Skip to content

Psicologia i societat: la percepció del temps

Ramón Bayés

Catedràtic de Psicologia Bàsica de la Universitat Autònoma de Barcelona

Clara Gomis Bofill

Doctora en Filosofia. Psicòloga General Sanitària. Professora associada de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna – Universitat Ramon Llull

El passat mes de novembre vam celebrar la primera sessió de les conferències universitàries a la FPCEE Blanquerna-URL, sota el títol “Psicologia i canvi social”, i el Dr. Ramon Bayés va impartir la conferència “Psicologia i societat: la percepció del temps”. Convençut que “les persones són el viatge”, Bayés va voler compartir amb l’auditori algunes de les fites que han marcat el seu trajecte existencial: decisions, lectures, reflexions… La seva participació en la jornada va esdevenir una autèntica lliçó de vida, plena de saviesa i sinceritat.

A propòsit del tema de la seva conferència, Bayés va apuntar que ens trobem en un moment de canvi de paradigma, i que les xarxes socials estan generant una altra manera de viure i de pensar: el tuit curt, l’opinió breu, l’expressió emocional, l’adhesió al blanc o al negre, el pensament acrític, la immediatesa… “Avui es valora la rapidesa amb què un és capaç d’adaptar-se als canvis i la necessitat d’estar sempre connectats”.

Per compensar aquesta deriva, Bayés va animar els presents a aprofitar el temps (que és limitat) i a no perdre la curiositat ni la capacitat de reflexionar i de fer autocrítica, així com l’esforç per argumentar el que creiem: “No s’aprèn amb la discussió i l’insult, sinó escoltant qui pensa diferent”. Va convidar tothom a reservar-se un temps i un espai en què les coses transcorrin més a poc a poc, una estona que permeti a cadascú connectar-se amb el gust de pensar, de valorar, de comprendre, de veure les coses tal com són, amb els seus matisos, amb equanimitat. També va animar els assistents a adquirir un hàbit de lectura per tal d’eixamplar de mica en mica la capacitat d’atenció, i va proposar començar, per exemple, llegint entrevistes interessants.

També va parlar del patiment, que és més intens davant d’allò important i incert (sigui el resultat d’un diagnòstic, un examen o una relació), i de la necessitat d’acceptar la normalitat de les pèrdues, de viure-les tal com són, sense simplificar-les, i aprendre a acompanyar-les des del silenci i la consciència del present. 

Amb la perspectiva que li confereixen els 89 anys, Bayés pot dir, per exemple, que es pot ser humil i reconèixer el que no sabem, que no ens ha de fer por preguntar, que la curiositat forma part del gust de la vida, que l’honestedat també té premi (tot i que potser no és immediat), que, mentre vivim la nostra vida, també influïm en les vides dels altres, i que, si no fem el que hem de fer, quedarà pendent. 

Fa temps que Bayés va renunciar a moure’s al ritme del tuit i dels imperatius de la modernitat líquida. Els seixanta anys que fa que està casat amb la mateixa parella i la lectura de tants i tants autors (Bauman, Bertrand Russell, Tolstoi, Montaigne, Thomas S. Eliot, etc.) l’han ajudat a trobar algun sentit. Cada setmana, a través d’un espai via correu electrònic, es connecta amb més de vuit-centes persones d’arreu del món, amb qui comparteix lectures interessants, música o cinema, i ara ha volgut compartir amb la comunitat de Blanquerna el recull de textos següent. Moltes gràcies, Ramon!

PER ACABAR: ALGUNS TEXTOS QUE HAN AJUDAT L’AUTOR A TROBAR SENTIT A LA VIDA, PER POC QUE SIGUI

ramon.bayes@uab.cat


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
[…]
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

Constantino Cavafis (1863-1933), Traducció de Carles Riba


Que no hi ha res més bell ni més ver que la vida

Te l’has de prendre molt seriosament

Però seriosament fins a l’extrem

Que, per exemple, als setanta anys plantaràs oliveres

No perquè hagen de ser per als teus fills

Ni perquè, tot i témer-la, no creuràs en la mort

Sinó perquè no tens cap altra cosa a fer excepte viure.

Nâzim Hikmet (1970), Traduït per Eduard J. Verger


Cada cosa s’esforça, en tant que està al seu abast, per perseverar en el seu ésser.

Baruch Spinoza (1677)


Tres passions simples però irresistiblement fortes han governat la meva vida: el desig d’amor, la cerca de coneixement i una aflicció insuportable pel sofriment de la humanitat.

Bertrand Russell (1967-1969)


La investigació científica… té el mateix objectiu en totes les ciències… Amb l’ajuda del raonament i de l’experiment procura relacionar els fenòmens naturals amb les seves condicions necessàries o, en altres paraules, amb les seves causes immediates. Per aquest mitjà els investigadors busquen la llei que els permeti prevenir i controlar els fenòmens.

Claude Bernard (1859)


Tot coneixement humà és incert, inexacte i parcial. 

Bertrand Russell (1948)


Quan trobis alguna cosa interessant, deixa tota la resta i estudia-ho. 

B.F. Skinner (1956)


Quan creem una paraula per caracteritzar un fenomen en general, estem d’acord amb la idea que volem expressar i el significat precís que hi donem, però amb el progrés de la ciència, per a algunes persones, el significat de la paraula canvia, mentre que, per a d’altres, roman en el llenguatge amb el seu significat original. El resultat és, sovint, una discordança tan gran que els homes que empren la mateixa paraula dos cops expressen idees molt diferents.

Claude Bernard (1859)


El mètode científic pretén comprendre mitjançant la simplificació. El mètode poètic procura aclarir sense simplificar. 

Iona Heath (2007)


I la realitat només té lloc una vegada

I només en un lloc 

T.S. Eliot (1930)


No es pot dir amb exactitud que siguin tres, els temps: present, passat i futur. Caldria dir, amb més propietat, que hi ha tres temps: un present de les coses passades, un present de les coses presents i un present de les coses futures. 

Agustí d’Hipona (354-430)


Quin valor té un instant? 

John Berger (1967)


Un dia ple d’interès passa sense que ens n’adonem; per contra, un dia d’espera, de desig insatisfet de canvi, ens sembla una petita eternitat.

Sebastião Salgado (2014)


Els que pateixen no són els cossos. Són les persones. 

Eric Cassell (1982)


Estar malalt és sentir-se amenaçat per la invalidesa, el malestar, l’aïllament, la succió pel cos i la por a la proximitat de la mort. 

Pedro Laín Entralgo (1983)


La malaltia, quant a força indefinida, és una amenaça potencial contra la nostra existència… Per això, els pacients se senten tan alleujats quan el metge els diu el nom del que tenen. Potser el nom no significa res per a ells, potser no entenen què vol dir, però ara la malaltia té un nom i, per tant, també tindrà una existència separada. Ara la podran combatre, o queixar-se’n. Quan es reconeix la dolència, és a dir, es defineix, es limita i es personalitza, la persona s’enforteix.

John Berger (1967)


Per a un metge típic, la meva malaltia és un incident rutinari sense més, mentre que, per a mi, és la crisi de la meva vida.

Anatole Broyard (1992)


Tal com programa unes anàlisis de sang i un escaneig de la meva estructura òssia, m’agradaria que el meu metge m’escanegés a mi, que em palpés l’esperit, a més de la pròstata. Sense cap reconeixement no soc res més que la meva malaltia.

Anatole Broyard (1992)


Bona part del que passa als hospitals és qüestió de sort, i la sort pot ser bona o dolenta. El metge poques vegades té control sobre l’èxit o sobre el fracàs. 

Henry Marsh (2014)


L’estima prou com per cuidar-lo quan sigui un discapacitat? 

Henry Marsh (2014)


Bàsicament, el debat que es planteja al final de la vida és sobre quin error ens fa més por: l’error de prolongar el patiment o l’error d’escurçar una vida valuosa.

Atul Gawande (2014)


Els objectius de la medicina són dos, i tots dos són igual d’importants: d’una banda, lluitar contra les malalties; però, de l’altra, quan, malgrat tots els esforços, arriba la mort, aconseguir que els pacients morin en pau. 

Daniel Callahan (2000)


M’és igual saber si un animal pot raonar o no. Només sé que és capaç de patir i per això el considero el meu proïsme. 

 Albert Schweitzer (1936)


Sabem què és morir-se, però no què és morir-me.

Floro Jiménez Burillo (2016)


Morir és part de la vida, no de la mort. Cal viure la mort. 

Iona Heath (2007)


No sabem on ens espera la mort; esperem-la per tot arreu. La premeditació de la mort és premeditació de la llibertat. Perquè qui ha après a morir ha desaprès a servir.

Michel de Montaigne (1595)


Hi ha un mirall que m’ha vist per últim cop. 

Jorge Luis Borges (1960) 


Per què hi ha tants pocs pacients que tenen el que s’anomenaria una bona mort? Parlant amb amics i col·legues, comprovo que molts poden descriure la seva participació en una mort especial, aquella en què el moribund sembla que pot controlar i orquestrar el procés, i morir amb tanta dignitat i calma que tots els qui l’envolten, entre ells, el metge, se senten privilegiats per la vivència de la situació i, estranyament, se’n senten enriquits. Tanmateix, és sorprenent com en són, de poc comunes, aquestes morts.

Iona Heath (2007)


Quan m’arribi l’hora de la mort, no sentiré que hagi viscut en va. Hauré vist tots els crepuscles rogencs del capvespre, la rosada del matí i la neu brillant sota els rajos d’un sol universal; hauré experimentat l’olor de la pluja després de la sequera i hauré sentit l’Atlàntic, durant la tempesta, batre contra les costes granítiques de Cornualla.

Bertrand Russell (1872-1970)


Els metges no salven vides: només retarden la mort. 

Peter Saul (2011)


Morir és deixar de ser humans, deshumanitzar-se, i, tal com ho entenc jo, el llenguatge, la parla, els relats o narracions són les formes més eficaces de mantenir viva la nostra condició humana. 

Anatole Broyard (1992)


El cinema ens familiaritza amb dues paraules molt importants. La primera és FI. Les pel·lícules l’inclouen, i les nostres vides, també. Tot és efímer i convé assumir-ho i recordar-ho de tant en tant. La segona és SORTIDA. La pel·lícula acaba i tots ens dirigim cap a la porta senyalada amb aquesta paraula, on un acomodador vestit de negre ens espera, vigila i tanca la porta perquè no puguem tornar a entrar. Això tampoc ho hem d’oblidar. La nostra pel·lícula dura poc temps. 

José Luis López Zubero (2010)


Sense il·lusió sobre la mort, de vegades em faig preguntes, tanmateix, sobre les formes que pot adoptar… Des de fa uns quants anys, cada cop que marxo d’un lloc que conec bé, on he viscut i treballat, que ha format part de mi, com París, Madrid, Toledo, El Paular, San José Purúa, m’aturo un moment per dir adeu a aquest indret. M’hi dirigeixo, dic, per exemple: “Adeu, San José. Aquí hi he viscut moments feliços. Sense tu, la meva vida hauria sigut diferent. Ara me’n vaig, no et tornaré a veure, tu continuaràs sense mi, et dic adeu”. Dic adeu a tot, a les muntanyes, a la font, als arbres i a les granotes. 

Luis Buñuel (1982)


Mirem enrere i tenim la sensació que ets amb nosaltres en el moment de mirar. És absurd, perquè ets més enllà del temps, on no existeix ni darrere ni davant. I, no obstant això, ets amb nosaltres. 

John i Yves Berger (2014)

Comments are closed.