en fem. Els éssers humans no ens podem explicar amb independència dels altres que ens envolten, ni aïllats de la cultura. La història ens constitueix, però no ens determina, és viva i sempre exposada a una nova lectura.

En un món saturat de missatges i d’imatges que ens atrapen els sentits, que pretenen donar forma al nostre desig, les humanitats ens permeten distanciar-nos-en; ens donen paraules per crear la nostra pròpia significació del món i en aquesta mesura ens ajuden a posicionar-nos més com a subjectes que com a objectes de l’esdevenir.

Són moltes les aportacions de les humanitats al món contemporani, a la ciència i, específicament, a la psicologia. No són una tècnica pràctica i útil que s’apliqui amb un manual d’instruccions; són un saber que implica una forma de vida que es nodreix de la filosofia, de l’art i de la cultura, i que des d’aquesta perspectiva permet desenvolupar una sensibilitat especial per captar allò viu, per comprendre els processos humans i per donar-hi resposta. Per això una de les grans aportacions de les humanitats a la ciència és que fa més humà el seu saber i més ètica la seva pràctica.

Dra. Julieta Piastro Behar

FPCEE, Blanquerna

Universitat Ramon Llull

 

Comments are closed.