Skip to content

S’hauria fet una ‘selfie’, Plató?

Dr. Carlos Moreno

Doctor en Psicologia. Professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
He cregut sempre que la vida de l’estudiant és la millor vida. Els estudiants… que bé viviu! I això que, de vegades, per a la meva sorpresa, us sento dir: “Estic estressada!”, “Estic atabalat!”. I jo em pregunto: per què?, de què?, per algun examen?, per algun treball? I em dic: “Vinga va!, no cola!”. Que no, que no, que els exàmens i els treballs són la vidillade la facultat. Insisteixo, que bé viviu! La vida de l’estudiant, sens dubte, és la millor vida. És una vida bona, però, en què consisteix una vida bona? I no em refereixo a la bona vida, que d’aquesta ja en sabeu prou i cal no confondre el personal.

La vida bona té relació amb algunes paraules que, casualment, comencen per la lletra p. La primera pés la de persona, la vida bona té a veure amb la persona que sou, amb la resposta que li doneu a aquesta pregunta tan ineludible com esmunyedissa: qui sóc jo? La segona pés la de projecte: quin és el vostre projecte de vida personal i professional? La vida bona està relacionada amb el projecte que cadascú pot tenir. Vosaltres, en part, esteu ara construint el vostre projecte vital. Poca broma. Com projecto la meva vida? Quina orientació li dono? Millor, quin sentit? Sí, tot això té a veure amb l’home a la recerca del sentit. La vida bona té sentit i significat. La tercera p, ho reconec, m’agrada molt: passió. El nostre projecte vital ha d’estar ple de passió, que prové del grec páthos, ‘el que espera’, ‘el pacient’. Veieu el doble sentit del terme? Significa el que té paciència i el que està malalt, el pacient.

Els projectes requereixen, sobretot els importants o els que pretenem que perdurin, passió, propòsit, paciència, perseverança… Això ja comença a ser una inundació de p. Em queden, almenys, dues p. Ens agradaria que trobéssiu alguna passió, il·lusió, motivació, emoció en la quartap, la de psicologia. Tot això em porta, finalment, a la cinquena p, la de Plató.

S’hauria fet una selfie, Plató? “Només sé que no sé res”(Sócrates). De Plató, amb prou feines i de selfies, aquí sí, segur que gens, gens, però aquesta ocurrència m’ha portat a alguna reflexió. Plató coneix amb vint anys el seu mestre, Sòcrates, que tenia més de seixanta anys. Plató és un jove, Sòcrates, un tipus peculiar que camina pels carrers vestit amb una tribona —símbol d’una vida austera—, dialogador amb els joves i algunes dones, tal com ens expliquen el mateix Plató, Xenofont iAristòfanes. Sòcrates intenta que els seus interlocutors es coneguessin millor a si mateixos —“Coneix-te a tu mateix”, els deia— i, sobretot, per si mateixos, traient a la llum allò que avui diríem tot el seu potencial, tot el que els seus interlocutors tenien dins. A través de la interrogació, a través dels dubtes raonables, Sòcrates-Plató acompanyen alguna cosa que, en ocasions, pot resultar incòmode. La pregunta, de vegades, inquieta, igual que qüestionar-se i qüestionar.

Tinc dues preguntes senzilles per fer-vos que no pretenc que em contesteu però potser sí que val la pena pensar-hi en algun moment amb calma. La primera és, qui de vosaltres no s’ha fet una selfie? O, es podria formular en positiu, qui s’ha fet una selfie? Estic quasi segur que, si us ho demanés, la majoria aixecaríem (m’incloc) el braç. I la segona seria: qui s’ha llegit sencer un diàleg de Plató?, ja no dic tots els diàlegs. Substituïu Plató per qui vulgueu, Sòfocles, Montaigne… Les respostes que donem a aquestes dues preguntes simples, ens situen en una realitat. Estem convençuts que en els clàssics trobem la humanitat, hi som tots/es nosaltres i que, rellegint els clàssics com Plató, Shakespeare o Pascal, ens rellegim a nosaltres mateixos. Aquestes dues preguntes es formulen amb l’ànim, si no de comprendre, almenys, com diu Xavier Antic,[1]amb “la voluntat de comprendre” el nostre entorn. Preguntes que ens confronten amb nosaltres mateixos, que parlen de la nostra realitat quotidiana, de qui sóc però, també, de qui som.

Segurament, el millor llegat que ens van deixar Sòcrates-Plató va ser el diàleg, que ha de ser proper al proïsme, proper a l’altre, empàtic, serè, tranquil, en “mode passeig”, una cosa lenta, pausada, amb la nostra parella, amb els amics, amb els companys. Una cosa que no es fa des de la precipitació, des de les urgències.

Sòcrates-Plató, Plató-Aristòtil, entre molts d’altres, fins a arribar a Lledó-Cruz i al seu “pensar es conversar”,[2]ens van deixar, també, la mirada. Mirar detingudament, quan s’observa atentament, realment, veiem, del grec, zeo, zeo, zeo, què zes? En la mirada, també, hi ha la trobada. Una mirada bondadosa, compassiva, amb passió. Diu James Rhodes,[3]el pianista excepcional, en un llibre inquietant i dur, Instrumental. Memòries de música, medicina i bogeria: “La veritable compassió neix quan s’entén que el que algú percep com la veritat és, a tots els efectes, la veritat” (Blackie Books, 2016, p. 116). I George Steiner[4]A un llarg dissabtecomenta: “El sofriment humà, aquesta realitat terrible, aquest misteri, és el que ens dona, em sembla, la nostra dignitat”. Tot això passa ara, quan els cristians hem viscut l’any de la misericòrdia, una mirada miseri-cor-diosa, capaç de generar con-cor-dia. Cal posar cor en el que es fa.

Com mirem el nostre món? Amb quina mirada? Aquest món ens pregunta i ens planteja algunes qüestions; potser, la nostra, sigui una època AVE —d’alta velocitat— o VICA —veloç, incerta, canviant i ambigua—, en la qual hem afegit al canvi permanent la incertesa, que sembla instal·lada, definitivament, entre nosaltres.

“Oh my God! Trump won! KatraTrump!”. Tot això ens interpel·la. Hi hem de donar resposta, què és, si no, la responsabilitat? Donar respostes i comprometre’ns amb el nostre present, que és on es construeix el futur comú.

Les xarxes ens exposen, ens posen fora, en una exposició, en una posició des de fora, permanent. Si fa molt ens parlàvem i ens explicàvem¾som éssers narratius¾, ara expliquem històries i escrivim ¾grafos¾biografies, vides escrites i explicades —què fas?, on ets?, quant temps sense veure’ns!—, o autobiografies, historials en moviment, de tota una vida, com Oliver Sacks.[5]Ara ens veiem, potser compartim imatges per estar oni no offi ens convertim en it girls and boys; els que no són a les xarxes són fora d’una realitat, així doncs, hi ha llibertat per escollir, per decidir.

Els grans temes sempre estan presents en cada generació: la llibertat, la bondat, la bellesa, la justícia, etc. En la vostra també, i hi hem de donar resposta, avui, en l’àmbit social, afectiu ja que hi estan presents perquè ens continuen plantejant interrogants. Els grans temes ens llegeixen i nosaltres intentem llegir el món. “El món com a text”, quin bella expressió, la d’Eugenio Trías a La raó fronterera!, per comprendre-ho, per comprendre’ns.

S’hauria fet una selfie, Plató? Vull pensar que sí, que Plató s’hauria fet una selfieal final d’un passeig com a confirmació d’un diàleg amb un jove, d’un instant bell, fugaç, com aquell de Faust de Goethe en la seva segona part: “Atura’t instant, ets tan bell!”. Potser, la selfiesigui avui, també, el lloc fugaç de la trobada comuna, d’un nosaltres enredat, d’un àlbum familiar condensat en una imatge. Recordo, oblido, estem atrapats en una xarxa de memòria individual o col·lectiva. O com escriu Siri Hustvedt, aquesta dona tremolosa, a Viure, pensar, mirar:[6]“La identitat personal es forma a base de records”.

Tinc una sospita: d’aquí a vint-i-cinc anys, el 2043, potser algú segueix llegint Plató, però, ens seguirem fent selfies? No ho sabem. Segurament, serà ja operatiu per al consum un altre artefacte, o potser no, i contemplarem una exposició de selfiesal MACBA o al MNAC, en una sala contigua al Pantocràtor. Pot ser que no calgui esperar tant per veure aquesta exposició de selfies

Nosaltres no volem muralles, ni murs, ni tancar fronteres, siguin materials o mentals, just al contrari, volem derrocar murs, obrir fronteres, fruit de ments obertes ¾openminded¾, volem ser persones acollidores, solidàries, fraternals. Tampoc volem que el nostre Mediterrani sigui tomba d’innocents. És això, també, la facultat, ho volíem ahir, ho volem avui i ho voldrem demà… Som això, també, nosaltres; nosaltres, tots, som Blanquerna.

Ens encantarà fer-nos selfies, és clar que sí! És el nostre moment, la nostra època, però no us enganyaré: d’aquí a vint-i-cinc anys us tornaré a preguntar quants de vosaltres heu llegit un diàleg de Plató, o qualsevol altre clàssic. I si no ho faig jo, ho farà algú altre per mi, per nosaltres. Però estic convençut que ja ho haureu fet, que haureu llegit un clàssic sencer, el que vulgueu. Potser, les preguntes siguin unes altres perquè la vida ja viscuda portarà noves inquietuds.

I, per últim, què dir-vos? Teniu entre mans un projecte vital apassionant: l’avenir. Depèn de cadascun de vosaltres el que feu amb la vostra vida… Viure és una passada! Aprofiteu bé, molt bé la vida que us espera cada dia a partir d’aquest instant. Cal donar-li una resposta, trobar-li un sentit, una direcció. És tasca de cadascun de vosaltres. És tasca de tots. Molts ànims! Molta ànima en l’obstinació.

[1]Antich, X. (2016). La voluntat de comprendre. Arcàdia:Barcelona.

[2]Lledó, E., i Cruz, M. (2015). Pensar es conversar. RBA: Barcelona.

[3]Rhodes, J. (2016).Instrumental. Memorias de música, medicina y locura. Blackie Books: Barcelona.

[4]Steiner, G. (2014).En un largo sábado. Siruela: Madrid.

[5]Sacks, O. (2015), En movimiento. Una vida. Anagrama: Barcelona.

[6]Hustvedt, S. (2010). La mujer temblorosa o la historia de mis nervios. Anagrama: Barcelona.

Comments are closed.