Skip to content

Teràpia de parella

Dra. Tary Gómez Hinojosa

Doctora en psicologia. Psicòloga General Sanitària. Professora associada de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull.

A vegades ens entestem que una relació funcioni, per diferents motius romanem en una rutina que no ens agrada, que no ens fa realment feliços. Una relació sana és aquella que es dona entre dues persones completes, que s’uneixen per estar millor. Si no és així, sempre estàs a temps de canviar. Els canvis sovint signifiquen crisi, i aquestes crisis ens condueixen a prosseguir en tres camins, el primer dels quals podria ser estancar-se en la pròpia crisi; en aquest sentit tindríem el que diem una relació tòxica.

Seguint la narrativa de Lucía Etxebarría (2013), gran escriptora sobre el tema de la personalitat dependent i les relacions tòxiques, en la història d’una relació no hi ha culpables i víctimes, sinó causes i conseqüències, batalles i supervivents, mecanismes que no funcionen i que cal desmuntar i reparar. És aquí on la teràpia actua, on es produeix el treball terapèutic en tornar a construir les estructures que s’enderroquen.

El segon camí és sortir reforçat de les crisis, cosa que significa que la relació establerta en la parella ja era sana i segura, per tant, la crisi no fa més que enfortir la unió i la convivència, oferint-se ajuda mútua en les dificultats. Existeixen sis principis bàsics en la parella que s’han de complir en la seva totalitat per conformar una relació d’intimitat sana i segura (Chelune, Robison i Krommor, 1984): (1) el coneixement dels aspectes més profunds de cada un, és a dir, el que seria necessari per sentir-se mútuament compresos, valorats i acceptats; (2) la mutualitat, que implicaria compartir el que cada un és i posseeix, així com compartir el poder i el control en la relació; (3) la interdependència, basada en l’acord respecte a la forma en què cada un vol dependre de l’altre; (4) la confiança plena en la integritat, veracitat i intencions de l’altre; (5) el compromís, que implica voler i acceptar la continuïtat de la relació, així com el fet d’actuar i comportar-se de manera que es procuri aquesta continuïtat; i finalment, (6) la mútua preocupació i cures, que comporta l’afecte necessari en qualsevol relació íntima. El fet de “sortir reforçat” també pot requerir l’ajuda del psicòleg psicoterapeuta per treballar la relació en funció de l’establiment dels sis principis bàsics esmentats.

El tercer camí es produeix quan s’està a punt que la relació es trenqui de la ruptura de la relació. Aquesta ruptura podria provenir de problemes varis: (1) parelles que es queixen de trobar-se en un continu conflicte, acompanyat de discussions sobre les tasques de la casa, la cura i atenció als nens, les relacions amb les famílies d’origen, el maneig de l’economia familiar o d’altres conflictes; (2) el desenamorament, la pèrdua d’amor o passió en la relació i les infidelitats, i (3) conflictes relacionats amb la intimitat, a on es plantegen necessitats de comunicació, d’afecte, de suport, de contacte sexual, d’espai i temps per compartir, etc. Aquí la psicoteràpia té un paper fonamental en la parella tant en la comunicació com en la negociació.

Segons el tipus de relació (aferrament) que les parelles adopten, se’n poden distingir tres tipus. En primer lloc, les persones que a la seva experiència relacional han desenvolupat una visió positiva sobre si mateixes i sobre els altres i han après a confiar en si mateixos i en els altres. Aquestes parelles trobaran una major facilitat per intimar en les relacions de parella. Tal com s’ha especificat anteriorment, diverses investigacions han pogut mostrar-nos com l’estil d’aferrament segur es relaciona amb una major intimitat, major confiança relacional, major facilitat per sentir-se còmodes depenent de l’altre i permetent que l’altre depengui del primer, i menor preocupació o temor per l’abandonament o el rebuig (Levy i Davis, 1988; Simpson, 1990).

En segon lloc, les persones amb estils ansiosos-ambivalents solen preocupar-se en excés per la seguretat de la relació, senten especial temor a l’abandonament i el rebuig i tendeixen a mostrar-se hipervigilants amb la seva parella (Feeney i Noller, 1990).

Finalment, les persones amb estils més evitatius, rebutjants o temorosos han experimentat amb freqüència les figures d’aferrament com a inaccessibles i tendeixen a tenir una baixa tolerància a la intimitat. En conseqüència, aquestes persones fàcilment desactiven el sistema d’aferrament com a forma de minimitzar la importància de les necessitats d ‘afiliació, o senten massa por al rebuig i a l’abandonament com per desitjar implicar-se gaire en una relació (Bartholomew, 1990).

La qualitat del vincle en la parella influirà en l’aferrament segur cap als seus fills i conseqüentment cap a l’adaptació familiar. En tots aquests aspectes la teràpia de parella ajuda a elaborar conflictes i reconstruir el vincle en la relació.

 

Bibliografia:

Bartholomew, K. (1990). Avoidance of intimacy: an attachment perspective. Journal of Social and Personal Relationships, 7, 147-178.

Chelune, G.J., Robison, J.T. & Krommor, M.J. (1984). A cognitive interactional model of intimate relationships. En V.J. Derlega (Ed.), Communication Intimally and Close Relationships (pp. 75-92). Orlando, FL: Academic Press.

Etxebarría, L. (2013). Tu corazón no está bien de la cabeza. Barcelona: Paidós.

Feeney, J.A. & Noller, P. (1990). Attachment style as a predictor of adult romantic relationships. Journal of Personal and Social Psychology, 58, 281-291.

Levy, M.C. & Davis, K.E. (1988). Love styles and attachment styles compared: Their relations to each other and to various relationship characteristics. Journal of Social and Personal Relationships, 5, 439-471.

Simpson, J.A. (1990). Influence of Attachment Style son Romantic Relatioships. Journal of Personal and Social Psychology, 59, 971-980.

 

Dra. Tary Gómez Hinojosa

Col·legiada núm. 11819

 

Comments are closed.